Arxiu del divendres, 15/06/2018

Pseudociències i professors de ciències.

divendres, 15/06/2018

Podem imaginar un professor de literatura que opini que fer faltes d’ortografia és irrellevant ja que això no fa mal a ningú? Un professor de història afirmant que les legions romanes van lluitar en una guerra contra els asteques? Un professor d’art dient que els colors no tenen cap importància en la pintura? Segurament costa imaginar situacions semblants i qualsevol que intentés obtenir una plaça de mestre defensant aquestes posicions es trobaria amb la majoria de portes tancades.

En canvi, en el cas de les ciències sembla que resulta menys problemàtic estar obert a disbarats equivalents.

Això, que resulta molt inquietant, m’ha vingut al cap en llegir un estudi sobre el grau d’acceptació de les pseudociències en professors de ciències en formació, estudiants del Màster de Professorat de Secundària de l’especialitat de ciències de la Universitat Internacional de València i de la Universitat de València.

A l’estudi els van plantejar una sèrie de preguntes relacionades amb pseudociències i va resultar que alguns d’aquests pseudoconeixements tenen força acceptació entre els futurs professors. Ep! Professors de ciències!

N’hi ha que semblen gairebé una broma. Professors de ciències que creuen en l’astrologia? La telepatia? Les visites d’extraterrestres? En aquests casos el percentatge era d’entre el 10% i el 20%. Baix, però preocupant.

En altres, les proporcions ja augmentaven. Quatre de cada deu donaven credibilitat a fenòmens de curació quàntica o la homeopatia. I sis de cada deu creien que la Lluna pot tenir efecte sobre la salut de les persones.

De nou, no parlem d’alumnes sense formació, sinó dels futurs professors. Tots ja graduats universitaris. I de ciències! Es podria entendre (tot i que seguiria sent preocupant) que graduats en humanitats tinguessin idees esbiaixades sobre temes científics. Ningú pot saber de tot. Però els del ram de la ciència haurien de ser més coneixedors del tema que han de transmetre. No tant pel que fa als coneixements purs i durs sinó en la filosofia del seu camp. És a dir, en la capacitat de discriminar entre el que sabem i el que suposem, de saber buscar i interpretar les dades per treure’n conclusions, de rebutjar aquelles idees atractives que les dades no corroboren. Si un professor de ciències creu que els humans no descendeixen d’altres primats o que les persones es poden comunicar telepàticament, és que no s’ha mirat les dades disponibles o que ha preferit ignorar-les. Podria dedicar-se a fer de substitut a “Quarto milenio” però no hauria de fer classes de ciències.

Podríem discutir si l’estudi està ben fet, si les preguntes eren prou clares o si la mostra és representativa, però el cas és que m’he trobat moltes vegades amb biòlegs, químics o metges defensant ximpleries similars amb arguments dignes de tertúlia de barra del bar. Aleshores penses que a les Universitats potser s’ensenyen molts fets, però falla estrepitosament a l’hora de transmetre els principis del mètode científic, els beneficis de dubtar del que coneixem i els perills de dubtar excessivament en uns temes i acceptar-ne d’altres només en funció de les preferències personals. La ciència no són només les dades. Sobretot és una manera de pensar i interpretar les coses i això hauria de ser una de les principals coses a transmetre per part dels professors.

Els mestres són un dels principals puntals de qualsevol societat i els hauríem de cuidar i valorar molt, moltíssim més del que es fa actualment. Però, precisament perquè són essencials per la societat, també hauríem de ser molt exigents en el nivell que els hi demanem.