Arxiu del mes: abril 2018

La cara oculta de l’interstici

divendres, 13/04/2018

Fa uns dies es va dir que s’havia descobert un nou òrgan (una altra vegada!), però el que havia passat “només” era que havien descobert nous detalls d’una estructura coneguda des de feia molt temps. L’interstici.

El nom ja indica de que es tracta, tot i que de vegades hi ha alguna confusió. Interstici és l’espai entre dues parts del cos. Normalment es parla de l’interstici en referència a l’espai que queda entre diferents cèl·lules, però també pot tractar-se, com en aquest cas, de l’espai entre òrgans.

Normalment es considerava un simple espai sense cap estructura especial i ple de l’anomenat líquid intersticial, que era el que feia de lubricant per facilitar els moviments entre els diferents òrgans cada vegada que ens movem, respirem, bateguem o digerim. Es tracta d’un líquid que, essencialment, era plasma sanguini que abandonava els vasos i s’escampava per les cavitats dels teixits.

Però ara han aparegut noves tècniques de microscòpia i, sobretot, noves maneres de preparar el teixit abans de mirar-lo al microscopi. Ara podem preservar millor petites estructures que fins fa poc es desfeien mentre extrèiem, preparàvem i tenyíem els teixits abans de posar-los sota l’ocular. I en fer-ho, han vist que l’interstici sembla que és més que un simple espai. Hi ha estructures cel·lulars teixint una fina xarxa de cèl·lules que deixen un seguit de cavitats connectades entre si i que són les que estan plenes de líquid. Una estructura que sembla ser més eficient a l’hora de desplaçar el líquid cap una banda o altra i permet exercir la pressió en el sentit que interessi en cada moment.

Això permet considerar l’interstici com un “teixit”? Doncs és molt discutible. Si m’ho pregunteu jo diria que no. És una estructura complexa i amb funcions particulars que segurament amaga més detalls dels que imaginàvem, però això no ho converteix en un teixit. De totes maneres, les definicions ens les inventem nosaltres, de manera que ja veurem si al final ho acaben acceptant.

Cal dir que a l’article original, els autors no deien res de cap nou teixit. Va ser en alguns comentaris a les xarxes socials que ho van suggerir. Potser com un globus sonda a veure que en pensa la comunitat científica.

Teixit o simple estructura, el fet que amagui aquesta nova complexitat obre la porta a estudiar si tot això juga algun paper en diferent malalties. Una d’evident és mirar si per aquí s’hi desplacen cèl·lules canceroses, però també caldrà esbrinar quins tipus de senyals viatgen per aquesta xarxa o quina utilitat pot tenir com a diagnòstic.

Tot això encara està per veure. I el primer serà que altres grups d’investigadors confirmin aquesta estructura. En tot cas, no deixa de ser estimulant veure que encara ens queden coses per descobrir fins i tot en els indrets més aparentment avorrits de l’organisme.

Caos en el futur

dijous, 12/04/2018

Quan dibuixem el sistema solar, amb els seus planetes seguint unes òrbites gairebé circulars, sembla una cosa d’allò menys interessant. Van donant voltes i més voltes i podem imaginar que d’aquí uns quants milions d’anys, seguiran donant voltes i més voltes. Però en els detalls s’hi amaguen sorpreses i les lleis de la física fan que no sigui tan evident que el sistema es mantingui estable indefinidament. En un futur podria ser que experimentés algun daltabaix més que notable.

El secret és que els impulsos causats per la gravetat poden ser diferents segons estiguin situats els planetes. Si n’hi ha uns quants que a mida que donen voltes coincideixen en un determinat costat del Sol, l’atracció gravitatòria que exerceixen pot desviar lleugerament algun dels planetes petits de l’interior del sistema solar. Especialment Mercuri, el més petit de tots i que, per tant, pot ser desplaçat més marcadament.

La gràcia és que petits desplaçaments fan que el futur de les òrbites ja passi a quedar una mica modificat. I tot plegat fa que resulti endimoniadament difícil calcular amb precisió on estaran els planetes si volem fer-ho a molts milions d’anys vista. Al final, el que es pot fer són aproximacions més o menys precises i algunes d’aquestes ofereixen resultats que van del més avorrit fins al totalment catastròfic.

