Pseudociències i professors de ciències.

Podem imaginar un professor de literatura que opini que fer faltes d’ortografia és irrellevant ja que això no fa mal a ningú? Un professor de història afirmant que les legions romanes van lluitar en una guerra contra els asteques? Un professor d’art dient que els colors no tenen cap importància en la pintura? Segurament costa imaginar situacions semblants i qualsevol que intentés obtenir una plaça de mestre defensant aquestes posicions es trobaria amb la majoria de portes tancades.

En canvi, en el cas de les ciències sembla que resulta menys problemàtic estar obert a disbarats equivalents.

Això, que resulta molt inquietant, m’ha vingut al cap en llegir un estudi sobre el grau d’acceptació de les pseudociències en professors de ciències en formació, estudiants del Màster de Professorat de Secundària de l’especialitat de ciències de la Universitat Internacional de València i de la Universitat de València.

A l’estudi els van plantejar una sèrie de preguntes relacionades amb pseudociències i va resultar que alguns d’aquests pseudoconeixements tenen força acceptació entre els futurs professors. Ep! Professors de ciències!

N’hi ha que semblen gairebé una broma. Professors de ciències que creuen en l’astrologia? La telepatia? Les visites d’extraterrestres? En aquests casos el percentatge era d’entre el 10% i el 20%. Baix, però preocupant.

En altres, les proporcions ja augmentaven. Quatre de cada deu donaven credibilitat a fenòmens de curació quàntica o la homeopatia. I sis de cada deu creien que la Lluna pot tenir efecte sobre la salut de les persones.

De nou, no parlem d’alumnes sense formació, sinó dels futurs professors. Tots ja graduats universitaris. I de ciències! Es podria entendre (tot i que seguiria sent preocupant) que graduats en humanitats tinguessin idees esbiaixades sobre temes científics. Ningú pot saber de tot. Però els del ram de la ciència haurien de ser més coneixedors del tema que han de transmetre. No tant pel que fa als coneixements purs i durs sinó en la filosofia del seu camp. És a dir, en la capacitat de discriminar entre el que sabem i el que suposem, de saber buscar i interpretar les dades per treure’n conclusions, de rebutjar aquelles idees atractives que les dades no corroboren. Si un professor de ciències creu que els humans no descendeixen d’altres primats o que les persones es poden comunicar telepàticament, és que no s’ha mirat les dades disponibles o que ha preferit ignorar-les. Podria dedicar-se a fer de substitut a “Quarto milenio” però no hauria de fer classes de ciències.

Podríem discutir si l’estudi està ben fet, si les preguntes eren prou clares o si la mostra és representativa, però el cas és que m’he trobat moltes vegades amb biòlegs, químics o metges defensant ximpleries similars amb arguments dignes de tertúlia de barra del bar. Aleshores penses que a les Universitats potser s’ensenyen molts fets, però falla estrepitosament a l’hora de transmetre els principis del mètode científic, els beneficis de dubtar del que coneixem i els perills de dubtar excessivament en uns temes i acceptar-ne d’altres només en funció de les preferències personals. La ciència no són només les dades. Sobretot és una manera de pensar i interpretar les coses i això hauria de ser una de les principals coses a transmetre per part dels professors.

Els mestres són un dels principals puntals de qualsevol societat i els hauríem de cuidar i valorar molt, moltíssim més del que es fa actualment. Però, precisament perquè són essencials per la societat, també hauríem de ser molt exigents en el nivell que els hi demanem.

7 comentaris

  • Eva

    19/06/2018 9:40

    Açò és el pa nostre de cada dia!

    Però hi ha una part amb la qual no estic gens d’acord. No es pot entendre de cap manera que “graduats en humanitats tinguessin idees esbiaixades sobre temes científics”. Si no saben distingir entre ciència i pseudociència, tampoc no poden ser bons professors d’humanitats. Una altra cosa es que no tinguen coneixements tan concrets de les matèries. Però distingir entre ciència i màgia és com saber sumar o posar una coma.

  • mascle omega

    15/06/2018 20:58

    Hi ha una altra mena de pseudociència més subtil: les notícies que anuncien descobriments “de solvència científica” que són “avenços definitius”, especialment en el camp de la salut. Només cal esmentar alguna universitat important i esmentar uns quants noms de la disciplina en qüestió (si pot ser, complicats). Però al final resulta que en l’Alzheimer som si fa no fa on érem i que està per veure si el te verd allarga la vida. Potser al capdavall és tracta de la manera de dir-ho … ja se sap: els mitjans han de vendre – o ser consultats. Ben mirat, això no seria “pseudociència”, sinó “publiciència”.

  • Pere

    15/06/2018 19:41

    No em vull imaginar els de la URJC!!!

  • Daniel Closa

    15/06/2018 14:23

    No. En els seus camps concrets precisament no poden ser bons si no saben distingir entre ciència i pseudociència.

  • Pons

    15/06/2018 13:46

    Potser poden ser molt bons professors en el seus camps concrets però… compadeixo als pobres alumnes

  • Daniel Closa

    15/06/2018 10:39

    Aquests serien els millors… però una mica irritants!

  • Carquinyol

    15/06/2018 10:24

    Crec que és molt difícil pels humans separar allò que és d’allò que els agradaria que fos… necessitem professors de ciències de Vulcà !