Transferència química de la memòria?

L’any 1953 en James V. McConnell, un biòleg que estudiava el comportament animal a la Universitat de Texas, va començar a fer uns experiments sobre la manera com es conservava la memòria en animals. El seu model van ser les planàries, uns cucs plans que tenen la capacitat de regenerar el seu cos si aquest pateix una amputació. De fet és una capacitat molt marcada ja que si divideixes una planaria per la meitat, cada una d’elles refà un organisme sencer.

El que feien inicialment era condicionar la planària. Per aconseguir-ho, exposaven el cuc a un flash de llum intensa i tot seguit li aplicaven una descàrrega elèctrica que feia que l’animal es retorcés. Passat un temps d’entrenament, les planàries es plegaven només en resposta a la llum, sense que calgués l’estímul elèctric. Estaven “condicionades”, havien “aprés” el que passaria tot seguit de la llum.

La pregunta inicial era quina part del cos “recordava” l’estímul. Per això van partir per la meitat planàries condicionades i després de deixar-les créixer van verificar si el record estava a la part del cap, o a la part de la cua. Sorprenentment, van trobar que les dues parts “recordaven” l’estímul. De fet, podien partir la planària en tants trossos com volguessis que tots mantenien la resposta condicionada.

La cosa es va posar interessant anys després, quan van repetir-ho en una espècie de planàries caníbals. El que van fer va ser condicionar planàries, matar-les i donar-les a menjar a congèneres que amb la ingesta van adquirir el reflex de resposta a la llum. Aparentment, s’havien menjat els records de la planaria morta. McConell va proposar que el cervell feia la feina, però la memòria s’havia guardat físicament en alguna molècula i va suggerir que es tractava del RNA.

Cal dir que ell era un paio complicat, que tan aviat feia articles seriosos com altres en broma, que se’n reia del mort i de qui el vetlla i que les seves teories no van tenir massa èxit entre la comunitat científica. Costava encaixar això amb tot el que anàvem aprenent sobre neurones, sinapsis i demés. Malgrat el rebombori mediàtic inicial, la línia de recerca en transferència química de memòria va decaure ràpidament. A més, altres investigadors van intentar reproduir els experiments i els resultats acostumaven a no ser concloents. Explicat sembla senzill, però posar-los a la pràctica és una cosa diferent. Es va recórrer a explicacions estadístiques, a problemes amb els grups control i al final es va anar deixant estar.

Però no del tot. Ocasionalment anaven apareixent altres articles, en rèptils, mosques i fins i tot rates, que suggerien una possible transferència de memòria. El tema és difícil i de vegades es veia que el que s’havia interpretat com memòria era un simple canvi de comportament. Una molècula que treia la por en general, un pèptid calmant,… coses que confonien als investigadors i que recorden la importància de fer servir molts grups control per estar segur que realment mesures allò que creus mesurar.

Doncs ara acaben de tornar a publicar un treball en aquesta línia. En aquesta ocasió han fet servir uns caragols de mar del gènere Aplysia. El que afirmen és que han aconseguit transferir memòria a base d’injectar el RNA de caragols condicionats a altres que no ho havien estat. Sembla que aquest RNA indueix canvis epigenètics en neurones dels caragols receptors i que per aquí pot anar la clau de la relació entra la memòria i el suport molecular.

De nou, caldrà veure quin recorregut té aquest estudi. No cal dir que resulta molt cridaner i tornaran a sortir els acudits sobre el potencial del canibalisme aplicat als professors com a mètode d’ensenyament (com si no tinguessin prou problemes, els pobres!). Però abans de somiar amb píndoles de memòria emmagatzemada en un RNA, jo m’ho prendria amb molta calma. Afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries i és probable que al final tornem a estar davant d’un fenomen que potser no estigui tan relacionat amb la memòria com ens faria gràcia creure. Per descomptat, no es poden descartar les coses només perquè no encaixen amb el que estem acostumats. De manera que tocarà seguir amb expectació aquestes recerques, però una bona dosi de moderació sembla aconsellable.

3 comentaris

  • Sinera

    18/05/2018 21:40

    Ves en compte Dani! Si és demostra que amb el canibalisme es transfereix la memòria… ves en compte, Dani!

  • Durrell

    17/05/2018 20:28

    Ja m’agradaria em fessin una transferència de memòria, però sense haver-me de menjar a ningú jaja. Un tema molt interessant.

  • Pere

    17/05/2018 17:51

    Hola, parlant de memòria… ara no sé què et volia dir…

    Apart d’això felicitats pel bloc

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús