L’atenció materna és rellevant, però NO modifica el codi genètic

La manca d’atenció materna en les primeres setmanes de vida altera el codi genètic”. Una notícia que va ocupar un indret destacat a les seccions de ciència de molts medis de comunicació fa uns dies. És comprensible ja que lligar una cosa tan bonica com les atencions maternes, l’amor de la mare, amb el mateix DNA del fill resulta irresistible. Per desgràcia, tanta irresistibilitat va fer que es passessin per alt alguns detalls importants.

El primer. El codi genètic no el canvia ni l’amor de la mare ni res de res. És un error molt freqüent confondre el genoma amb el codi genètic. El codi genètic és un codi. Un sistema per llegir i interpretar la informació continguda al DNA. Els gens són les instruccions perquè la cèl·lula pugui fabricar proteïnes, però les molècules que formen el DNA i les proteïnes són diferents. Nucleòtids en el cas del DNA i aminoàcids en el cas de les proteïnes. Els biòlegs tenien clar que l’ordre en que estaven units els nucleòtids en un gen indicava l’ordre en que calia posar els aminoàcids en la corresponent proteïna. Als anys seixanta, el gran tema de la biologia va ser desxifrar el codi genètic. Això volia dir, descobrir quina seqüència de nucleòtids corresponia a cada aminoàcid.

Al final es a descobrir i ara el codi genètic es troba en forma de tabla a tots els llibres de biologia. Allà pots veure que tres adenines seguides (AAA) correspon al aminoàcid lisina, o que la combinació (CGA) indica que cal posar una arginina. Només és un maleït codi. Una correspondència entre un sistema de lectura (del DNA) i un altre (de les proteïnes). I resulta que és el mateix per nosaltres, els escarabats, els rovellons, els dinosaures, les falgueres i tots els éssers vius de la Terra. Mai no canvia!

Aleshores, que és el que van trobar que canvia si la mare para poca atenció a la cria?

La resposta directa i difícil d’entendre és que canvia el nivell de mobilització de retrotransposons i el grau de metilació en indrets d’unió YY1 d’algunes zones de l’hipocamp de les cries.

Molt bé. I això que vol dir?

Doncs que encara que acostumem a tenir la imatge del DNA com una llarga i estàtica seqüència de nucleòtids, la realitat és que és una estructura més dinàmica del que sembla. En particular, tots tenim unes coses anomenades “transposons”, que són fragments del DNA que “salten” (es transposen) d’una banda a l’altra de la cadena. Poca broma perquè quasi la meitat del nostre DNA són transposons. I si mirem les plantes, encara n’hi ha més. El 90% del genoma de l’arròs no són els gens de l’arròs sinó transposons. D’aquests elements n’hi ha de varis tipus, i uns d’ells, probablement emparentat amb alguns virus, s’anomenen retrotransposons.

El cas és que es mouen, es copien i es tornen a col·locar en altres indrets del DNA. El que van fer els investigadors va ser analitzar quin efecte tenia el fet de rebre més o menys cura per part de la mare sobre el grau de mobilitat dels retrotransposons d’una part del cervell. Per fer-ho van agafar ratolins femelles i van separar les mares cuidaven molt les cries d’aquelles que passaven d’elles. Hi ha una idea molt romàntica sobre com les mares cuiden les cries, però la vida real és una mica diferent. Per exemple, en rates i ratolins, no és gens infreqüent que la mateixa mare es cruspeixi les cries que no pot mantenir i així es pot assegurar que algunes tirin endavant.

El cas és que una vegada separats els grups, van analitzar els retrotransposons del cervell de les cries i van trobar que en un cas n’hi havia més que en l’altre. Com més els cuidava la mare menys salts de retrotransposons detectaven.

Interessant? És clar! Tot i que tampoc cal exagerar. Els estímuls ambientals tenen efectes sobre el DNA, sobre les alteracions epigenètiques, sobre la manera d’expressar-se i, sembla, sobre el moviment dels transposons (però NO sobre el codi genètic!). De totes maneres, caldrà confirmar l’estudi i anar amb peus de plom abans de fer el salt dels ratolins als humans. Els ratolins tenen molts més transposons que els humans, de manera que no ens atabalem ni comencem a assenyalar les pobres mares com a responsables dels canvis que tinguem al genoma.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    05/04/2018 23:44

    El genoma no Però l’epigenoma sí que es pot modificar activant o desactivant els enzims escaients.
    Que sigui heretable, en principi ja no. Els canvis no afecten les cèl·lules germinals.

  • Manel

    05/04/2018 22:06

    Està clar que alguns factors ambientals (entre els quals es podria incloure l’atenció materna) influeixen sobre el fenotip. El que em semblaria més sorprenent és que aquesta mena d’estímuls externs afectessin el “nucli dur” cel·lular, és a dir, el genoma i l’epigenoma i que, a més a més, aquestes modificacions fossin heretables.