Per exemple, sembla que hi ha un 1 % de probabilitats que Mercuri sigui desplaçat de la seva òrbita i acabi engolit pel mateix Sol. Una altra opció és que acabi estavellant-se contra Venus. Un espectacles memorable sens dubte i que segur que alteraria el camí del nostre planeta. D’altra banda, Mart també té una probabilitat, petita però existent, de sortir expulsat del sistema solar. Seria una llauna que aconseguíssim colonitzar-lo i al final marxés fora del nostre sistema.

I els més interessants de tots. Sembla que també podria ser que Mart o Venus es vegin desviats del seu camí i acabin xocant contra la Terra! Quin nivell de probabilitat? De nou, al voltant del 1 %. Improbable,però no impossible. D’altra banda, si acabés passant, quant ens caldria esperar? Doncs uns quants milers de milions d’anys, de manera que no cal patir. Ni nosaltres, ni cap dels nostres descendents, no ho veurem. A més, el Sol esdevindrà una gegant vermella en uns set mil milions d’anys, de manera que és probable que el sistema solar desaparegui abans que els planetes comencin a perdre el senderi.

És clar que hi ha altres fonts d’incertesa. Estrelles que en el seu camí poden passar relativament a prop del nostre sistema i actuar modificant lleugerament les òrbites dels planetes exteriors, del cinturó de Kuipper o del núvol d’Oort. D’aquí un parell de milions d’anys sembla que el sistema Gliese 710 passarà pel veïnat. S’haurà de veure quins efectes té. S’haurà de veure, però de nou, no serem nosaltres qui ho veurà.

En tot cas, resulta interessant recordar que fins i tot coses tan aparentment estables, com el moviment dels planetes, poden resultar impossibles de calcular amb precisió si volem extrapolar-ho prou lluny en el futur.

Jo sí que recordo la meva tesina

dimecres, 11/04/2018

Doncs potser soc raret, però el cas és que jo sí que recordo la meva tesi doctoral. I si no recordo el màster és simplement perquè en aquell temps no se’n feien. En el seu lloc, vaig fer una tesina, que també la recordo raonablement bé. No van ser res de l’altre món, però van ser les meves i això sempre fa que te’n sentis una miqueta orgullós. Hi ha molts detalls que he oblidat, és clar, però és que ja ha plogut molt des de l’any 90.

Recordo perfectament la primera rata que vaig operar, la distribució dels aparells al laboratori de la facultat de biologia, els ordinadors amb pantalla monocolor i lletres verdes i l’estiu que vam estar processant dades amb una calor enganxosa mentre a la radio sonava “On the beach”. Recordo el “Harvard graphics” i el “Word Perfect” que aleshores eren una novetat d’allò més moderna, tot i que els articles que ens interessaven els havíem de buscar a la biblioteca perquè encara no teníem internet enlloc. No cal dir que també recordo molt bé als companys. L’alegria encomanadissa de la Neus, la sornegueria d’en Joan, la tranquil·litat d’en Bonaventura, les bromes de l’Alícia, la serenitat de la Núria o la vegada que gairebé vam posar sota la dutxa a l’Esther.

També tinc present el tribunal i fins i tot alguna de les preguntes que van fer-me quan va ser el dia de la defensa. I, per descomptat, la mirada dels pares. No entenien gaire de les preguntes i les respostes, però havien aconseguit que un fill acabés els estudis universitaris i això era un motiu d’orgull per ells. I per mi, perquè tenia clar que si havia arribat fins allà era en bona part gràcies als seus esforços.

No. Una tesina o un màster no són coses que s’oblidin sense més, per molt sobrat que vagis. Tampoc s’acostumen a perdre. A mi, que soc algú absolutament desendreçat i que també m’he mudat alguna vegada, no m’ha costat gens trobar el vell manuscrit de la tesina. I no, no em van convalidar res.

En el temps de la postveritat cada vegada resulta més clar que el que resulta premiat no és l’esforç ni la preparació. Tampoc l’honestedat, la sinceritat ni el rigor. Res de nou sota el sol, perquè de penques sempre n’hi ha hagut i sempre els ha anat prou bé. Però l’epidèmia que patim en els últims anys resulta desesperançant. A part que també acaba per ser cansat haver d’escoltar unes explicacions que farien riure de tan absurdes si no fossin gairebé insultants. Son gent que fa bona la dita  “Se’ns pixen a sobre i diuen que plou”.

