Arxiu del divendres, 16/03/2018

El desequilibri entre el mar i el cel.

divendres, 16/03/2018

S’ha dit moltes vegades que coneixem millor les superfícies de la Lluna o de Mart que el fons del mar. És una mica absurd ja que el fons més profund de l’oceà està a només onze quilòmetres de la superfície, mentre que les planúries de la lluna les tenim a uns tres-cent vuitanta quatre mil quilòmetres. En realitat, no és tant absurd ja que resulta més fàcil moure’s per l’espai que no per un medi com l’aigua. Però evidentment aquest no és l’únic motiu que explica que a la Lluna hi ha arribat dotze persones, el fons de la fosa de les Mariannes només l’han visitat tres. Per cert, tots homes.

Com en quasi tot, el que marca la diferència és la quantitat de calers que es posen sobre la taula. El que invertim en recerca i exploració espacial és molt superior al que gastem en recerca i exploració marines. Els Estats Units, per exemple, destinen més del triple de diners a l’espai que als mars. I els europeus invertim vint vegades mes en despesa espacial que en despesa marina. Amb això és fàcil veure que una de les exploracions ho te millor que l’altra.

Però és ben curiós, ja que explorar i entendre el que passa a la Lluna de ben segur que tindrà menys impacte sobre les nostres vides que no pas el que passa als mars. Potser en futures generacions la cosa canviarà, però de moment hem de viure al planeta Terra, que té una superfície essencialment oceànica. Del que passi al mar en depèn bona part del menjar que ens arriba al plat, la totalitat de la pluja que fertilitza els nostres camps, la meitat de l’oxigen que respirem, el marge de temperatures en el que vivim i l’indret on van a parar moltes de les deixalles que generem. En uns temps en els que l’impacte dels humans sobre el medi que els envolta ha esdevingut global, pensar que podem passar per alt els coneixements sobre el medi marí és ridícul.

Per tal que els humans puguem colonitzar altres planetes (cosa que actualment vol dir colonitzar Mart) cal especular en sistemes per adaptar-los a les nostres necessitats. Aconseguir que hi hagi aigua superficial, una atmosfera respirable, vegetació i un ecosistema mínimament complex, un gradient de temperatures raonable… És el que se’n diu “terraformar” el planeta. Això només es podrà fer amb un plantejament col·lectiu que impliqui diverses generacions. Però al ritme que van les coses, segurament serà molt més urgent trobar la manera de “terraformar” la Terra ja que la nostra activitat va empenyent les condicions del planeta cap a unes altres que no ens seran tant favorables. I per fer això, que hauria de resultar molt més senzill, necessitem “entendre” els oceans.

Històricament s’han vist els mars simplement com una font de recursos i un abocador que es consideraven virtualment infinits. Per això, la pressa per estudiar-los era més aviat moderada. Ara sabem que ni són infinits ni la seva importància es limita a la pesca i al petroli que hi ha al fons. Potser ja es hora que entenguem les conseqüències d’aquest fet i posem fil a l’agulla.

Ep! I per descomptat, això no vol dir que retirin diners de l’exploració espacial per dedicar-los al mar. Segur que es poden retirar de despeses molt menys profitoses per la humanitat en general.