Arxiu del dilluns, 4/06/2018

Superaliments…, vols dir?

dilluns, 4/06/2018

Això dels “superaliments” està cada vegada més de moda i les ultimes novetats queden ràpidament deixades de banda per fer lloc als nous que apareixen cada vegada amb més freqüència. Cal tenir present que aquesta definició de “superaliment” vol dir ben poca cosa més enllà d’una estratègia de màrqueting. L’únic que tenen en comú és que quan es parla d’ells sempre es fan servir repetidament paraules com “excel·lent” o “extraordinari”.

La llista de superaliments és llarga i no para de créixer. Des de les ja gairebé oblidades baies de goji, passant per algues com les espirul·lines, les llavors de chia, la quinoa i, la última novetat (per ara), la llet dels insectes, concretament d’un tipus de paneroles. Tots amb unes propietats extraordinàries i excel·lents, sigui per les proteïnes, pels antioxidants, o pels omega tres que portin a cabassos. En tot cas, les coses de sempre no serveixen. Tomàquets, pomes, llenties o carxofes no entren a la llista. Es veu que els nostres avantpassats van ser incapaços de popularitzar ni un superaliment entre tot el que tenien a disposició i els descobridors d’Amèrica van portar a Europa de tot menys superaliments.

Tot plegat no és cap novetat i des de temps immemorables els humans hem buscat propietats màgiques en els aliments. Com qualsevol cosa màgica, havien de ser aliments inusuals i poc coneguts. Un de clàssic pels nostres avis i que torna a posar-se de moda ocasionalment era la gelea reial. Si és el que es fa servir per alimentar l’abella reina deu ser molt bo, no?

El que no falta mai tampoc és un seguit de referències al contingut en “coses”. Proteïnes, aminoàcids essencials, vitamines, minerals o oligoelements. No s’acostuma a entrar massa en detalls i només et diuen que en tenen molts (o que és una font excel·lent). Seria més pràctic posar unes taules comparatives, per veure si realment hi ha tanta diferència amb altres aliments més convencionals, però en realitat la majoria no volem una informació detallada. Només volem sentir que estem menjant alguna cosa especial que ens farà sentir super-bé.

El vocabulari científic associat als aliments també va per modes. Ara toca parlar d’antioxidants com paradigma de la salut. En altres temps l’argument suposadament científic era diferent i ara no tindria gaire sortida. A principis del segle passat era freqüent presumir de la radioactivitat de les aigües. La radioactivitat és una font d’energia, de manera que si prenies aigua molt radioactiva estaries ingerint molta energia i et sentiries super-fort. Amb els anys, però, va quedar clar que l’energia de la radioactivitat era més aviat poc recomanable i el contingut radioactiu de les aigües va desaparèixer de les etiquetes.

Ep! La radioactivitat segueix sent-hi. Simplement el que mesuraven era la quantitat natural de radiacions que resulta ser tant baixa que no té cap efecte, ni bo ni dolent. Però aquest era un detall que la gent ignorava. Només veien que tenia tanta radioactivitat expressada en unitats més o menys imaginatives i que allò havia de ser bo per força. Una actitud no gaire diferent de la d’avui en dia en la que considerem que si un aliment conté omega tres ha de ser saludable malgrat que poca gent sap exactament que és un omega tres i en la que mai s’esmenten els inconvenients de l’excés d’antioxidants.

Potser arriba l’hora de començar a pensar en supercombinacions de superaliments. Que tal un batut (natural, ecològic, bio i de proximitat) de quinoa amb maca i germinat d’ordi, amorosit amb llet de girafa i un cruixent de baies de goji endolcides amb nabius? Segur que és excel·lent per moltes coses!

De totes maneres, que voleu que us digui? El meu superaliment preferit és el gaspatxo de tota la vida. Una obra mestra de la gastronomia i la nutrició. Tomàquets, pebrots, cogombres, oli d’oliva, una mica de vinagre, molta aigua i una mica de pa… No calen productes exòtics i és, aquest sí, excel·lent per les tardes caloroses d’estiu en les que l’últim que m’interessa és el contingut en aminoàcids essencials. I és que els nostres avis en sabien molt i no estaven per romanços.