Bombardejar Barcelona i el cul dels mandrils

“Tornar a bombardejar Barcelona”… una frase deixada anar per la radio que no és un fet aïllat sinó que forma part d’una cadena d’estirabots en els que s’ha suggerit “prendre hostatges alemanys”, “posar bombes a les cerveseries de Baviera”,   “disparar a dirigents de determinat partit polític” o “cremar l’Audiència nacional”. Quan penses quina mena de persona pot pronunciar aquestes frases en un medi de comunicació, et venen al cap dues explicacions. Podria ser que es tractés d’algú impresentable, una mala persona que considera normal matar aquells que pensen diferent que ell, un ser menyspreable que es va deixar la humanitat pel camí, una ment malaltissa indigna de ser considerada civilitzada… o, molt més probable, algú que s’esforça en destacar tot deixant anar estirabots amb l’objectiu de cridar l’atenció i generar audiència.

En realitat el comportament d’exagerar fins l’absurd alguna característica, comportament o entonació gutural és força freqüent ala natura. N’hi ha prou de veure els rituals d’aparellament de molts organismes per veure activitats similars. El més característic potser sigui el gran ventall de la cua del paó (Pavo cristatus). Un ornament inútil, poc funcional, que segurament li dificulta el dia a dia, però que li permet fer-se notar.

Un altre animal que presenta un comportament destacat és el ball nupcial de les aus del paradís. Una família d’exòtics ocells  de l’ordre dels passeriformes i que viuen per Nova Guinea. Els colors de les plomes de la cua i la manera com les disposen mentre van dansant davant les femelles dóna lloc a uns espectacles entre divertits i hipnòtics. En tot cas, criden l’atenció, que segurament és d’això del que es tracta.

Pel que fa a emetre sorolls, un dels més coneguts és el de la “berrea” dels cérvols (Cervus elaphus). Quan entren en zel, els mascles emeten uns sons guturals que es poden sentir a quilòmetres de distància. Mentre que normalment el que intenten és passar desapercebuts i viure tranquils, en aquells dies el que fan és generar tant soroll com poden precisament per fer-se notar per sobre dels competidors.

En el cas dels mandrils (Mandrillus sphinx) el fet que intenten fer notar és el color blau i blanc de la cara i, sobretot, el vermell de la zona del cul. No esta clar si és per atreure les femelles o per fer palès el nivell social dins l’estructura del grup, tot i que probablement les dues coses estiguin entrelligades. El cas és que el mascle dominant és el mandril amb el cul de color vermell més intens. Per això s’ha de fer notar de manera clara i diàfana, recorrent a un color que destaqui entre el verd del bosc.

No és descabellat pensar que els estirabots radiofònics siguin una mena de “berrea” o potser l’equivalent al color del cul dels mandrils per fer-se notar. Per desgracia pel periodisme, generar audiència de la manera que sigui, sembla que està esdevenint el principal objectiu de molts medis de comunicació. Encara que resulti trist, sempre és millor pensar això que creure que es tracta de, posem per cas, una crida real a bombardejar indiscriminadament una població.

4 comentaris

  • Sinera

    18/05/2018 21:49

    Molt sucosa la comparació amb el cul dels mandrils! Podríem dir que l’has ben petat!

  • Júlia

    15/05/2018 11:08

    M’ofereixo voluntària per deixar-li el cul com un tomàquet, si així calla una mica…
    Hi ha un llibre, publicat deu fer ja 10 anys, titulat “Les barbaritats de la COPE”. Si el reeditessin ara seria més llarg que Els Pilars de la Terra…
    Per cert, és la brama dels cérvols ;)

  • Eva

    15/05/2018 10:55

    Hi ha un refrany alemany que diu: “Com més alt puja la mona, més mostra el cul”. No sé per què m’ha vingut al cap…

  • Vicent Bosch i Paús

    15/05/2018 9:58

    Si ho haguera dit jo… i tenint altaveus… ja estaria a comissaria.