Però és que també desmoralitza el silenci de les autoritats acadèmiques. Les Universitats són conscients del mal que fa al seu prestigi el fet que durant tant temps molta gent presumeixi de títols que no han tingut o que els han “afinat”? Hi ha ocasions en les que el silenci no és una opció, ni que només sigui per mostrar una mica de respecte a tots els estudiants que efectivament han dedicat hores, esforços i diners a obtenir una formació i uns títols. Ja no saps si pensar que les Universitats estan definitivament adormides o que la por a posar en perill les engrunes de finançament que tenen fa que optin per mantenir un perfil baix quan es tracta de plantar cara als que ostenten el poder. Les dues opcions resulten prou inquietants. I no és un tema nou ni exclusiu d’una ideologia, perquè també recordo casos més antics de gent que a l’hora de la veritat no havien enllestit la carrera i quan es descobria el llautó canviaven el de “llicenciats” del CV per un “tenen coneixements” en el tema.

Tot plegat sembla ser una mostra més del menyspreu atàvic que algunes societats tenen cap a la cultura, el coneixement i l’esforç. I mentre a la majoria d’aquesta societat no li semblin malament aquestes pràctiques, la cosa no tindrà solució.

Quan la gràcia està en l’ordre

dimarts , 10/04/2018

Hi ha noms que amaguen més del que sembla. Per exemple, sempre m’ha fet gràcia saber que hi ha un fòsfor vermell, un fòsfor blanc, un fòsfor negre o un fòsfor violeta. Pensava que es tractava del nom comú d’alguna cosa com diferent òxids de fòsfor o molècules semblants, però no. Totes són formes de fòsfor  elemental.  Sense combinar químicament amb res. Aleshores, com és que són diferents? Perquè realment tenen colors i moltes altres propietats ben diferents!

Doncs resulta que es tracta de formes al·lòtropes del fòsfor. Una parauleta complicada, “al·lòtrops”, per fer referència al fet que es tracta de combinacions d’un element químic que s’ordenen de maneres diferent en l’espai. En realitat hi ha alguns al·lòtrops molt més coneguts, com ara el grafit i el diamant. Costa pensar que la mina d’un llapis i un diamant estan fets pel mateix element, el carboni, i que la diferència és, senzillament, la manera com els àtoms de carboni estan units entre ells. Formant una xarxa en tres dimensions molt fermament entrelligada en el diamant, i units de forma que genera capes planes superposades en el cas del grafit. I si del grafit ens quedem en només una de les capes, feta per una superfície d’àtoms de carboni units formant una xarxa cristal·lina hexagonal, el que tenim és un tercer al·lòtrop: el grafè.

Doncs en el cas del fòsfor passa una cosa semblant. El fòsfor blanc està fet per molècules formades per quatre àtoms de fòsfor units formant un tetraedre. És tòxic i molt fàcilment inflamable en contacte amb l’aire. Per això el fòsfor blanc s’ha fet servir per fabricar armament incendiari.

Els altres al·lòtrops del fòsfor ja són molècules molt més grans, en els que els àtoms de fòsfor generen grans xarxes que es poden ordenar de maneres diferents. Més o menys amorfa en el cas del roig, en capes aproximadament planes per fer el fòsfor negre i en estructures que inclouen formes hexagonals en el cas del fòsfor violeta. Igual que passava amb el diamant i el grafit, cada una de les formes del fòsfor presenta propietats diferents de manera que les aplicacions poden variar considerablement.

Amb altres elements trobem al·lòtrops menys espectaculars. L’oxigen que respirem és una molècula feta amb dos àtoms d’oxigen units. SI enlloc de dos en fossin tres, tindríem l’ozó, que no ens serveix per respirar, però va bé per generar capes que protegeixen al planeta de les radiacions provinents de l’espai exterior.

