Arxiu del mes: juny 2018

Tancat per vacances

dilluns, 25/06/2018

Final de Juny, vacances escolars… i el Centpeus també s’agafa unes setmanes de vacances. Aprofiteu el bon temps, descanseu, viatgeu, desconnecteu, llegiu, estimeu i, sobretot, sigueu feliços. Si tot va bé, al Setembre ens retrobem amb més xafarderies científiques.

Àtoms, pesos i fórmules

divendres, 22/06/2018

La taula periòdica dels elements és un producte brillant de l’enginy humà. Ordenant els elements de més petit a més gran i disposant-los de manera enginyosa podem esbrinar moltes de les seves característiques si entendre que amaguen les seves estructures atòmiques. Estan endreçats segons el número atòmic, és a dir, el nombre de protons que tenen al nucli, tot i que l’ordre coincideix si el que fem servir és el pes atòmic, que va donat per la suma de protons i neutrons.

Ara ens sembla d’allò més normal, però al seu moment va ser un bon maldecap definir quan pesava cada àtom en concret. Al segle XIX, com s’ho podien fer per “pesar” els àtoms? El problema era encara més complicat ja que en general el que tenim entre mans són molècules, és a dir, combinacions estables d’àtoms.

El problema era desesperant ja que, en principi, no seria massa difícil establir els pesos relatius dels àtoms d’una molècula si coneixes la seva fórmula. L’aigua és H2O, és a dir que conté dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Sabem que per generar aigua calen un gram de hidrogen i vuit grams d’oxigen, de manera que si la proporció de pesos és de 1 a 8 i hi ha dos àtoms de hidrogen, vol dir que el pes de l’oxigen es setze vegades més gran que l’hidrogen.

Per tant, si sabem la fórmula, podem deduir els pesos relatius de cada àtom de la molècula. I al revés. Si sabéssim quins són els pesos de cada àtom, no ens costaria gaire deduir les fórmules de les molècules. Tornant a l’aigua. Si sabem que l’hidrogen pesa 1, que l’oxigen pesa 16 i que la molècula d’aigua pesa 18, podem veure que ha d’estar feta per un àtom d’oxigen i dos de hidrogen.

El problema era que en aquell temps no coneixien ni una cosa ni l’altre.

Els primers intents els va fer el gran químic John Dalton, que va tirar pel dret i va suposar que les molècules eren les més simples possibles. Si l’aigua conté hidrogen i oxigen, va imaginar que la seva fórmula devia ser HO. Aleshores aplicant el raonament dels pesos va concloure (erròniament) que l’oxigen pesava vuit vegades més que l’hidrogen.

Després va venir un altre químic, en Gay-Lussac que va estudiar els volums en que es combinaven per reaccionar i formar nous compostos. Era interessant perquè veia que sempre li apareixien relacions de nombres sencers, però les dades no encaixaven amb les que tenia Dalton i es va generar un cert mal rotllo entre els dos. Coses de científics…

El problema va durar gairebé cinc dècades, però finalment va arribar un altre químic, l’Stanislau Cannizzaro, que va preferir agafar grapats de reaccions entre diferents elements i mirar en cada cas en quines proporcions reaccionaven. Si analitzava molts productes diferents, segurament n’hi hauria algun en el que la molècula contingués únicament un àtom de l’element que volia estudiar. El pes més petit que trobés en totes les combinacions analitzades seria, molt probablement, el de l’àtom en qüestió. La resta serien combinacions de dos, tres o més àtoms.

Amb això es van poder fer, finalment les primeres estimacions correctes dels pesos dels àtoms. No es feien servir grams o quilos, és clar, sinó que la unitat que empraven era el pes de l’àtom més petit, el d’hidrogen. Però en tot cas, va ser el pas en la bona direcció fet combinant suposicions encertades, mesures de pesos i volums raonablement precises, sistemes per identificar els diferents elements i un grapat de discussions entre químics brillants.

Càlculs a les dents

dijous, 21/06/2018

Cada determinat temps és aconsellable anar al dentista a fer una revisió de les dents i una neteja. Es tracta de treure un dels aspectes més curiosos de la dentadura: els càlculs dentals o tosca (en castellà sarro). No és només un tema estètic, que també, sinó una prevenció per evitar processos força més delicats, que comencen amb la inflamació de les genives i acaben amb tota mena de complicacions.

En realitat és una mica intrigant això de la tosca. Resulta senzill imaginar com es forma la placa dental, aquella pel·lícula de bacteris que queden adherits a les dents i sobretot a la part coberta per la geniva, i que van creixent aprofitant les restes d’aliments que puguin quedar per la dentadura.  Els bacteris són per tot arreu i la boca és un dels indrets on n’hi ha més, de manera que només podem mirar d’evitar que creixin excessivament. Però la placa bacteriana no és una superfície solida i dura com els càlculs dentals.

En realitat, es tracta d’una mineralització de la placa bacteriana. El que inicialment podia ser una capa microscòpica de bacteris, restes d’aliments i material orgànic divers, queda cobert per cristalls minerals. Essencialment són fosfats de calci cristal·litzats de diferents maneres. Aquesta estructura mineral acaba per matar els bacteris que hi havia a sota, però representa un excel·lent suport per noves capes de bacteris que s’hi adheriran, creixeran i tornaran a quedar mineralitzats. Així la capa mineral anirà creixent lenta però inexorablement.

L’origen dels minerals el portem incorporat. Son precipitats de les sals que hi ha a la pròpia saliva. Per això sembla que es forma més tosca als indrets de dins les dents i al costat de la sortida d’algunes de les glàndules salivals. I pel que fa al color… aquí sembla que són els bacteris els que li donen les tonalitats fosques que acostuma a presentar.

El cas és que el procés de formació encara no és conegut del tot amb detalls, però el que sí que sabem és com fer-ho per eliminar-lo. No és massa complicat. Fa una mica d’angúnia però els dentistes el fan fora amb molta eficiència i alguna eina ben dissenyada. D’altra banda, aquesta mena de càlculs han anat força bé en estudis paleontològics. Com que hi queda atrapat material orgànic a l’interior, estudiar-lo en detall en restes fòssils ha permès saber coses sobre l’alimentació i les poblacions bacterianes que patien els nostres avantpassats. Fins i tot amb la tosca podem esbrinar alguns dels secrets de la vida de temps passats.

James Weeb, el malson de la NASA

dimecres, 20/06/2018

Si repassem les missions espacials més conegudes notarem que cada una té una característica que la fa única. Les Voyager van ser les primeres a explorar els gegants de gas i a sortir del sistema solar. El Hubble és el telescopi que ha ofert les millor imatges de l’Univers. L’Opportunity, l’Spirit i el Curiosity són els robots que roden per la superfície de Mart. La New Horizons ens va dur fins Plutó. Les Apol·lo a la Lluna…

I ara n’hi ha una altra que ja ha guanyat la seva marca particular abans i tot d’iniciar la missió. El telescopi espacial James Weeb, el substitut del Hubble, està esdevenint una de les missions més ruïnoses de la NASA.

És trist quan les notícies d’una missió no tenen a veure amb la ciència sinó amb el preu, els retards i les complicacions, però el telescopi James Weeb està aconseguint triomfar en totes les categories dolentes. En teoria havia d’enlairar-se l’any 2014 amb un cost d’uns mil milions de dòlars. Encara està a Terra i no s’espera que s’enlairi fins al 2020, i el pressupost ja passa els vuit mil milions de dòlars.

Val a dir que la missió és d’una complexitat difícil de superar. És un telescopi gegant que treballarà observant l’Univers en el rang de l’infraroig. Això ja és una diferencia amb el Hubble, que treballa en l’espectre visible. També són diferents les mides. El James Weeb és molt més gran. Tant, que no es pot posar dins de cap coet tal qual i cal enviar-lo a l’espai “plegat”.

Treballarà fent servir un mirall (en realitat un grup de miralls) de sis metres i mig de diàmetre, que és una barbaritat. Per comparar, el del Hubble “només” fa dos metres i mig. Això farà que les seves capacitats com a telescopi siguin extraordinàries.

Ah! Però hem dit que treballa en l’infraroig, i això vol dir que les fonts de calor poden interferir molt. De manera que cal que treballi a l’ombra. Per això porta una mena de para-sol que barrarà el pas als raigs de Sol i evitarà que s’escalfi. Però com que el mirall és molt gran, el para-sol ha de ser immens. Aquesta és la peça que viatjarà plegada i que quan arribi a lloc s’haurà de desplegar automàticament com si fos un origami.

