Arxiu del dimecres, 25/04/2018

Una nova estructura pel DNA

dimecres, 25/04/2018

Si ens parlen del DNA, el que ens ve al cap immediatament és la típica estructura de la doble hèlix. Les dues cadenes de nucleòtids unides entre sí per les interaccions complementaries entre les adenosines i les timines (T-A) i per les que hi ha entre citosines i guanines (C-G) ha esdevingut la icona de la biologia molecular. Però la natura sempre amaga sorpreses, i cada vegada està més clar que, malgrat que la doble hèlix és la forma majoritària, algunes regions del DNA poden estructurar-se d’altres maneres.

Justament una d’aquestes formes l’acaben de detectar a l’interior del nucli de les cèl·lules. És important que sigui dins el nucli perquè dins el tub d’assaig no és difícil fer que el DNA agafi formes d’allò més estrambòtiques. L’important és veure si en cèl·lules vives passa o no. I sembla que la resposta és que sí per algunes formes “exòtiques” de DNA.

No és que sigui cap DNA estrany. Simplement s’ha plegat de manera diferent i ja no forma la doble hèlix. L’anomenen “motiu intercalat” o i-motif  i és una mena de bucle en el que les unions estan intercalades de manera que es genera una mena de capsa. Difícil d’explicar, però una imatge val per mil paraules:

En realitat, aquesta no és la primera estructura complicada del DNA. Fa uns pocs anys se sap que hi ha una altre manera de plegar-se, denominada “G-quadruplex” que també crea una estructura tridimensional curiosa.

El cas és que sembla que això no és una simple curiositat sinó que forma part del funcionament del material genètic. Les estructures quàdruplex-G semblen més o menys estables, però els i-motif es fan i es desfan segons com estigui la cèl·lula d’activa o no. Potser aquest plegament actuï com una mena d’interruptor que posa en marxa diferents gens o que en modula el funcionament.  O potser hi hagi malalties causades per problemes al moment de formar aquests plegaments. Ja fa temps que sabem que la forma en la que el DNA es recargola en l’espai no és irrellevant.

És interessant ja que fins ara, era el RNA el que adoptava estructures estranyes, recargolades en l’espai tridimensional i que generava formes curioses. El DNA es veia com una molècula molt més rígida i amb menys possibilitats. Realment té més limitacions que el RNA, però potser ens havíem quedat en l’estructura més cridanera i havíem passat per alt les altres.  Molt probablement estem a l’inici d’un grapat de descobriments sobre maneres addicionals de regular el funcionament de les cèl·lules a través de la manera com la cadena del DNA es retorça sobre sí mateixa.