Rates i reines

M’ha fet gràcia la notícia de la presència de rates de laboratori per la plaça Catalunya de Barcelona. Tot i que no està del tot clar si efectivament són de laboratori o d’algú que les tenia com a mascotes o ves a saber. El cas és que hi ha una colònia incipient de rates albines però que l’ajuntament ja ha iniciat la campanya anual d’eliminació de plagues, de manera que no haurien d’estar gaire més temps.

Això m’ha recordat un vell post de la primera etapa del Centpeus que anava sobre l’origen de les rates blanques de laboratori i quin paper hi va tenir la reina Victòria en tot plegat. Potser és un dia adient per repescar-lo i refrescar-lo:

.

A principis del segle XVIII estava passant un fet interessant a Europa. La població de rates, que històricament havia sigut de rates negres Rattus rattus anava sent substituïda per una altra espècie de rates, la rata comuna (o rata marró) Rattus norvegicus. Aquestes nouvingudes provinents de l’Àsia eren més adaptables que les rates originals i van començar a proliferar amb molt èxit. Això va fer que esdevinguessin un problema fins i tot pels europeus d’aquells temps, acostumats a viure en condicions higièniques discutibles.

De fet, la població de rates va créixer tant que a Anglaterra, per tal de controlar-ne l’excés, es va crear un nou ofici: el de caçador de rates. I, com no podia ser d’altra manera, a palau hi havia el “Caçador de Rates Reial ” (Royal rat catcher).

Doncs bé, un d’aquests caçadors de rates reials es deia Jack Black i, a mitjans del segle XIX, treballava al servei de la Reina Victòria d’Anglaterra. En Jack Black, a més d’eliminar les rates, també en capturava de vives per un joc que tenia un cert èxit en aquells temps: Concursos de gossos caçadors de rates. Es tractava de deixar anar unes quantes rates en un tancat i veure quin gos en matava més en menys temps. Eren altres temps.

Però quan en Jack Black capturava rates amb alguna característica peculiar, les guardava per criar-les i vendre-les com animals de companyia. Això, que d’entrada ens pot fer angunia, no és tant estrany. Encara avui hi ha llocs on les rates es venen junt amb ratolins, hàmsters, conills o tortugues com animals de companyia. Quan porten unes quantes generacions en captivitat tenen un comportament molt diferent de les rates de claveguera. De fet, actualment hi ha associacions de criadors de rates i ratolins igual que n’hi ha altres de peixos d’aquari o d’ocells.

Doncs en aquell temps, sembla que a les dames de palau els feia molta gràcia disposar d’una gàbia amb un parell de rates de colors sorprenents, com ara albines, grogues o amb taques. Diuen que una de les clientes de Jack Black va ser l’escriptora Beattrix Potter, i una altra va ser la mateixa Reina Victòria.

Amb els anys, la moda de tenir rates com mascotes va anar minvant, però en aquell temps era un fet habitual. Per això, en Jack Black va vendre una partida de rates albines a una botiga de mascotes francesa. I resulta que, molt poc temps després, aquests distribuïdors d’animals van servir un grup de rates albines a un institut mèdic dels Estats Units. L’institut Wistar de Filadèlfia.

Aquest institut, que forma part de la Universitat de Pennsylvania, va començar a criar aquells animals, per fer experiments del que ara anomenem biomedicina. Les rates albines eren més dòcils que les salvatges i, a base de criar-les entre elles generació rere generació, van acabar per ser genèticament molt homogènies. Això feia que els experiments fossin més reproduïbles que si agafaves cada vegada un tipus de rata diferent.

Doncs aquella soca de rates ara es coneix com la “Rata Wistar” i va ser la primera soca ben establerta que es va fer servir per l’experimentació mèdica. Actualment les rates Wistar es poden trobar als laboratoris d’arreu del món. Després es van anar establint altres soques amb diferents característiques. Les rates Sprague-Dawley, les rates Lewis, les rates Zucker… que s’adapten millor a un tipus d’estudis o altres. Però les Wistar van ser les primeres.

Per això, quan veieu imatges de científics treballant amb unes rates blanques, és molt probable que siguin rates Wistar. Nosaltres mateixos les fem servir al laboratori. I això té la seva gràcia, perquè la propera vegada que agafi una rata tindré ben present que és descendent d’un d’aquells animals capturats per Jack Black al servei, ni més ni menys, que de sa Majestat la Reina Victòria d’Anglaterra.

3 comentaris

  • Enric Quílez

    27/04/2018 13:09

    Interessantíssim. Ho desconeixia completament. Però, és clar, d’algun lloc havien d’haver sortit les rates de laboratori…

  • Joan Codina

    27/04/2018 11:29

    Quins records l’altre centpeus.. T’hi has fixat que fa quasi 10 anys del post?!?

  • Rosa Roger

    27/04/2018 11:28

    Tota la història que ens has explicat que hi ha darrere les rates de laboratori, m’ha obert encara més la gana d’interès envers aquestes bestioles i m’he posat a cercar més curiositats.
    Gràcies per aquest article tan atractiu, interessant i divertit!.
    “in Victorian England, it was a popular and sometimes lucrative career. According to author Barbara Tufty [PDF], a decent rat-catcher could earn “special privileges” if he caught at least 5000 rats a year, or about 13 rats a day. The job was so common that rodent-chasers in England established their own professional rat-catcher guilds. The occupation even inspired a popular folktale: The Pied Piper was a rat-catcher.”
    “Black strolled around London with the swagger and audacity of royalty while maintaining the appearance of a court jester. He wore a homemade uniform of white leather pants, a scarlet waistcoat, a green topcoat, a gold band around his hat, and a sash emblazoned with metal rat-shaped medallions, which he had made by secretly melting down his wife’s saucepans.”
    http://mentalfloss.com/article/91629/queen-victoria-employed-official-rat-catcher