Altres elements que presenten al·lòtrops interessants són el silici, l’arsènic, el cobalt o el nitrogen. Els químics s’escarrassen a buscar nous al·lòtrops de diferents elements ja que això permet aconseguir propietats inesperades que, en ocasions, resulten molt interessants. Coses com la resistència, la conductivitat, la capacitat aïllant o la reactivitat fan que el mateix element sigui irrellevant o que tingui grapats d’aplicacions industrials. I tot només jugant amb la manera com es combinen en l’espai les mateixes peces.

La partició d’Àfrica

dilluns, 9/04/2018

Fa uns dies va aparèixer una llarguíssima esquerda, de quilòmetres de llarg, a la zona de Kènia. De seguida es va relacionar amb el moviment tectònic que va fent que Àfrica es vagi escapçant en dues parts i que, en uns quants milions d’anys separarà la part més oriental del continent de la resta. En realitat, si mirem un mapa del continent africà, podem intuir la zona de fractura, coneguda com la vall de Rift, on apareixen un seguit de llacs i depressions en filera. Fins i tot podem adonar-nos que el mar Roig n’és la continuació i correspondria a la part que ja està submergida.

La realitat, però, és una mica més complicada. La separació de plaques continentals efectivament te lloc, però a un ritme molt lent. El Rift es va obrint a ritme d’uns pocs mil·límetres per any. I sobretot, la separació no té lloc per la superfície, sinó per l’interior del terreny. La part de l’escorça terrestre que flota sobre el magma de molt més endins. A més, en aquell indret acostuma a haver-hi molta activitat sísmica i són freqüents les petites tremolors, però l’aparició de l’esquerda no s’ha associat a cap terratrèmol rellevant. Tot plegat fa que no sigui tant clar que l’esquerda sigui una mostra palpable de la separació del continent.

Segons els geòlegs de la zona, el que ha passat està més relacionat amb un episodi de pluges intenses que han tingut i que ha fet que part del material d’origen volcànic que hi havia superficialment s’hagi anat arrossegant. Al final, el terreny de sobre s’ha quedat sense prou sustentació a sota i ha cedit, generant l’esquerda de fins a deu metres de fondària. Es veu que aquest no és un fenomen inusual per allà tot i que la magnitud d’aquesta vegada resulta notable.

De totes maneres, el fenomen de la separació en dos del continent africà no deixa de ser ben curiós. La majoria de zones per on l’escorça terrestre es va separant es troben al fons dels oceans. Son les conegudes dorsals oceàniques i en molts mapes es veuen en forma de serralades submarines que s’allarguen milers de quilòmetres. Molt rarament emergeixen a la superfície. Una part de la dorsal atlàntica que treu el nas per Islàndia en seria una excepció. En canvi, el Rift africà és una immensa zona de fractura totalment continental. A banda i banda de la vall queden visibles molts estrats geològics que han quedat elevats degut al moviment de les falles mentre el Rift s’anava obrint. Per això, la seva geologia és la millor coneguda d’Àfrica.

A la gran vall de Rift hi ha molts dels volcans africans, incloent el més conegut de tots el Kilimanjaro i el segon més alt, el mont Kenia. Això fa que bona part del terreny tingui una base de materials volcànics i que resulti relativament vulnerable a les riuades de l’estació de les pluges. També és una zona amb una diversitat extraordinària de la vida animal i per això, la imatge que tenim d’Àfrica acostuma a estar relacionada amb els grans ramats de zebres, nyus, elefants o antílops de la sabana africana. Finalment, també sembla ser on tenim les arrels els humans i la resta d’homínids que ja es van extingir, de manera que podríem dir que hi tenim un interès una mica més “personal”.

Potser aquesta gran esquerda finalment no estarà relacionada amb la partició d’Àfrica però, si més no, ha servit com un exemple excel·lent i ben visible del moviment de separació que va passant a ritme molt més lent i difícil de visualitzar. Si esperem cinquanta milions d’anys podrem veure un mar allà on ara hi ha les grans zones de pastura pels animals africans.

Justícia quàntica?

divendres, 6/04/2018

Actúa violentamente quien  lo  hace  de  manera violenta, lo que no presenta un contenido típico plenamente coincidente con actuar con violència.”

