Arxiu del dimarts , 27/03/2018

Esperança de vida

dimarts , 27/03/2018

La recent mort de l’Stephen Hawking va fer que, com era previsible, es repassés la seva obra i la seva trajectòria vital. Per descomptat, la malaltia que l’afectava ha sigut àmpliament esmentada i en moltes ocasions s’ha destacat una dada curiosa. Quan li van diagnosticar tenia vint-i-un anys i els metges li van donar uns tres anys de vida. Malgrat això, va viure fins als setanta-sis, que vindria a ser, gairebé, una vida de durada estàndard per un home.

Però aquesta dada, tot i que fa gràcia i val la pena remarcar-la, no resulta tan estranya. És una situació similar a la de sorprendre’s que algú visqués fins als noranta anys en l’època medieval, quan l’esperança de vida era de poc més de trenta. El problema és oblidar que l’esperança de vida només és un valor estadístic, i mai hem d’oblidar com cal entendre les estadístiques.

Tot i que és una mica més complicat, una aproximació senzilla vindria a dir que si per determinada malaltia l’esperança de vida és de tres anys, podem esperar que la meitat dels pacients es morin abans de tres anys i l’altra meitat ho facin després. Quant de temps després? Ah…! Això no se sap. Pot ser molt després. Igual que els que moren abans pot ser un dia abans dels tres anys o un dia després del diagnòstic. I, de nou, cal no oblidar que parlem de valors estadístics. D’entrada no acostuma a haver-hi manera de saber en quina de les dues meitats et trobaràs tu.

Per tant, que algú visqui més anys dels que indica l‘esperança de vida no és estrany. La meitat dels pacients ho aconsegueixen. I alguns viuen molt i molt temps. A més, com que com més temps sobrevisquis, més oportunitats tindràs de gaudir de nous tractaments, la cosa cada vegada serà més prometedora. D’altra banda, la majoria de malalties no es presenten de la mateixa manera. Hi ha formes més o menys greus, organismes que presenten més o menys resistència, no totes afecten sempre als mateixos òrgans… al moment del diagnòstic es difícil preveure com progressarà en cada cas individual. Per això, és més aviat infreqüent que els metges es mullin amb els anys que donen de vida a un pacient. El que passa és que quan esmenten alguna xifra estadística, immediatament s’interpreta com els anys que m’han donat a mi. Una interpretació errònia, comprensible, però errònia.

Això dels valors mitjans té els seus secrets i els seus absurds. Sovint es diu que si es pregunta a la gent descobrirem que hi ha dos valors dels que tothom afirma que esta per sobre de la mitjana: El coeficient intel·lectual i la mida del penis. En realitat, la meitat de la població ha de tenir un CI de menys de 100 i la meitat dels homes de per aquestes contrades ha de tenir un penis de menys de tretze centímetres. Però intenta trobar algú que ho reconegui!