La virtud de prendre’s la vida amb calma

No sobrevive el más fuerte, sino el más vago: ‘adiós’ a la teoría de la evolución”. Qui ha escrit el titular ha aconseguit resumir en poques paraules el principal problema de la teoria de l’evolució: Que moltíssima gent en parla sense tenir-ne ni la més remota idea de va. En aquest cas, gairebé cada paraula, cada concepte del titular, és erroni.

I això, que l’estudi era interessant.

Pel que fa al tema de la teoria de l’evolució, tornem a recordar que això de la supervivència dels més forts és una ximpleria. Sobreviuen els que estan millor adaptats. I això pot voler dir els més ràpids, els més discrets, els que copulen més, els que aprofiten millor el metabolisme, els que generen les millors toxines, els que viuen en l’indret més segur,… De fet, les estratègies per sobreviure són moltes i variades. La teoria es basa en que no totes són igual d’efectives i la vida seleccionarà les més eficients, siguin de la mena que siguin. Cansa una mica la obsessió amb “els més forts”.

L’estudi del que parla troba que una estratègia eficient en algunes circumstàncies és tenir un metabolisme lent. Ho han vist quan han comparat el metabolisme de gasteròpodes marins que van viure i es van extingir en els últims vint-i-tres milions d’anys. Els de metabolisme lent tenien més probabilitats de sobreviure mentre que els de metabolisme ràpid abundaven entre els que s’han extingit. No és sorprenent ja que quan arriben èpoques en les que hi ha pocs recursos, les espècies que en necessiten menys per sobreviure ho tenen millor.

Els autors ja avisen que això del metabolisme no és la única causa que explica el que una espècie sobrevisqui o s’extingeixi, però queda clar que la manera com fem servir l’energia disponible és un factor rellevant en aquests temes. Res de sorprenent des del punt de vista evolutiu malgrat que a algun periodista li costi entendre-ho. Una proba més de la necessitat d’introduir assignatures de ciències als que estudien carreres de humanitats (i a l’inrevés també, és clar!).

En realitat, el que jo he trobat més curiós és la manera de saber com era el metabolisme basal d’una espècie extingida. Amb les que encara viuen es poden fer mesures directes; veure quan oxigen consumeixen, quantes calories generen en repòs, quanta energia emmagatzemen o el que sigui. Però en un fòssil?

Doncs l’estratègia es basa en que hi ha uns quants paràmetres que hi estan relacionats, especialment en poiquiloterms, els que anomenàvem animals de “sang freda”. La distribució en l’espai, la corba d’edats de la població, la mida del cos, la latitud a la que viuen,… tot són dades que permeten fer estimacions de les taxes metabòliques d’aquests organismes. Combinant-ne unes quantes pots comparar quines tenien metabolismes elevats i quines els tenien més reposats. Per descomptat, no eren espècies “gandules” des de cap punt de vista.

Tot plegat pot ajudar a establir quines seran les espècies amb més probabilitats de sobreviure als propers reptes ecològics que arribin. Si més no, les espècies de gasteròpodes marins. Queda per veure si els resultats es poden aplicar a vertebrats terrestres, on segurament hi ha més coses a considerar i que poden ser més rellevants.

I mentre arribi la propera onada d’extincions seguirem admirant la incapacitat (o el poc interès) que tenen alguns per entendre conceptes bàsics sobre evolució. Perquè de titulars anunciant la suposada fi de la teoria de l’evolució se’n podria fer un llibre.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús