Jo sí que recordo la meva tesina

Doncs potser soc raret, però el cas és que jo sí que recordo la meva tesi doctoral. I si no recordo el màster és simplement perquè en aquell temps no se’n feien. En el seu lloc, vaig fer una tesina, que també la recordo raonablement bé. No van ser res de l’altre món, però van ser les meves i això sempre fa que te’n sentis una miqueta orgullós. Hi ha molts detalls que he oblidat, és clar, però és que ja ha plogut molt des de l’any 90.

Recordo perfectament la primera rata que vaig operar, la distribució dels aparells al laboratori de la facultat de biologia, els ordinadors amb pantalla monocolor i lletres verdes i l’estiu que vam estar processant dades amb una calor enganxosa mentre a la radio sonava “On the beach”. Recordo el “Harvard graphics” i el “Word Perfect” que aleshores eren una novetat d’allò més moderna, tot i que els articles que ens interessaven els havíem de buscar a la biblioteca perquè encara no teníem internet enlloc. No cal dir que també recordo molt bé als companys. L’alegria encomanadissa de la Neus, la sornegueria d’en Joan, la tranquil·litat d’en Bonaventura, les bromes de l’Alícia, la serenitat de la Núria o la vegada que gairebé vam posar sota la dutxa a l’Esther.

També tinc present el tribunal i fins i tot alguna de les preguntes que van fer-me quan va ser el dia de la defensa. I, per descomptat, la mirada dels pares. No entenien gaire de les preguntes i les respostes, però havien aconseguit que un fill acabés els estudis universitaris i això era un motiu d’orgull per ells. I per mi, perquè tenia clar que si havia arribat fins allà era en bona part gràcies als seus esforços.

No. Una tesina o un màster no són coses que s’oblidin sense més, per molt sobrat que vagis. Tampoc s’acostumen a perdre. A mi, que soc algú absolutament desendreçat i que també m’he mudat alguna vegada, no m’ha costat gens trobar el vell manuscrit de la tesina. I no, no em van convalidar res.

En el temps de la postveritat cada vegada resulta més clar que el que resulta premiat no és l’esforç ni la preparació. Tampoc l’honestedat, la sinceritat ni el rigor. Res de nou sota el sol, perquè de penques sempre n’hi ha hagut i sempre els ha anat prou bé. Però l’epidèmia que patim en els últims anys resulta desesperançant. A part que també acaba per ser cansat haver d’escoltar unes explicacions que farien riure de tan absurdes si no fossin gairebé insultants. Son gent que fa bona la dita  “Se’ns pixen a sobre i diuen que plou”.

Però és que també desmoralitza el silenci de les autoritats acadèmiques. Les Universitats són conscients del mal que fa al seu prestigi el fet que durant tant temps molta gent presumeixi de títols que no han tingut o que els han “afinat”? Hi ha ocasions en les que el silenci no és una opció, ni que només sigui per mostrar una mica de respecte a tots els estudiants que efectivament han dedicat hores, esforços i diners a obtenir una formació i uns títols. Ja no saps si pensar que les Universitats estan definitivament adormides o que la por a posar en perill les engrunes de finançament que tenen fa que optin per mantenir un perfil baix quan es tracta de plantar cara als que ostenten el poder. Les dues opcions resulten prou inquietants. I no és un tema nou ni exclusiu d’una ideologia, perquè també recordo casos més antics de gent que a l’hora de la veritat no havien enllestit la carrera i quan es descobria el llautó canviaven el de “llicenciats” del CV per un “tenen coneixements” en el tema.

Tot plegat sembla ser una mostra més del menyspreu atàvic que algunes societats tenen cap a la cultura, el coneixement i l’esforç. I mentre a la majoria d’aquesta societat no li semblin malament aquestes pràctiques, la cosa no tindrà solució.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    11/04/2018 18:12

    Doncs és un còctel cada vegada més freqüent. Especialment en determinats cercles de poder.

  • Rosa Roger

    11/04/2018 14:34

    La barreja de mandra, por i superioritat és terrible.

  • Daniel Closa

    11/04/2018 12:30

    Sinera: No es reconeix mai cap culpa per aquestes contrades. I sospito que realment pensen que no en tenen de culpa. Hi ha qui realment té assumit que està per sobre de les normes. (cosa que la realitat els va confirmant dia a dia)

    Pons: No se si prefereixo no imaginar-m’ho…

  • Pons

    11/04/2018 11:43

    això son els casos que surten a la llum, imaginat tots els casos que continuen amagats

  • Sinera

    11/04/2018 9:46

    Un fet molt lamentable, però encara més el no reconeixement de culpa. Jo no m’atreveria a sortir al carrer ni a mirar els ulls de la gent. Quina vergonya! Anem molt malament…