L’adeu de Stephen Hawking

Un dia trist per la ciència i per la cultura en general (sí; la ciència també es cultura). S’ha mort l’Stephen Hawking, probablement el físic més conegut pel gran públic en l’actualitat. La seva imatge, unida sempre a la cadira de rodes a la que el tenia lligat l’esclerosi lateral amiotròfica que patia des de feia anys, resultava inconfusible. A més, va escriure algun dels grans èxits en divulgació científica i tots el relacionàvem amb el tema dels forats negres i l’origen i evolució de l’Univers. Personalment jo també el recordo per la brillant idea que va tenir de muntar una festa per hipotètics viatgers del temps fent l’anunci “després” d’haver fet la festa.

De vegades la imatge social del personatge pot ocultar els seus descobriments en el camp de la ciència pura i dura. Stephen Hawking, a més d’escriure llibres i ser molt actiu en popularitzar la ciència, va ser qui va proposar que els forats negres també acabarien per evaporar-se. Durant molt temps es va considerar un forat negre com una estructura amb una gravetat tan descomunal que l’espai-temps col·lapsava i ja res, ni la mateixa llum, no podia sortir del seu interior. Segons la teoria de la relativitat això seria el final de la història, però Hawkings treballava intentant conciliar la relativitat amb la física quàntica i va veure que hi havia un efecte quàntic que canviava les coses, el que passava dins els forats negres i, en certa manera, el destí de l’univers.

Un fenomen quàntic conegut és que el que anomenem buit en realitat no és un lloc on no hi ha res sinó que constantment hi passen coses curioses, com ara la creació de parells de partícules virtuals. Són partícules amb energies oposades (un electró i un positró per exemple), que immediatament s’aniquilen mútuament i tot queda en no-res. La cosa es posa interessant si, com va imaginar Hawking, aquest procés passa just a la frontera del forat negre. Aleshores pot passar que una de les dues partícules segueixi atrapada dins i l’altre quedi fora. La frontera del forat negre fa que ja no es puguin aniquilar i una sortirà emesa cap a l’exterior en forma de radiació. Una radiació anomenada, naturalment, “radiació de Hawking”.

De moment encara no s’ha detectat experimentalment aquesta radiació, però si els càlculs fossin reals implicaria que els forats negres no són tant negres com pensàvem sinó que efectivament emeten una mica de radiació. I aquesta mica farà que amb el temps vagin perdent energia i finalment s’acabin “evaporant”. L’univers podria acabar amb tota la matèria atrapada per la gravetat i condensada dins de forats negres, però fins i tot així aquest no seria el final. La radiació de Hawking faria que els forats negres també acabessin per desaparèixer.

Amb la mort de Hawking, perdem un referent en la manera d’entendre la ciència i de posar-la a l’abast del gran públic. Cada divulgador té el seu estil personal, però el cas de Hawking era inconfusible. I això que, malgrat la popularitat que tenien, els seus llibres no eren els més senzills d’entendre. De vegades es pensa que explicar la ciència vol dir rebaixar-la fins a nivells ridículs. Hawking mantenia el nivell relativament alt i els seus lectors havien de fer servir les neurones intensament per seguir els raonaments. No pot ser d’altra manera si vols endinsar-te en relativitat i física quàntica. Com acostumen a fer els grans divulgadors, Hawking et guiava, però l’esforç intel·lectual l’havies de posar tu.

4 comentaris

  • Sinera

    14/03/2018 23:14

    Aferrat a la vida i a la ciència fins el final. Una pena però sempre és així…

  • Daniel Closa

    14/03/2018 19:57

    Joan: Uf! Costarà molt omplir el seu forat. Fins i tot en Tyson és molt conegut entre els amant de la ciència, però no gaire per la resta. En canvi, en Hawking era una mena d’icona global.

    Pons: El llibre va ser un èxit, però pocs el van completar i entendre del tot. És que els temes que tocava eren durillos! La gràcia no era tant el que aprenies sinó la sensació de fascinació que transmetia.

  • Pons

    14/03/2018 12:14

    Una gran pèrdua per la ciència i la humanitat en general.

    PS: Vaig intentar llegir aquest mateix llibre però reconec que no el vaig acabar, el vaig trobar massa dens.

  • Joan Codina

    14/03/2018 10:40

    Avui ens hem llevat amb una notícia que portàvem anys esperant. Per algun motiu ho tenia massa al cap. I després que em diguin “a nosequi no li van donar el Nobel..”

    Ha quedat vacant el lloc de “físic més popular de món” (o persona més llesta del món, com diuen). El Tyson? Witten?

    PS. Vaia març tu.. Ja en duem dos dels més mediàtics.