Arxiu del dimecres, 6/06/2018

La limitada imaginació de la ciència ficció

dimecres, 6/06/2018

Les novel·les, i sobretot les sèries, de ciència ficció acostumen a esgrimir-se com un dels punts àlgids de la imaginació. Més enllà ja només hi ha les obres de fantasia pura i dura. Però la ciència ficció permet viatjar per l’espai, moure’s a través del temps, trobar-se amb cultures alienígenes, retrobar el plaer dels viatges d’exploració…

I malgrat tot, sempre tinc la sensació que els autors, i sobretot els guionistes de les sèries, tenen poca, poquíssima imaginació.

Per exemple, hi ha moltes series de televisió de ciència ficció que semblen passar al mateix planeta. Si ens fixem en “Galàctica”, “Los 100”, “Perdidos en el espacio”, “Stargate” i moltes altres, notarem que la majoria de planetes que hi surten són clavadets als boscos de Canadà. Falgueres, coníferes, poca fauna visible i un ambient d’allò més fresquet. El color de la vegetació és verd cosa que fa pensar que tots aquests planetes giren al voltant d’una estrella que emet la mateixa llum que el nostre Sol. La gravetat també coincideix amb la nostra ja que la gent es mou de manera normal i les coses pesen i cauen de manera igual a la de la Terra. La composició de gasos de l’atmosfera, no cal dir-ho, coincideix amb la nostra fins a no-se-quin decimal. La gent respira igual, el foc crema igual, les bombes exploten igual…

Ja entenc que moltes series es roden a Vancouver, on hi ha una potent industria audiovisual, però una mirada ràpida al nostre sistema solar presenta un ventall de possibles mons amb una diversitat aclaparadora.

A Mart l’atmosfera fa riure de tant feble que és, el cel té un color vermellós i les postes de Sol són blavoses. Per caminar aniries prou ràpid ja que, per exemple, jo pesaria només uns trenta quilos.

En canvi, a Venus, l’ambient és groc per culpa de l’atmosfera rica en sofre i extremadament densa. Tant que no es pot veure el Sol, ocult rere una enorme capa de núvols. L’àcid sulfúric faria que no estiguéssim gaire còmodes mirant-ho, però en realitat no hi hauria problema. L’enorme pressió atmosfèrica ens esclafaria abans d’adonar-nos que l’aire àcid ens està cremant.

I Plutó? L’imaginàvem cobert de gel, però és molt millor que tot això. Hi ha dunes semblants en forma a les de gel de l’Antàrtida, a la Terra, però fetes de metà congelat. Superfícies de nitrogen sòlid i muntanyes de gel increïblement sòlid.

També podríem navegar pel Kraken, el mar de Tità. Són mars de metà i la pluja és d’hidrocarburs, però això són detalls. Segurament la vista se n’aniria constantment al gegant Saturn i els seus anells que cobririen el cel si els poguéssim veure, però, ai!, de nou els núvols el mantenen tapat tota l’estona.

Podriem passejar per Io, el satèl·lit de Júpiter i, com va dir algú, estaríem a l’indret del sistema solar més semblant a Mordor. Llacs de sofre fos, volcans per tot arreu i una superfície rocosa de material que cada pocs anys es destruït per formar una nova superfície.

O per les gèlides planúries de Europa o d’Encèlad, amb ocasionals sortidors d’aigua que surt disparada per les escletxes que entre el gel deixen entreveure els oceans amagats al seu interior.

I més, molt més. Només amb les llunes dels planetes gegants tindríem centenars de mons per explorar. Cada un amb les seves peculiaritats. I cap ni un s’assembla de res als boscos de Canadà on roden les sèries de ciència ficció. No. Tampoc als deserts de Tunísia de Star Wars.

Imaginació? Per començar, podrien mirar als planetes que tenen al voltant!