Hi ha frases que senzillament costen d’entendre. Semblen contraries a la lògica, al sentit comú i a les definicions dels diccionaris. Tot i així, abans de saltar cal recordar que cada camp de l’activitat humana genera el seu propi argot i que molt sovint es fa difícil d’entendre pels que no son del gremi. Escoltar els arguments d’un metge, un científic, un mecànic o un advocat acostuma a ser desconcertant simplement perquè no comparteixes el codi comunicatiu.

Però tot i així, resulta empipador trobar coses que semblen tan marcadament contradictòries. Coses que no encaixen amb els fets ni amb la lògica interna de l’argument. Per això s’ha discutit molt en els últims dies l’aute d’un jutge que semblava dir que pot haver-hi violència sense haver-hi violència. O que pot “haver-hi” i “no haver-hi” violència alhora. Una mena d’argument típic de la física quàntica en el que, potser, aquell gat que pot estar viu i mort alhora potser també pot ser violent i no violent simultàniament.

L’argument, però, sembla que ha quedat desmuntat i que altres membres del gremi de la justícia no l’han donat per bo. I el cas és que, segons com, era previsible que passés ja que qui ho ha fet és un jutge alemany de la província de Slesvig-Holstein. I resulta que Max Planck, el pare de la física quàntica, era un alemany nascut a Kiel, precisament la capital de Slesvig-Holstein.

De manera que si algú coneix la manera de tractar amb arguments aparentment contradictoris en els que, igual que la física quàntica les coses són i no són simultàniament, aquests deuen ser (a més dels físics teòrics) la gent de Slesvig-Holstein. Si algú del teu barri inventa una cosa tan important com la física quàntica, presumiblement t’ho expliquen a l’escola.

Altres científics importants que van participar en el desenvolupament de la física quàntica eren de països diferents però tenien una cosa en comú: parlaven alemany. Albert Einstein va viure a Suïssa, però era alemany. Erwin Schrödinger (el del gat) era de Viena. Werner Heisenberg era alemany. Un altre era en Niels Bohr, que era danès i ignoro si parlava alemany, però no em sorprendria ja que Dinamarca és el país fronterer amb Slesvig-Holstein.

Total, que si en algun lloc hi entenen de dualitats estranyes, d’arguments aparentment contradictoris i d’afirmacions que semblen desafiar el sentit comú, aquest és Alemanya. Potser per això, també resultat ser un indret complicat per fer passar com si tinguessin un suport quàntic arguments que només deuen ser argúcies semàntiques. La física quàntica va tenir èxit al seu moment però els entesos han decidit que les descripcions quàntiques dels esdeveniments que s’han de jutjar no tenen prou suport teòric.

(Per cert que això de les argumentacions quàntiques no es limiten a la justícia. Últimament també abunden les “jugades mestres” que alhora són “improvisacions destraleres”. Això que l’important no són els fets sinó el relat se’ns està anant de les mans.)

Un hivern anormalment càlid? Efectivament.

dijous, 5/04/2018

Aquest hivern del 2017-2018 serà recordat pels amants de l’esquí com un dels millors de la historia. Neu abundant i temperatures fredes que l’han mantingut impecable a tot arreu. En general ha fet un fred que pelava i ens ha recordat el significat de la paraula “hivern”. Aquest anys hem gaudit d’allò que antigament era normal i que ara gairebé ens sorprèn. Un hivern que feia fred.

Aleshores és normal sorprendre’s quan veus que els climatòlegs expliquen que ha sigut un dels hiverns més càlids des que es tenen registres. Càlid? Però si feia un fred de mil dimonis i hem tingut neu a cabassos!

Això ens recorda que quan parles de l’escalfament global, el que passi a casa teva té poca importància. Que els canvis globals han de ser això: globals, i que per esbrinar com van les coses necessites dades de tot arreu del planeta. I en el cas de la Terra, resulta particularment importants les dades de temperatura a les zones polars. Doncs el cas és que mentre aquí teníem molt fred, a l’Àrtic ha fet un dels hiverns menys freds que es recorden.

Una de les coses que cal recordar sobre el canvi climàtic és que no es tracta simplement d’un progressiu augment de les temperatures. A la vida real, les coses sempre són més complicades del que sembla. Si la temperatura del planeta augmenta, molts dels equilibris que controlen els corrents d’aire, els moviments de les masses d’aire fredes i calentes i la manera com es distribueixen els gradients en les temperatures des del pol fins l’equador, quedaran alterats.

