Arxiu del dilluns, 10/09/2018

Polítics, mentides i activitat amigdalar

dilluns, 10/09/2018

Cada professió té les seves eines característiques amb les que acostumem a identificar-la. En el cas dels científics, per exemple, és el microscopi. Segurament la majoria de científics no fa servir un microscopi mai, però és l’eina amb la que se l’associa. Els jutges amb el martellet per picar la taula, els metges amb el fonendoscopi o els pagesos amb l’aixada.

En el cas dels polítics, una de les principals eines de treball és la mentida. Una campanya electoral és un aquelarre de falsedats i enganys en el que tothom hi participa amb entusiasme. En realitat no és massa greu ja que no deixa de ser un intent de vendre un producte i ja donem per fet que la propaganda es basa en mitges veritats i falsedats agradables. Mentir també és una eina de treball dels venedors.

En realitat tots mentim en major o menor grau. La vida en societat requereix un cert grau de maquillatge de la veritat (un eufemisme per “mentir”), i fins a cert punt ja hi comptem. Si algú t’està venent un producte saps que no t’explicarà els inconvenients i que exagerarà les virtuts. Doncs amb els polítics passa el mateix. És part del joc i tots ho sabem.

Però d’un temps ençà es pot notar que el nivell de mentides del món polític (i de la premsa afí) va agafant uns nivells absurds, desproporcionats. Ja no es tracta de vendre una versió distorsionada de la realitat sinó d’explicar una “realitat” totalment inventada. Transformar agredits en agressors, reinventar el significat de les paraules o distorsionar fins nivells absurds xifres d’assistència a diferents actes. I per descomptat, acusant de mentir a tothom qui no els doni la raó. El més desconcertant és veure com mantenen la mentida, inalterables davant les evidències més aclaparadores de la seva falsedat.

Hi pensava mentre veia, fa poc, una entrevista a un polític que anava tergiversant la realitat i passant per alt qualsevol dada que desmentís el seu relat. Una mena d’aspirant local a Donald Trump. Aleshores em vaig preguntar com s’ho feia per mentir amb tanta convicció. Que hi passa dins el cervell d’un mentider professional?

Doncs resulta que hi ha estudis sobre els mecanismes d’adaptació del cervell a la deshonestedat. Les primeres vegades que mentim acostumem a notar un sentiment d’incomoditat. Una emoció desagradable generada sobretot en una estructura anomenada “amígdala” i que té un paper important, precisament, en la gestió de les emocions.

En un experiment van analitzar l’activitat d’aquesta amígdala en voluntaris que empenyien a actuar de manera deshonesta en un experiment simulat. Havien d’estimar la quantitat de monedes que hi havia en un pot i els feien creure que hi havia algú altre fent el mateix. Segons si encertaven la xifra o la sobreestimaven podria sortir beneficiat ell, l’altre, tots dos  o cap. I en cada cas determinaven com anaven canviant les respostes i com responia l’activitat de l’amígdala.

Com era previsible, quan actuaven de manera deshonesta, l’amígdala es mostrava activa ja que experimentaven aquella empipadora sensació d’estar fent alguna cosa mal feta. Ara bé, a mida que anaven repetint l’experiment, cada vegada mentien amb més convicció mentre que l’activitat de l’amígdala anava disminuint. El cervell s’acostuma a les emocions i aquest cas no és una excepció. Com més menteixes, menys problemes tens per seguir fent-ho. També era interessant que aquesta tendència només es veia si les mentides eren per benefici propi. Si servien per beneficiar als altres, la sensació d’incomoditat es mantenia. L’interès propi facilita molt el mentir cada vegada més.

Tot plegat no és massa sorprenent. Quan fem una cosa repetidament, ens hi acabem acostumant. Però tot sembla indicar que hi ha polítics que tenen l’amígdala totalment anestesiada. Quan els sentim ens preguntem com poden tenir tanta barra, però des del seu punt de vista no hi ha cap problema. A base d’insistir deuen haver inhibit del tot l’amígdala i ja no els genera cap mena d’incomoditat mentir pels descosits, sempre que els sigui útil.

O potser és que alguns partits ja trien gent amb l’amígdala atrofiada…?