“Perduts a l’espai” i la congelació de l’aigua

Doncs ja he vist la primera temporada de “Losts in space”, la nova versió de la antiga i entranyable sèrie “Perdidos en el espacio”, que de petit em feia riure i patir alhora. Per descomptat, ara està molt més ben feta, amb més enginy i els personatges molt actualitzats. Però no cal buscar-hi gaire més que un amable entreteniment amb naus espacials, robots i uns personatges que cada capítol sembla que s’han de morir un parell de vegades però que a l’últim moment es salven.

El que sí que cal és fer un exercici de l’anomenada “suspensió de la incredulitat”. És a dir, que has d’estar a disposat de donar per bones coses del tot inversemblants. Ara bé. Una vegada vista, ja puc entretenir-me a repassar els disbarats científics més divertits que hi surten.

Alerta spoiler (encara que molt poc rellevant)

Un dels que més gràcia em va fer va ser al primer capítol, gairebé tot dedicat a com salvar algú que s’ha quedat atrapat dins el gel d’una mena de llac que s’ha congelat. Imagineu la situació. Una nau s’estavella contra un planeta i ho fa justament sobre una gran gelera. Sembla que de resultes de l’impacte, el gel es fon, es genera una mena de petit llac i la nau s’enfonsa dins l’aigua. Per exigències del guió cal que algú nedi fins l’interior de la nau, reculli un aparell i torni a sortir. No és problema si tens vestits espacials. Si protegeixen de les condicions de l’espai, no hi haurà problemes dins l’aigua.

De manera que un dels protagonistes salta dins el llac, neda fins recollir el que busca… i sobtadament s’adona que l’aigua comença a convertir-se en gel. Intenta nedar ràpidament cap a la superfície en una cursa contra el gel que creix per tot arreu. Quasi ho aconsegueix però…

La trama segueix, però l’intrigant és el que ha passat amb el gel. Primer vaig pensar que havien passat un detall important per alt. Quan es gela un llac, comença a fer-ho per la superfície de l’aigua. No per totes bandes simultàniament i molt menys començant per sota! Si l’aigua està líquida, vol dir que està per sobre del punt de congelació i només quan la temperatura de l’aire baixa prou, es comença a congelar, però per la superfície. D’altra banda, el gel és, curiosament, un bon aïllant. Per això es gela la part superficial, però sota uns metres de gel l’aigua pot seguir líquida. Fins i tot quan hi ha temperatures àrtiques de desenes de graus sota zero, només es pot formar una capa de gel comparativament prima.

Si, com passa a la ficció, l’aigua es comença a congelar directament a vint metres sota l’aigua, la temperatura de l’exterior hauria de ser extraordinàriament baixa! Cosa que mataria congelats als familiars que esperen fora cridant desesperats. Però no. Ells segueixen amb els abrics descordats i la cara descoberta.

Semblava un error garrafal. Temperatura prou baixa per congelar un llac sencer fins a quinze metres de fondària i de manera quasi instantània, però alguns dels protagonistes segueixen tan tranquils mirant-s’ho des de la vora de l’aigua.

Aleshores se m’ha acudit una altra explicació. De vegades es pot aconseguir que l’aigua d’una ampolla es congeli tota quasi de cop. El que cal és tenir aigua relativament pura i refredar-la molt per sota del punt de congelació. Mentre no es mogui res l‘aigua segueix líquida, però si li donem un copet, comença a formar-se el gel de manera imparables i en pocs segons s’ha transformat tot en un bloc sòlid.  La gràcia és que per formar-se el gel, les molècules d’aigua s’han de reordenar. Això requereix un xic d’energia i si tot està en repòs la reacció de congelació no arrenca. Amb el cop, o tirant dins l’aigua alguna cosa, agitem les molècules i permetem que comenci el procés de formació dels cristalls

Aplicat a la sèrie, podria ser que l’aigua del llac dels protagonistes estigués sota el punt de congelació. Si fos així, sí que podria començar a congelar per sota i, de fet, per tot arreu. Cal dir que la velocitat a la que el gel es va formant és bastant correcte i molt adequada per generar una escena de tensió amb algú nedant en una cursa contra el gel en formació.

L’error aleshores és que el procés de congelació hauria d’haver-se iniciat al mateix moment d’entrar a l’aigua saltant des de la superfície ja que això hauria trencat l’estabilitat necessària per mantenir aturada la formació de cristalls. Però vinga! També puc imaginar que en aquell planeta hi ha un alga microscòpica que genera una proteïna que modifica la velocitat d’inici de la formació del gel en situacions de sobrerefredament. Després de tot, és ciència ficció, no? Aleshores l’únic que grinyolaria és que els protagonistes, científics super-espavilats, no notin res d’estrany en tot plegat. Però ja se sap que les exigències del guió sovint fan que a les ficcions la gent actuï de manera una mica absurda.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    19/04/2018 7:50

    Sinera: He he. Si és que és molt divertit buscar-hi les pessigolles a les coses!
    Però reconec que la opció del robot extraient la calor per restituir-la després no m’havia passat pel cap. termodinàmicament és factible sempre que el robot disposi de prou energia per compensar les pèrdues inevitables….

  • Sinera

    18/04/2018 19:08

    T’estàs tornant una mica tijis-mijis! Analitzes amb massa “profunditat” això de l’aigua que es congela de fred… Es congela perquè el robot ha absorbit tota la calor que després fa servir per salvar la noia… És tan evident!…

  • Daniel Closa

    18/04/2018 15:11

    Vicent: Mmmm. Era la odissea, oi? La Ilíada és el merder entre Hèctor, Aquil·les i tota la colla. Però a Homer li ho perdonem, que no pretenia fer ciència-ficció. En tot cas el pobre Polifem no tenia cap possibilitat d’encertar ja que tirava pedres contra “ningú”

  • Vicent Bosch i Paús

    18/04/2018 13:28

    A la Ilíada, Polifem, una vegada cec, es fica a la vora del penya-segat, sense caure al mar, i llença pedres al vaixell d’Ulisses???

  • Daniel Closa

    18/04/2018 10:30

    Exacte. Al nedar, desestabilitzaria el sistema i s’iniciaria la congelació. Però, es clar, no resultaria tant dramàtic. Algú que salta a l’aigua, l’aigua es congela de cop i ja està…. És evident que una cursa contra el gel queda narrativament molt millor.

  • Joan Codina

    18/04/2018 9:17

    Ja sabem que no pots fer un personatge ni més llest ni savi que el guionista, per això quasi sempre acabem fent l’exercici aquest.. Total.. al final sempre és el normalet el que acaba millor.

    Jo he pensat en el que deies, però el millor es que si hi nedes deus començar a congelar, no? Això amb la carbonita no passava.