El normal era que grans bosses d’aire extremadament fred quedessin retingudes als pols, amb determinades oscil·lacions que podien arribar fins latituds baixes i generar onades de fred, però que no deixaven de ser extensions de la massa d’aire fred dels pols. Amb l’escalfament global, els límits d’aquest sistema es van afeblint i la bossa d’aire fred deixa d’estar confinada al pol i es pot desplaçar, desfer-se, trencar-se i permetre que l’aire comparativament més calent de zones més meridionals arribi a l’Àrtic. Això fa que el gel es desfaci molt més de pressa i accelera tot el procés encara més.

Per fer-nos una idea de com de destacada pot ser la situació pensem que aquest any la temperatura a l’Àrtic ha arribat a ser més de vint graus per sobre del normal. I que hi ha hagut dies en els que la temperatura de l’aire estava per sobre dels zero graus. Al Febrer! Durant l’hivern Àrtic, temperatures per sobre del punt de congelació de l’aigua…

Aleshores s’entén que la superfície de gel sigui cada vegada més i més petita. I tampoc ens ha de sorprendre, ja que si seguim abocant gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera, el més previsible és que obtinguem un efecte hivernacle.

De manera que gaudim d’aquest hivern i d’aquesta primavera anormalment normals. N’hi ha prou de fer una ullada a les gràfiques de temperatures a la zona polar per entendre que previsiblement en tindrem cada vegada menys vegades.

Inversió en ciència

dimecres, 4/04/2018

A Madrid es van presentar els pressupostos generals per l’Estat de l’any 2018 i, com és natural, tothom ha començat a mirar quins canvis hi ha a les partides que els afecten. Si ets científic, toca mirar com va el finançament de la Recerca, situada sota les sigles I+D+I, de Investigación, desarrollo e innovación, que la veritat es que sonen molt bé.

En realitat és una mica desconcertant i segons els medis que miri topo amb xifres una mica diferents. Imagino que segons si s’inclou la despesa en recerca militar es pot parlar d’un increment del 5.4% o del 8,3%. Això cal agafar-ho amb calma ja que és un increment sobre el percentatge de l’any anterior. Si parteixes d’un 1 %, un augment del 8 % resulta al final en un 1,08%. Al final la xifra de despesa prevista en recerca i innovació està al voltant dels 6300 milions d’euros.

En tot cas, detecto un poc interès general en aquestes xifres. Primer perquè ja es veurà si s’aproven, però sobretot perquè, fins i tot si s’aprovessin, el més probable és que tot plegat sigui un valor irreal. Des de fa ja uns quants anys, la xifra prevista per dedicar a la ciència és una dada poc rellevant ja que quan arriba el final de l’any, resulta que no s’ha gastat. I no en una petita part, no. L’any passat només es va executar un terç del que estava previst.

De manera que s’imposa el pensar que tant se val la xifra que aparegui ara. Com si es diu que triplicaran la despesa prevista en ciència. Si al final no es fan servir aquests diners, tot plegat acaba quedant en un exercici de pura fantasia. A més, una fantasia depriment ja que de bon començament el pressupost és minso. La mitjana europea de despesa en ciència i tecnologia és del voltant del 2 % i en països d’aquells que un pensa que caldria imitar hi destinen gairebé el 3 %, més que res perquè saben que la ciència no és una despesa sinó una inversió. En canvi, a Espanya la despesa frega un trist 1 %.

Un 1 % del que, si fem cas de l’experiència dels últims anys, al final és quedarà en un terç o menys.

És difícil no pensar que, sota una capa de maquillatge feta de promeses i declaracions sobre com d’important és la I+D+I, la realitat és que pels qui controlen la despesa als ministeris la ciència té una valoració més que pobre. Aquell “que inventen ellos!” que va deixar anar Unamuno està fermament arrelat a la consciència i un país que actua d’aquesta manera té un futur molt pobre.