Encara més. Tot el sistema ha de funcionar a la primera. Així com quan el Hubble va tenir problemes es va poder enviar la llançadora espacial a reparar-lo, el James Webb estarà molt més lluny. Més enllà de la Lluna. En un punt anomenat Lagranje 2. Totalment fora de l’abast de cap missió. Que funcioni malament no és una opció.

Tot plegat requereix una tecnologia portada al límit. A més, les empreses encarregades de parts de la construcció han et el que s’acostuma a fer. Dir que el fabricaràs per pocs diners i després anar augmentant el preu i endarrerint l’entrega per causa d’imprevistos. Des de bon començament hi ha hagut errors de disseny, errors humans, errors de previsió… tot plegat ha convertit el James Weeb en la joia de la corona més cara que ha tingut la NASA.

I com que el pressupost és el que és, no els ha quedat altre remei que anar cancel·lant altres missions per poder seguir pagant el sobrecost del telescopi. Per això està esdevenint una de les més odiades entre els amants de l’exploració espacial. L’entusiasme pel que podrà fer el telescopi queda enfosquit pels recursos que va consumint i que impedirà que altres missions tinguin lloc. D’altra banda, tampoc poden anar endarrerint eternament la missió o la novíssima tecnologia que fan servir haurà esdevingut obsoleta.

Però l’estratègia no és cap novetat. Han seguit abocant-hi tants diners que ara ja no es pot aturar (tot i que amb en Trump al poder mai se sap que pot passar). En tot cas només queda creuar els dits i esperar que finalment l’any 2020 el posin en marxa. Aleshores tornar a creua encara més els dits i esperar que quan arribi a Lagranje 2 tot funcioni correctament. I finalment, només faltarà asseure i gaudir dels descobriments que vagi fent.

Marmotes

dimarts , 19/06/2018

Fa uns dies, caminant pel Pirineu, vaig topar amb un grup de marmotes (Marmota marmota) que treien el cap per entre les pedres d’una tartera. En realitat feia estona que les podia sentir, però havia pensat que es tractava d’un ocell. El xisclet de la marmota és ben curiós i ara crec que ja no el confondré mai més.

Les marmotes, a part de ser els protagonistes de la dita relacionada amb fer-se un fart de dormir, són uns animals ben curiosos. Per començar, es tracta del rosegador més gran que viu per les nostres contrades. Però no sempre va ser així De fet les marmotes es van extingir al Pirineu fa cosa d’uns deu o quinze mil anys.

Però mira! Entre els anys quaranta i els vuitanta es van anar portant marmotes provinents dels Alps per mirar de repoblar-ho. Les van portar a la banda francesa i la idea era oferir preses als rapinyaires per alleugerir la pressió sobre les cries d’isard. En aquell temps (1948) la conservació de la natura segur que no era una prioritat per les autoritats de per aquí. Inicialment van portar quatre-centes marmotes, però es van adaptar bé i a més, van acabar ocupant les dues bandes de la serralada. Ara ja hi ha més de deu mil exemplars, de manera que si ara podem veure marmotes pel Pirineu és gràcies a les reintroduccions que van fer els francesos fa més de mig segle.

Les marmotes originals les van portar d’un parell de valls alpines però resulta que les van deixar anar per indrets allunyats i ara, al Pirineu, hi ha dues poblacions de marmotes molt homogènies genèticament i que no s’han barrejat. De moment no sembla que tinguin problemes, però sempre és millor disposar d’un mínim de variabilitat genètica, que després arriba una epidèmia i elimina la majoria dels individus.

Avui en dia, si passegeu pel Pirineu i aneu amb una mica de cura, no és difícil veure aquests simpàtics animals prenent el sol en les zones pedregoses, prop d’on tenen els caus. Durant l’estiu fes relativament senzill topar amb algunes fins i tot en indrets relativament propers a zones on hi arriben les carreteres. Després vindrà l’hivern i entraran en hibernació durant uns quants mesos. Aleshores desapareixerà el curiós xisclet que es fan per alertar-se d’alguna cosa que les inquieta.

Contactar amb extraterrestres… Ja ho hem pensat bé?

dilluns, 18/06/2018

Per celebrar el 25è aniversari del festival Sonar, han posat en marxa un projecte ben curiós: Enviar un missatge interestel·lar al planeta GJ273b, una “superTerra” que orbita al voltant de l’anomenada estrella de Luyten. El projecte anomenat Sónar Calling GJ273b va fer una primera transmissió fa uns mesos i ara n’ha enviat una segona tanda de cançons missatges i gravacions. Tenint en compte la distància i la velocitat de la llum, el missatge trigarà una mica més de dotze anys, de manera que si hi hagués una resposta, seria assenyat esperar-la en vint-i-cinc anys.

No és la primera vegada que els humans enviem missatges a l’espai. Ja es va fer amb el radiotelescopi d’Arecibo, i en altres ocasions s’han fet transmissions més o menys imaginatives. També es va posar uns discs amb informació sobre la Terra a les naus Voyager, però això es desplaça ridículament lent comparat amb les transmissions de radio, de manera que, tret de la gracia que fessin al seu moment, no serveixen per res.

El tema que es posa sobre la taula amb tot això és si resulta assenyat fer palesa la nostra existència a potencials civilitzacions extraterrestres. No en sabem res ni coneixem quin humor poden gastar, de manera que segurament seria més intel·ligent restar discretament ocults, observant i, només quan tinguéssim clar amb qui estem tractant revelar la nostra presencia. Segurament, la majoria de les civilitzacions i cultures que van entrar en contacte amb els colonitzadors europeus haurien preferit passar desapercebudes.

Els humans hem estat buscant senyals d’intel·ligència extraterrestre des de fa unes poques dècades. L’èxit ha estat nul, però hi ha un univers immens i tot just comencem a parar la orella. Analitzem el que podem detectar amb els millors radiotelescopis, però potser aquesta sigui una tecnologia completament obsoleta per civilitzacions alienígenes. És possible que estiguem fent l’equivalent a un habitant de l’illa de Pasqua mirant el cel esperant veure senyals de fum i saber així que hi havia altres civilitzacions.

O potser no detectem res perquè la majoria de civilitzacions saben que si es donen a conèixer seran immediatament exterminades per ves-a-saber-que. La idea de les cultures amistoses que vindran a compartir de bon grat els seus coneixements amb nosaltres és d’una innocència angelical. Moctezuma va rebre amb els braços oberts als que pensava que eren visitants enviats pels deus i ja veus com va acabar.

En això dels primers contactes entre cultures molt diferents sempre s’ha d’anar amb peus de plom. I res hi haurà més diferent que una cultura evolucionada fora del nostre planeta. Ja serà molt si podem simplement identificar-nos mútuament com a cultures.

En realitat estem enviant missatges des que es va generalitzar les emissions de televisió, que en bona part surten a l’espai en totes direccions. Amb sort, si alguna vegada passen per algun indret on hi hagi intel·ligència, estaran tan febles que passaran desapercebudes, però mai se sap.

Digueu-me pessimista, però si una civilització menys desenvolupada que la nostra es posés en contacte amb nosaltres en un moment en que hi ha un Putin o un Trump al poder, creieu que els tractaríem amb un respecte exquisit? I si al seu planeta hi hagué alguna cosa interessant (fonts d’energia, minerals valuosos, organismes amb potencial per ser explotats,…) que creieu que passaria?

Potser seria bona idea que comencéssim a ser una mica més seriosos en això d’enviar missatges a l’espai. Més val pecar d’excés de precaució.

Pseudociències i professors de ciències.

divendres, 15/06/2018

Podem imaginar un professor de literatura que opini que fer faltes d’ortografia és irrellevant ja que això no fa mal a ningú? Un professor de història afirmant que les legions romanes van lluitar en una guerra contra els asteques? Un professor d’art dient que els colors no tenen cap importància en la pintura? Segurament costa imaginar situacions semblants i qualsevol que intentés obtenir una plaça de mestre defensant aquestes posicions es trobaria amb la majoria de portes tancades.

En canvi, en el cas de les ciències sembla que resulta menys problemàtic estar obert a disbarats equivalents.

Això, que resulta molt inquietant, m’ha vingut al cap en llegir un estudi sobre el grau d’acceptació de les pseudociències en professors de ciències en formació, estudiants del Màster de Professorat de Secundària de l’especialitat de ciències de la Universitat Internacional de València i de la Universitat de València.

A l’estudi els van plantejar una sèrie de preguntes relacionades amb pseudociències i va resultar que alguns d’aquests pseudoconeixements tenen força acceptació entre els futurs professors. Ep! Professors de ciències!

N’hi ha que semblen gairebé una broma. Professors de ciències que creuen en l’astrologia? La telepatia? Les visites d’extraterrestres? En aquests casos el percentatge era d’entre el 10% i el 20%. Baix, però preocupant.

En altres, les proporcions ja augmentaven. Quatre de cada deu donaven credibilitat a fenòmens de curació quàntica o la homeopatia. I sis de cada deu creien que la Lluna pot tenir efecte sobre la salut de les persones.

De nou, no parlem d’alumnes sense formació, sinó dels futurs professors. Tots ja graduats universitaris. I de ciències! Es podria entendre (tot i que seguiria sent preocupant) que graduats en humanitats tinguessin idees esbiaixades sobre temes científics. Ningú pot saber de tot. Però els del ram de la ciència haurien de ser més coneixedors del tema que han de transmetre. No tant pel que fa als coneixements purs i durs sinó en la filosofia del seu camp. És a dir, en la capacitat de discriminar entre el que sabem i el que suposem, de saber buscar i interpretar les dades per treure’n conclusions, de rebutjar aquelles idees atractives que les dades no corroboren. Si un professor de ciències creu que els humans no descendeixen d’altres primats o que les persones es poden comunicar telepàticament, és que no s’ha mirat les dades disponibles o que ha preferit ignorar-les. Podria dedicar-se a fer de substitut a “Quarto milenio” però no hauria de fer classes de ciències.

Podríem discutir si l’estudi està ben fet, si les preguntes eren prou clares o si la mostra és representativa, però el cas és que m’he trobat moltes vegades amb biòlegs, químics o metges defensant ximpleries similars amb arguments dignes de tertúlia de barra del bar. Aleshores penses que a les Universitats potser s’ensenyen molts fets, però falla estrepitosament a l’hora de transmetre els principis del mètode científic, els beneficis de dubtar del que coneixem i els perills de dubtar excessivament en uns temes i acceptar-ne d’altres només en funció de les preferències personals. La ciència no són només les dades. Sobretot és una manera de pensar i interpretar les coses i això hauria de ser una de les principals coses a transmetre per part dels professors.

Els mestres són un dels principals puntals de qualsevol societat i els hauríem de cuidar i valorar molt, moltíssim més del que es fa actualment. Però, precisament perquè són essencials per la societat, també hauríem de ser molt exigents en el nivell que els hi demanem.

Apropant-se a Última Thule

dijous, 14/06/2018

Ara fa tres anys que la sonda New Horizons va sobrevolar el sistema Plutó – Caront i ens va oferir les imatges més espectaculars i detallades del planeta nan que històricament es considerava el límit final del sistema solar. Això era una definició exagerada ja que Plutó no és el final de res i més enllà hi ha tot el cinturó de Kuiper per explorar.

Com que la nau funcionava correctament i ja la teníem per allà, valia la pena seguir aprofitant-la i es va decidir redirigir-la cap altres objectius. Valia la pena apropar-se a algun dels cossos celestes que hi ha al cinturo de Kuiper i fer-hi una ullada més propera. Per fer-ho, es va agafar el telescopi espacial Hubble i el van apuntar cap a la zona on es dirigia la New Horizons, per veure que hi havia en la trajectòria de la sonda. Recordeu que va tant de pressa que no hi ha manera d’aturar-la i tot el que es pot fer és desviar lleugerament el seu camí.

El cas es que es van identificar tres possibles objectius i finalment en van triar un, aleshores anomenat simplement PT-1 (per Potential target 1, o Objectiu potencial 1). El  nom era només per anar fent i en poc temps va tenir una denominació més correcta. En principi ara ja podríem dir que la sonda New Horizons s’encamina cap a 2014 MU69 però és evident que no resulta un nom massa engrescador.

