Arxiu del dimarts , 17/04/2018

La química de l’adhesiu

dimarts , 17/04/2018

Es trenca alguna cosa i, si no tens intenció de comprar-ne una de nova, el més pràctic acostuma a ser buscar una mica d’adhesiu i enganxar les parts trencades. Els adhesius ja son un producte habitual a tot arreu i entre ells destaca un dels més efectius: el cianocrilat. El que coneixem com superglue, que enganxa molt bé i molt de pressa. Tant, que cal vigilar com el manipules si no vols acabar amb els dits enganxats entre ells o a qualsevol objecte.

El cianocrilat el va inventar l’any 1949 Dr Harry Coover, treballant als laboratoris de l’empresa Kodak quan intentaven fabricar nous plàstics transparents. Van considerar que no era útil perquè s’enganxava massa a tot arreu i ho van deixar estar. Anys després, el mateix Coover va tornar a insistir amb el cianocrilat, en aquest cas intentant fabricar polímers per diferents parts dels avions. Un estudiant va intentar mesurar la puresa de la mostra amb un espectròmetre i es va trobar que parts de l’aparell s’havien quedat enganxades i l’aparell mateix inutilitzat. En un moment d’inspiració es van adonar que no havien perdut un aparell de laboratori molt car sinó que havien guanyat un adhesiu extraordinàriament eficient.

La reacció química clau en tot això és curiosament senzilla, malgrat que les fórmules semblin complicades. La molècula de cianocrilat té un enllaç doble molt sensible a la reacció amb altres molècules que li cedeixin electrons. Una d’aquestes és l’aigua, l’H2O de tota la vida que sempre està en una petita quantitat dissociada en H+ i OH-. Aquest últim, anomenat radical hidroxil, té un símbol (-) indicant que li sobra un electró i que el cedirà gustosament a qualsevol molècula que li reclami.

Quan el cianocrilat es troba a l’aire lliure la mateixa humitat de l’aire conté prou grups hidroxil per iniciar la reacció. La gràcia és que quan reacciona amb la molècula de cianocrilat, hi ha un canvi que fa que un altre extrem de la molècula es quedi amb un electró sobrant (per això es pinta amb un (-) en un costat). I aquest electró pot reaccionar amb una altra molècula de cianocrilat, que s’hi unirà i que es quedarà amb un electró de més a l’extrem, que pot reaccionar amb una altra molècula i….

De manera que ràpidament el que eren un grapat de molècules solitàries acaben formant una cadena fortament unida. El resultat és que el que era líquid passa a ser sòlid molt de pressa. Per cert, als dits, la mica d’humitat de la suor fa que encara vagi més ràpid ja que activa moltes més molècules. I la reacció és exotèrmica, cosa que vol dir que allibera una mica de calor. No massa, però prou com per notar-ho.

S’ha dit que cal vigilar perquè si es posa cianocrilat al cotó es pot inflamar. La cosa és una mica exagerada, però sí que s’escalfa molt. El motiu és que el cotó (o el paper) és fet de cel·lulosa, i la molècula de cel·lulosa conté molts grups amb electrons sobrants, Això fa que iniciï moltes reaccions amb el cianocrilat molt de pressa. Si hi poses un termòmetre pots veure que la temperatura augmenta uns deu graus. Notable, però lluny del punt d’ignició. De vegades es pot veure una mica de fum, però és el mateix cianocrilat que s’evapora per sobre dels cinquanta graus. Millor no inhalar-ho!

Ah! I si quedeu amb els dits enganxats, el que toca és buscar acetona per desfer el polímer. La mateixa acetona que es fa servir per treure l’esmalt d’ungles serveix. En canvi si el que s’ha quedat enganxat son les parpelles o la zona del voltant dels ulls el millor és no complicar-se la vida i anar immediatament al metge!