L’atenció materna és rellevant, però NO modifica el codi genètic

dimarts , 3/04/2018

La manca d’atenció materna en les primeres setmanes de vida altera el codi genètic”. Una notícia que va ocupar un indret destacat a les seccions de ciència de molts medis de comunicació fa uns dies. És comprensible ja que lligar una cosa tan bonica com les atencions maternes, l’amor de la mare, amb el mateix DNA del fill resulta irresistible. Per desgràcia, tanta irresistibilitat va fer que es passessin per alt alguns detalls importants.

El primer. El codi genètic no el canvia ni l’amor de la mare ni res de res. És un error molt freqüent confondre el genoma amb el codi genètic. El codi genètic és un codi. Un sistema per llegir i interpretar la informació continguda al DNA. Els gens són les instruccions perquè la cèl·lula pugui fabricar proteïnes, però les molècules que formen el DNA i les proteïnes són diferents. Nucleòtids en el cas del DNA i aminoàcids en el cas de les proteïnes. Els biòlegs tenien clar que l’ordre en que estaven units els nucleòtids en un gen indicava l’ordre en que calia posar els aminoàcids en la corresponent proteïna. Als anys seixanta, el gran tema de la biologia va ser desxifrar el codi genètic. Això volia dir, descobrir quina seqüència de nucleòtids corresponia a cada aminoàcid.

Al final es a descobrir i ara el codi genètic es troba en forma de tabla a tots els llibres de biologia. Allà pots veure que tres adenines seguides (AAA) correspon al aminoàcid lisina, o que la combinació (CGA) indica que cal posar una arginina. Només és un maleït codi. Una correspondència entre un sistema de lectura (del DNA) i un altre (de les proteïnes). I resulta que és el mateix per nosaltres, els escarabats, els rovellons, els dinosaures, les falgueres i tots els éssers vius de la Terra. Mai no canvia!

Aleshores, que és el que van trobar que canvia si la mare para poca atenció a la cria?

La resposta directa i difícil d’entendre és que canvia el nivell de mobilització de retrotransposons i el grau de metilació en indrets d’unió YY1 d’algunes zones de l’hipocamp de les cries.

Molt bé. I això que vol dir?

Doncs que encara que acostumem a tenir la imatge del DNA com una llarga i estàtica seqüència de nucleòtids, la realitat és que és una estructura més dinàmica del que sembla. En particular, tots tenim unes coses anomenades “transposons”, que són fragments del DNA que “salten” (es transposen) d’una banda a l’altra de la cadena. Poca broma perquè quasi la meitat del nostre DNA són transposons. I si mirem les plantes, encara n’hi ha més. El 90% del genoma de l’arròs no són els gens de l’arròs sinó transposons. D’aquests elements n’hi ha de varis tipus, i uns d’ells, probablement emparentat amb alguns virus, s’anomenen retrotransposons.

El cas és que es mouen, es copien i es tornen a col·locar en altres indrets del DNA. El que van fer els investigadors va ser analitzar quin efecte tenia el fet de rebre més o menys cura per part de la mare sobre el grau de mobilitat dels retrotransposons d’una part del cervell. Per fer-ho van agafar ratolins femelles i van separar les mares cuidaven molt les cries d’aquelles que passaven d’elles. Hi ha una idea molt romàntica sobre com les mares cuiden les cries, però la vida real és una mica diferent. Per exemple, en rates i ratolins, no és gens infreqüent que la mateixa mare es cruspeixi les cries que no pot mantenir i així es pot assegurar que algunes tirin endavant.

El cas és que una vegada separats els grups, van analitzar els retrotransposons del cervell de les cries i van trobar que en un cas n’hi havia més que en l’altre. Com més els cuidava la mare menys salts de retrotransposons detectaven.

Interessant? És clar! Tot i que tampoc cal exagerar. Els estímuls ambientals tenen efectes sobre el DNA, sobre les alteracions epigenètiques, sobre la manera d’expressar-se i, sembla, sobre el moviment dels transposons (però NO sobre el codi genètic!). De totes maneres, caldrà confirmar l’estudi i anar amb peus de plom abans de fer el salt dels ratolins als humans. Els ratolins tenen molts més transposons que els humans, de manera que no ens atabalem ni comencem a assenyalar les pobres mares com a responsables dels canvis que tinguem al genoma.