Per arreglar això la NASA va fer una campanya en la que la gent va triar noms per aquest nou mini-planeta que visitarem en breu. El nom triat finalment (estrictament el malnom, ja que no és oficial) va ser “Última Thule”, que realment és molt millor que les anteriors denominacions.

De Última Thule no en sabem gran cosa. Als millors telescopis es veu com poc més que un punt de llum. Sabem que fa uns trenta quilòmetres de llarg, que no és esfèric sinó que té forma allargada i, aparentment  amb dos protuberàncies principals. També podria ser que fossin dos objectes girant un al voltant de l’altre, però per ara encara no hi ha manera de saber-ho.

En tot cas, els dubtes s’aclariran en pocs mesos. Fa pocs dies van tornar a activar la nau, que feia mesos estava en mode “hivernació” i ara ja està de nou operativa. A finals d’aquest anys o potser a principis del 2019, la sonda passarà a uns pocs milers de quilòmetres de la superfície de Última Thule i podrem veure, per primera vegada, els detalls d’un objecte del cinturó de Kuiper. En realitat serà la primera vegada que una nau explori un indret que no s’havia descobert encara al moment d’iniciar la missió.

Si tot va bé, a finals d’any tindrem un nou grapat d’informació sobre el nostre racó de la galàxia, però la cosa encara pot seguir. La New Horizons funciona prou bé i el combustible nuclear que porta li hauria de permetre seguir funcionant fins al 2037, de manera que el més assenyat seria buscar un nou objectiu i seguir explorant, endinsant-se allà on no hi ha anat mai ningú.

Per quin motiu cal dormir?

dimecres, 13/06/2018

El Sol es pon, la foscor s’escampa, es va fent tard i poc a poc va entrant aquella sensació de son que fa que al final només puguis pensar en anar a dormir. Desconnectar de tot i deixar-te arrossegar per aquella sensació tan agradable de deixar la realitat enrere i fondre’t en el no-res. Ho fem cada dia i ens sembla la cosa més normal del mon. Per això resulta curiós tenir clar que sabem realment poques coses sobre el fet de dormir.

Sabem que és imprescindible i que privar de dormir durant períodes prou llargs porta a alteracions importants de la consciència i, en casos extrems, pot resultar fins i tot letal. A més, es tracta d’una característica general entre els animals. Poden dormir de manera més o menys evident, però fins on sabem, tots els animals dormen. Això indica que la seva funció és imprescindible pel bon funcionament del sistema nerviós. Ara bé, quina és aquesta funció? Doncs no ho tenim clar.

El que sí sabem és que dormir no és un simple estat de descans on el cervell reposa i recupera forces per emprendre el nou dia amb més energia. Ara ja podem analitzar una mica en detall el funcionament del cervell en temps real fent servir electroencefalogrames o sistemes de ressonància magnètica, podem dir que el cervell està igual d’enfeinat durant la nit i durant el dia. Fa coses diferents, però no es en absolut un estat de poca activitat.

A més, el son és una activitat ben estructurada, amb fases diferenciades que es van repetint al llarg de la nit. Parlem de fases REM i no-REM, de son profund i de son lleuger, de somnolència,… Es tracta d’etapes que també es poden observar en animals i que ens indiquen que les funcions del dormir són moltes, variades i, per ara, ben poc conegudes.

En realitat el que cal evitar es veure el dormir com un període de poca activitat cerebral. Fa anys s’interpretava com una simple aturada de determinades funcions del cervells, però ara es veu més com la desactivació d’algunes funcions i la posada en marxa d’unes altres. Hi ha qui suggereix parlar d’un estat de consciència diferent del que tenim durant el dia, però això pot resultar confós en funció de com haguem definit la consciència. Un altre concepte que tots experimentem però que resulta molt difícil explicar.

El més empipador és que tenim moltes dades, moltes anàlisis de l’activitat de les diferents ones del cervell, estudis sobre l’efecte de diferents neurotransmissors, descripcions dels efectes de mutacions, malalties i lesions sobre el fet de dormir i dades evolutives sobre l’estructura del son de molts animals, des del més senzills als més complexos. No serà per falta de dades, però el cas és que anem curts de hipòtesis que ens permetin entendre la funció del fet de dormir.

