El medicament ocult sota una capa de verí

El teix (Taxus bacatta) és una conífera europea força emprada en jardineria, però també històricament per aprofitar la seva fusta. Son arbres de creixement lent i que poden arribar a viure molts segles, fins i tot mil·lennis. Cal vigilar amb ell ja que conté uns alcaloides molt tòxics que fan que menjar qualsevol part de la planta resulti perillós. Això es coneix des de sempre, i el mateix Juli Cèsar explica a “La guerra de les Gàl·lies” com Cativulc, rei dels Eburons, es va suïcidar prenent suc de teix.

De totes maneres, això dels verins i les toxines sempre és relatiu (depèn de la dosi) i fins i tot de les plantes tòxiques se’n poden obtenir productes beneficiosos. Això és el que va passar amb una altra espècie de teix, el Teix del Pacífic (Taxus brevifolia). És un arbre més petit i que creix a la franja costanera occidental de Nord Amèrica. En principi no hauria de destacar massa, però a finals dels anys cinquanta l’Institut Nacional del Càncer va fer un estudi avaluant les propietats anticancerígenes de més de trenta mil plantes diferents i una d’elles va ser justament el Teix del Pacífic.

El cas és que en un extracte de l’escorça d’aquest arbre es va detectar una notable propietat antitumoral que, anys després va dur a la identificació i caracterització de la molècula responsable. El nom estricte és (2α,4α,5β,7β,10β,13α)-4,10-Bis(acetiloxi)-13-{[(2R,3S)-3-(benzoilamino)-2-hidroxi-3-fenilpropanoil]oxi}-1,7-dihidroxi-9-oxo-5,20-epoxitax-11-en-2-il benzoat, però es coneix, simplement, com “paclitaxel”. La molècula va representar un important millora en els tractaments contra el càncer, però va ser una mala notícia pels arbres ja que feia falta un arbre sencer (de varis segles d’edat) per obtenir mig gram del fàrmac.

Per sort, els químics coneixen la seva feina i anys després es va trobar la manera de sintetitzar el paclitaxel a partir d’altres principis obtinguts en altres tipus de teix més abundants i amb un rendiment molt superior. La clau és que com que son plantes emparentades, fabriquen molècules més o menys similars. Algunes d’aquestes, com la 10-Deacetylbaccatina es pot aconseguir de diferents espècies de teix, incloent el tòxic Taxus bacatta, de manera que ara es pot fabricar el paclitaxel per curar el càncer a partir de productes extrets del tòxic teix europeu.

La historia del paclitaxel (que comercialment es coneix com Taxol) ens recorda que, fins i tot de les plantes més verinoses es poden obtenir medicaments útils per determinades malalties. També ens fa veure que els beneficis que ens ofereix la natura poden estar amagats dins de plantes molt tòxiques i que de vegades cal molt enginy i molta tecnologia per separar les toxines que danyen el cor, dels medicaments que poden atacar un tumor.

3 comentaris

  • XeXu

    10/05/2018 8:51

    Com oblidar la Rubia peregrina! Però ja posats, no hauràs oblidat el bolet Fallus impudicus, no?

  • Daniel Closa

    09/05/2018 10:28

    Si. Hi ha noms que queden a la memori. Taxus baccata, Rubia peregrina i un que m,encantava: Asplenium adiantum nigrum. Sonava com un encanteri!

  • XeXu

    09/05/2018 8:48

    Recordo el Taxus baccata de les meves classes de botànica, és d’aquests noms que se’t queda perquè sonen molt bé. Podria ser perfectament un grup de hard rock. Aquest arbre és també el protagonista de ‘Un monstre ve a veure’m’, i allà ja parlen del paclitaxel de manera encoberta, encara que no va d’això el llibre.