Arxiu del dimarts , 6/03/2018

Jugada mestra…?

dimarts , 6/03/2018

Algunes expressions, a força de repetir-les, acaben perdent el sentit i esdevenen una trist caricatura del que eren originalment. Potser una de les que ara va en camí és l’expressió “jugada mestra!”. Sembla que qualsevol cosa desconcertant, sense sentit o simplement forçada per es circumstàncies és pot vendre com una “jugada mestra”. La primera vegada pot fer gràcia, però al final et preguntes si encara tenim clar que és una jugada mestra.

A finals del segle XIX, els físics anaven de corcoll intentant explicar una característica curiosa de la llum. La mesuressin com la mesuressin sempre trobaven la mateixa velocitat. Semblava absurd, ja que la Terra viatja per l’espai seguint el moviment del Sol, de manera que mesurar la velocitat de la llum provinent d’una direcció havia de donar un resultat diferent de mesurar la que venia d’una altra, depenent de si la Terra s’hi acostava o s’hi allunyava. Però les dades deien que això no passava.

Van estar encallats durant molt temps fins que Einstein va proposar que l’espai i el temps eren relatius i que podien variar però que la velocitat de la llum era una constant universal. Amb això les dades van encaixar i va poder generar la Teoria de la Relativitat, va explicar com funciona l’univers millor que ningú fins aleshores i va obrir la porta a la era de l’energia atòmica.

Einstein “només” va canviar els punts de referència que fèiem servir per mirar l’Univers, però allò va ser una jugada mestra.

Louis Pasteur ja era un conegut investigador quan els viticultors francesos li van venir amb un problema. En moltes ocasions el vi es feia malbé poc temps després de preparar-lo i els causava grans pèrdues econòmiques. Potser hi hauria algun producte que poguessin afegir i que evités que esdevingués agre? Pasteur va agafar el microscopi i va analitzar el que li passava al vi a mida que transcorrien els dies. Va veure que quedaven cèl·lules del llevat que havia causat la fermentació, però també es va adonar que al vi que es feia malbé hi apareixien uns llevats que tenien un aspecte diferent. Semblava que era el nou microbi el causant del problema.

La solució, simple, que va proposar va ser escalfar prou el vi com per matar els llevats, tant els originals com els nous. Com és fàcil imaginar, allò no va entusiasmar als fabricants de vi, però Pasteur els va proposar fer un intent. Va agafar unes quantes mostres de vi, tancades hermèticament, i les va escalfar una mica, només a uns cinquanta graus, prou com per matar els llevats. Altres mostres també les va tancar però no les va escalfar. Passats uns mesos, cap de les mostres escalfades s’havia fet malbé mentre que en les altres algunes havien esdevingut agres.

El sistema per evitar que els microbis fessin malbé els aliments va resultar tant eficient que encara el fem servir. L’anomenem pasteurització i ha augmentat increïblement la seguretat alimentària.

Allò va ser una jugada mestra.

Les jugades no sempre han de ser elegants i nobles. Pots ser un cràpula que fa una jugada mestra. A mitjans del segle XX, ja se sabia que el DNA era la molècula que emmagatzemava la informació genètica, però es desconeixia com ho feia i quina estructura tenia. Molts investigadors s’hi estaven trencant les banyes i hi havia una cursa soterrada per ser el primer en descobrir-ho. Watson i Crick treballaven en diferents models de molècules allargades en forma d’hèlix, però no acabaven de treure’n l’entrellat. Al laboratori del costat un altre grup treballava obtenint imatges de difracció de raigs X dels àcids nucleics. Unes imatges difícils d’obtenir i d’interpretar, però que eren la clau per resoldre el problema. Watson i Crick van aconseguir que el director del laboratori veí els ensenyés una de les imatges. L’havia aconseguit la Rosalin Franklin, que apostava per una estructura diferent de la doble hèlix i que ignorava el que el seu cap ensenyava a Watson i Crick.

Ells no feien experiment i per tant no obtenien dades pròpies, però en van tenir prou amb una ullada la foto que els mostraven per veure que allò encaixava amb les idees que tenien al cap i els va encarrilar a proposar l’estructura de dobles hèlix i tot seguit guanyar el premi Nobel. Aprofitar-se mig d’estranquis de la feina dels altres segurament va ser una jugada bruta, però mestra.

De manera que, ei! Podríem guardar el concepte de “jugada mestra” per coses que mínimament s’ho mereixin? És que aplicar-ho a tot ja cansa una mica…

(I no. Les respostes enginyoses als tweets o a les tertulies tampoc “destrossen” ningú. Si voleu veure respostes que destrossen, aneu a un congrés científic a veure grups rivals discutint i sabreu el que és destrossar de veritat.)