Silfi; la primera extinció documentada

Hi ha històries que es repeteixen una vegada i altra, però sempre hi ha una primera vegada. Al menys una primera de la que en tenim constància. Doncs en el cas d’espècies extingides directament per culpa dels humans, el primer cas documentat probablement sigui el d’una planta anomenada Silfi i que els antics romans van sobreexplotar fins fer-la desaparèixer.

El silfi era una planta autòctona de la Cirenaica, la zona de l’actual Líbia. En aquell temps no era tan desèrtica com actualment i la planta es podia trobar en una franja d’uns cinquanta quilòmetres d’ample i uns dos-cents quilòmetres de llargada, tot seguint la línia de la costa. Creixia de manera salvatge i tots els intents per conrear-la van fracassar, de manera que els habitants de Cirene s’havien d’acontentar recollint-la del camp.

Però era una feina molt rendible i, de fet, era una de les principals fonts d’ingressos de la ciutat. El silfi valia gairebé literalment el seu pes en denaris de plata ja que tenia un grapat d’aplicacions tant en la cuina com a la farmaciola. Se n’aprofitaven les plantes, les arrels, la tija i, sobretot, la resina que deixava anar, que en aquell temps anomenaven “laser” o “laserpicium”. També deien que el bestiar que s’alimentava amb silfi tenia una carn més saborosa. I com a medicament el feien servir per tractar malalties de la gola, la febre i, sobretot, com anticonceptiu, avortiu i inductor de la regla.

La planta era coneguda pels grecs i Teofrast, un deixeble d’Aristòtil, ja en va fer alguna descripció. També ens han arribat dibuixos i monedes amb la planta gravada. I és que era tan important pels habitants de Cirene, que la tenien afegida a les seves monedes.

Però amb l’arribada dels romans, el seu consum es va disparar i malgrat les mesures que es van prendre per limitar la seva explotació, el poc seny, el mercat negre i l’ambició típicament humana, van fer que acabés per desaparèixer. L’any 50, van enviar un exemplar a Neró que, segons Plini el vell, ja era l’únic que havien pogut trobar a tota la Cirenaica. Mai més se’n va trobar cap altra. Durant un temps es van fer servir succedanis de menor qualitat i finalment es va deixar córrer.

D’intents per trobar-ne o, simplement per identificar-la ja n’hi ha hagut uns quants. A partir de les descripcions es pensa que es deuria tractar d’una espècie del gènere Ferula. Hi ha qui pensa que podria ser alguna de les espècies que encara existeixen i simplement no sabem identificar el que tenim davant dels nassos. Però això sembla improbable. Amb el valor que tenia, els antics romans no els hauria passat per alt.

Sigui com sigui, no deixa de ser intrigant preguntar-se quin gust tindria el famós silfi. El més probable és que no ens agradés ja que, malgrat les similituds, a la cuina romana es valoraven sabors que ara ens semblarien massa estranys o forts. Qüestió de costums, és clar. Però difícilment ho podrem verificar. Del silfi ja només en queden gravats a les monedes, dibuixos als escuts heràldics, lloances als textos antics i una lliçó sobre com cal tractar el que la natura ens ofereix. Una lliçó que sembla que no aprenem de cap manera.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    22/03/2018 19:24

    Segur…

  • Pons

    22/03/2018 14:44

    Segur que avui en dia es farien smoothies de silfi …