Encara més. Qualsevol teoria que es vulgui fer per explicar la consciencia, la ment o la relació entre neurones i pensaments, també haurà d’explicar el fet de dormir. Una teoria que encara no tenim i que no sembla que estigui a punt de gestar-se en breu. De vegades ens meravellem de la immensitat de l’Univers, de la infinitud de les partícules subatòmiques o de les complexitats dels nombres primers. Hem aprés molt sobre el mon que ens envolta, però hi ha misteris que encara es mantenen impertorbables ocults en les coses més rutinàries. Per exemple, quina és la funció del dormir?

La Mediterrània, l’anunci, els records i la dopamina

dimarts , 12/06/2018

I kissed you goodbye at the airport
Held you so close to me
I said: “So here we are now and I can’t stop from crying Lilly”
And you said: “Hey hey ho, you know this is the way to go
You will forget about me when I’m on that plane
Forget about me when I’m on that plane”

Ja podem dir que gairebé som a l’estiu. L’anunci de cervesa Estrella que marca l’arribada de la calor ja s’ha estrenat. El que va començar com una estratègia publicitària exitosa ha esdevingut un ritual, com la primavera al Corte Inglés o el Tornar a casa per Nadal amb els turrons el Almendro. Coses que, per algun motiu van caure en gràcia al seu moment i que han acabat per formar part de l’imaginari col·lectiu.

Hi ha qui ho critica amb arguments més o menys sofisticats. Apologia del consumisme, masclisme encobert, tergiversació de la realitat, fixació d’estereotips, avorrit, repetitiu, irritant,… De vegades entren ganes d’aixecar el dit i dir: Eh! Que només és un anunci!

En tot cas, jo soc dels que m’agrada. I dels que durant l’hivern, quan estic deprimit i enyoro el bon temps, n’escolto algun i el mal humor s’esvaeix una mica. La cançoneta enganxosa, la historia simplona, el paisatge bonic i una mica massa idíl·lic, els nois i les noies atractius, l’ambient de vacances… Naturalment que res de tot plegat és gaire real, però tant se val. A més, algun estiu l’he passat a la platja, en algun indret he fet un arròs memorable, en ocasions he abraçat una noia mentre ens banyàvem a la Mediterrània, de vegades he fet el ximple i també he passejat de nit per la platja agafats de la ma i amb els peus a l’aigua. Moments escampats al llarg de la vida, que de ben cert no van ser ni l’ombra dels que hi ha als anuncis i amb la meva banda sonora particular que va ser diferent, però són records que em fan una mica feliç.

I aleshores et preguntes com és que la memòria pot respondre de manera tan immediata a estímuls tan senzills. Perquè tot plegat no és que sigui molt sofisticat.

Deu haver-hi molt motius, però a nivell de bioquímica del cervell, segur que la dopamina hi juga un paper rellevant. En el cas concret de la música, s’ha vist que hi ha zones del cervell que generen una descàrrega de dopamina mentre estan escoltant aquella cançó que ens agrada. I no tota l’estona sinó especialment durant la tornada o en el moment àlgid de la cançó. Altres zones la generen moments abans que soni la part que més ens agrada. És a dir, que el cervell genera neurotransmissors relacionats amb el plaer i la recompensa anticipant-se a la música. Per això, que tallin la cançó a la meitat genera tanta incomoditat.

No és estrany, doncs, que la musica sigui un element tan important en aquesta mena d’anuncis. Això, combinat amb elements que podem associar a records o fantasies de moments agradables que en un moment o altre de la vida podem haver viscut, fa que l’anunci en qüestió generi bon ambient, per molt ximple que sigui tot plegat. Un senzill estímul per generar una mica de dopamina. De fet, com qualsevol cançó enganxosa, ha de ser simple i no cal buscar-hi gaire més. La sofisticació té altres moments on triomfar. Per això els anuncis amb històries més treballades no tenen el mateix ganxo.

En tot cas, no al donar-hi massa voltes. L’estiu és a les portes i podem regalar-nos amb una mica de dopamina desencadenada per musiquetes, imatges i records.

Tonight, tonight, tonight, tonight
I wanna be with you tonight
Tonight, tonight, tonight, tonight
I wanna be with you tonight …