L’últim experiment de Lavoisier

Hi ha científics que participen en experiments fins i tot després de morir. Un cas ben conegut es el de John Dalton, un químic anglès que va descriure la malaltia del daltonisme (d’aquí el nom) ja que ell mateix la patia. Quan es va adonar que la seva visió dels colors era diferent de la de la majoria de la gent va aventurar la hipòtesi que el problema estava en el fet que l’humor vitri, el líquid de l’interior del globus ocular, devia tenir una coloració blava que absorbia els tons vermells. Va proposar que després de morir analitzessin els seus ulls per verificar la seva teoria. Així ho van fer i va resultar que estava equivocat, el líquid era transparent com el de tothom, però com que ja era mort, es va estalviar la decepció.

Un altre cas va ser el de Paul Broca, un anatomista que va fer grans contribucions a l’estudi del cervell. Ell va descriure una zona encarregada de processar la capacitat de parlar i que ara coneixem com l’àrea de Broca. L’estudi del cervell el va dur a recol·lectar cervells per mirar d’establir relacions entre les mides i les formes del cervell amb les característiques de les persones. I naturalment, va fer que després de morir, el seu propi cervell passés a formar part de la col·lecció.

Però un dels “experiments” més angoixants el va fer el gran químic francés Antoine Lavoisier. Ell va ser un dels millors científics de la història i es considera el creador de la química moderna. El problema va ser que també es va dedicar a cobrar impostos per al rei de França. Va aconseguir fer-ho amb molta eficiència de manera que el rei estava encantat perquè obtenia molts diners. Lavoisier també en treia partit i això li va permetre disposar dels millors laboratoris del món en aquell moment… però també va esdevenir un dels homes més odiats de França. A ningú li cauen bé els recaptadors d’impostos particularment eficients.

Això va fer que quan va esclatar la revolució francesa, Lavoisier caigués en desgràcia. Va ser arrestat, jutjat i condemnat. Ell  va intentar argumentar que “només era un científic”, però no va colar. En realitat el judici va ser més que dubtós i el van acabar acusant de conspiracions absurdes, però per molt absurd que fos tot el procés, qui te el poder el fa anar com vol i al final el van sentenciar a la guillotina.

La guillotina era un sistema d’execució pensat per acabar amb la vida dels condemnats de manera ràpida i sense dolor. Abans tallaven el cap a cops de destral i sovint calia fer molts talls per enllestir la feina. Era un procés brutal, fins i tot pels paràmetres d’aquells temps. La guillotina era un tall sec i eficient. El que no estava tan clar era que la mort fos immediata.

Doncs com a bon científic, Lavoisier va pensar en aprofitar la seva execució per mirar d’esbrinar quan temps trigava a morir un guillotinat.

El que va fer va ser demanar a un deixeble seu que es situés a primera fila durant l’execució. Era evident que amb el cap tallat no podria parlar ja que ja no hi hauria uns pulmons empenyent l’aire a passar per la gola, però podia fer un altra cosa. Podia parpellejar. El que havia de fer el seu company era cronometrar durant quant temps anava obrint i tancant els ulls després de la decapitació.

No és que hi hagi un registre fiable i hi ha qui posa en dubte que això realment passés, però es diu que efectivament ho van fer i que el cap de Lavoisier va estar parpellejant durant uns quinze segons després de caure a la cistella. Un temps que sembla raonable ja que les cèl·lules del cervell son molt sensibles a la falta de reg sanguini, però tot i així, han de trigar uns segons a quedar-se sense prou oxigen per funcionar.

No sabem com va percebre Lavoisier el resultat d’aquell darrer experiment i personalment prefereixo ni intentar imaginar-ho. Però de nou, va demostrar que l’esperit científic pot arribar a promoure experiments al límit de la vida i la mort.

(Crec que jo no tinc tanta passió per la ciència…)

7 comentaris

  • Daniel Closa

    20/09/2018 13:05

    Home! No està tan clar. Encara que no rebi senyals de la resta del cos, els nervis seccionats potser sí que envien senyals al cervell. Ves a saber com ho interpreta….

  • Sinera

    20/09/2018 11:33

    Estava pensant que si et tallen el coll de cop, el cervell ja no pot percebre cap dolor de la resta del cos. Només del cap, en tot cas… El dubte és saber si el cervell segueix o no pensant en aquells terribles quinze segons… Tampoc sé si pot produir dolor la mort de les cèl·lules del cervell… (jo n’hauré perdut moltes i mai he notat cap dolor especial!…). O potser pensa: “He perdut el cos”…! És conya!

  • Daniel Closa

    20/09/2018 10:35

    Sinera. pensa que el cervell és l’òrgan que consumeix més oxigen i energia de tot el cos. La resta pot aguantar més estona abans d’aturar-se del tot.

    Ferran. Home! aparentment el va perdre als quinze segons, tampoc és massa temps (encara que segurament a ell se li va fer molt llarg)

  • Ferran Casarramona

    20/09/2018 10:23

    Hem resulta difícil de creure que no perdés el coneixement.
    Si non vero e ben trovato.

  • Sinera

    20/09/2018 9:59

    Els ànecs segueixen “vius” una bona estona. I és el cos. No sé el perquè…

  • Daniel Closa

    20/09/2018 8:40

    També és veritat. Així tens alguna cosa en que pensar i potser t’ajuda a angoixar-te una mica menys

  • mirabilis

    20/09/2018 8:28

    Segur que si Dani, aprofitar qualsevol moment per fer ciència és bastant habitual entre científics. Per en Lavoisier, anar cap a la guillotina devia ser més fàcil si ho havia pres com a un experiment. Però millor que no ens trobem en aquesta situació!