Normal anormalitat

Les persones tenim dues interessants tendències que en certa manera resulten oposades. Per una banda ens agrada destacar d’entre la resta. Per això mirem de vestir diferent, ser el millor en alguna activitat, aconseguir que es parli de nosaltres més que de la resta… però d’altra banda, no volem destacar i sovint ens preguntem si el que fem és normal. Si els nostres gustos són normals, si tenim un pes normal o si tenim fantasies normals. És a dir que volem entrar en la norma ja que sortir-ne acostuma a considerar-se una cosa dolenta.

Ser contradictoris tampoc ens resulta massa problemàtic. Fins i tot podríem dir que és normal. Però la realitat és que, si ens posem molt estrictes, gairebé ningú ho és de normal. Si mirem l’alçada de les persones, veurem que hi ha gent alta, gent baixa i molta gent amb una alçada al voltant d’un valor que seria la mitjana de les alçades. Una mica més elevada pels homes que per les dones, però la manera com es distribueixen al voltant del valor mitjà és similar.

L’important és que molt poca gent té una alçada que coincideixi exactament amb la mitjana. Gairebé tots som una mica més alts una mica més baixets. Alguns són molt més alts o molt més baixos, però són una minoria. I amb el pes passa el mateix. Allò del “pes ideal” és un valor al voltant del qual ens hauríem de moure tots. Com que aquest valor és més variable, la distribució ja no és equitativa i en societats modernes, la majoria estan per sobre del pes ideal, però denou, l’important es que gairebé ningú té exactament aquest pes.

Això ho podem aplicar a cada una de les variables que ens plantegem quan pensem en la normalitat. Aleshores queda clar que ningú és totalment normal en tot.

És clar. Quan parlem de normalitat no ens referim al valor exacte sinó a estar dins un marge de variació que considerem acceptable. El problema és definir quin nivell de variació es considera normal i quin és anòmal. Per algunes coses això pot semblar un detall sense massa importància, però quan es tracta, per exemple de definir quins són els valors normals de glucosa, colesterol o triglicèrids en sang ja resulta més rellevant. Segons com d’ampli considerem el marge de variació considerarem que hi ha més o menys persones sanes o malaltes.

D’altra banda, com que tots tenim particularitats individuals, com més paràmetres ens mesurem, més probable és que algun sigui considerat anormal. Per això hi ha qui pensa que tampoc és tant bona idea analitzar-se massa coses. Si mesures prou paràmetres, al final és pràcticament segur que en trobaràs algun que se surti de la norma. I costa recordar que el marge de variació que es considera dins la norma és una decisió més o menys arbitrària.

De manera que el normal és ser anormal en algunes coses. És clar que podríem seguir amb el raonament i preguntar-nos quin grau de anormalitat és el normal, però arribats a aquest punt ja resulta molt més pràctic deixar estar la norma i acceptar les particularitats pròpies sense donar-li massa més voltes.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    09/03/2018 8:44

    Exacte. Gairebé tots tenim algun paràmetre que se surt de la “norma”. És la nostra normalitat.

  • Jordi C

    08/03/2018 16:49

    Anava a fer mateix comentri que en Pons, però a mi em passa amb el colesterol…. (el “bo”, això si)

  • Pons

    08/03/2018 11:43

    Això del rang de normalitat m’ha recordat a les analítiques mèdiques, que sempre et donen un valor màxim i mínim de referència i quan el teu valor no cau dins del rang t’hi posen un asterisc. Concretament jo sempre tinc els eosinòfils disparats es la meva anormalitat normalitzada perquè fa molts anys que els tinc així i ja ho veig normal per mi.