Arxiu del mes: octubre 2018

Dos quarts menys cinc de quatre i els algoritmes per multiplicar

dimecres, 31/10/2018

Una de les coses que sobta més als qui no són catalanoparlants és la manera d’expressar les hores. De fet, fins i tot molts catalanoparlants es fan un embolic i hi ha la idea que es tracta d’una manera recargolada de dir l’hora. Tres quarts de cinc, un quart de tres, dos quarts menys cinc de quatre… Moltes vegades et pregunten per quin motiu ho fem tan complicat.

És curiós ja que, si ho reflexionem una mica, tampoc és tan complicat. Simplement passa que quan t’acostumes a un sistema tots els altres semblen absurds i això de les hores n’és un exemple molt bo.

El que més desconcerta és apartar-se del sistema més habitual en molts idiomes i que també fa servir el castellà. El que fan és dir quina hora ja s’ha completat i quant de temps ha transcorregut de la següent. Per això diuen “la cinco y cuarto”. En català el que és diu és el temps que ha transcorregut de l’hora que està en curs: “un quart de sis”. Els dos sistemes són perfectament correctes.

El sorprenent és que considerin estrany el sistema català quan (excepte pel tema dels quarts) és exactament el mateix sistema que fem servir per les dates. En canvi, en castellà es fa servir un sistema per les dates i un de diferent per les hores.

Quan diem la data en castellà no diem “abril y quinze” sinó que diem “quinze de mayo”. És a dir, diem els dies que han transcorregut del més mes en curs. Això és exactament el que fem en català amb les hores; diem els quarts que han transcorregut de l’hora en curs.

De vegades dic, mig en broma, que el més raonable és fer servir el mateix sistema per dir les dates i per dir les hores, però aquesta no és una opinió generalment acceptada. En general m’engeguen a pastar fang sense ni discutir el tema. Sospito que el motiu no és gaire racional sinó que té a veure amb el costum i la dificultat que tenim els humans per canviar els costums. Quan aprens a fer una cosa de determinada manera, totes les altres possibilitats semblen massa enrevessades. Deu ser com els americans amb el seu sistema de mesures, molt més complicat que el sistema internacional, però com que l’han fet servir sempre i és el que aprenen de petits, no és posaran a canviar-lo!

Això també ens passa quan veiem altres maneres de fer, per exemple, les multiplicacions. Ens sembla que l’algoritme que ens van ensenyar és la manera correcta, però en realitat només és un dels molts possibles algoritmes que hi ha per fer la mateixa operació. Quan descobrim altres maneres de multiplicar, com ara el japonès, ens semblen sorprenents, complicats o poc pràctics. Segurament als que les fan servir es deuen semblar igual d’estranys els nostres sistemes.

Sovint diem que cal tenir la ment oberta, però és divertit veure com ens costa a tots d’aplicar-ho al nostre dia a dia.

El còctel dels mitocondris

dimarts , 30/10/2018

Una de les idees més brillants de la història de la biologia la va tenir la Lynn Margulis quan va proposar la Teoria simbiòtica de l’origen de la cèl·lula eucariota. Fins aleshores els biòlegs s’enfrontaven a dos problemes; com s’havia originat la vida? I, Com s’havia passat de cèl·lules procariotes a cèl·lules eucariotes? Aquests noms fan referència a les cèl·lules sense nucli (les procariotes)  i les cèl·lules amb nucli (les eucariotes). Les procariotes són els bacteris i estan fetes, essencialment d’una membrana dins la qual hi ha tot el que té la cèl·lula més o menys barrejat. Les eucariotes son les dels animals, les plantes i els fongs i tenen molts components interns ben endreçats en orgànuls. Nucli, mitocondris, lisosomes, cloroplastes,…

Durant milers de milions d’anys a la Terra només hi havia procariotes, però un bon dia van aparèixer els eucariotes i ningú tenia clar com havia passat. No és fàcil explicar com poden evolucionar tantes estructures dins d’una cèl·lula, però Lynn Margulis va trobar una explicació simple i elegant. Els mitocondris tenen el seu propi DNA i això és, com a mínim , estrany. A més, és un DNA similar al que tenen els bacteris. També tenen la maquinària necessària per llegir el DNA, i acabar fabricat les seves pròpies proteïnes, de nou, de manera similar a com ho fan els bacteris.

Mentre tothom buscava explicacions complicades, la Lynn va proposar que originalment els mitocondris eren bacteris. Uns bacteris que van passar a fer vida dins d’una cèl·lula molt més gran que inicialment no tenia orgànuls. Dues cèl·lules que vivien en una simbiosi que va quedar fixada per l’evolució. Tan fixada que poc a poc els gens que hi havia en el DNA del mitocondri es van anar afegint al DNA nuclear, el “normal” com si diguéssim.

En el cas dels humans ja només conserven trenta set gens dins els mitocondris. Tota la resta de proteïnes mitocondrials estan codificades en el DNA nuclear. Altres animals en tenen més. En general es veu que a mida que avancem en l’arbre evolutiu, els mitocondris van perdent gens. També ha fet falta generar tot un sistema de transport de proteïnes ja que la majoria es fabriquen fora del mitocondri i s’han de portar cap a dins.

Tota aquesta complexitat semblaria innecessària, però aporta alguns avantatges. Per exemple, augmenten la variabilitat evolutiva en els mitocondris. Es diu sovint que els mitocondris s’hereten de mares a fills ja que totes les que tenim deriven de les que hi havia al citoplasma de l’òvul que va ser fecundat. L’espermatozoide no aporta mitocondris. Això fa que l’efecte de “barrejar” la informació genètica materna i paterna no tingui lloc, cosa que comporta molta menys variabilitat. I la variabilitat és, recordem-ho, el motor de l’evolució.

Però en realitat sí que n’hi ha de variabilitat ja que la majoria del genoma mitocondrial ha passat al nucli i s’ha incorporat als cromosomes. Això vol dir que tants pares com mares aporten la informació per la majoria de proteïnes mitocondrials i el còctel genètic es pot agitar com cal. Ara ja només queda una petita part que va per via exclusivament materna, cosa que també és una sort ja que aquests pocs gens de l’interior dels mitocondris han permès fer estudis evolutius que han portat molta llum sobre els nostres orígens.

Els temps estan canviant?

dilluns, 29/10/2018

Sembla que el vent comença a girar i les pseudomedicines ja van topant amb algun obstacle. Conferencies que no troben lloc on fer-se, ajuntaments que retiren permisos per jornades i multes per promoure tractaments no autoritzats prometent curacions impossibles. Fins i tot dona la sensació que els medis de comunicació van perdent la innocència amb la que tractaven el tema i ja comencen a dir les coses pel seu nom.

Fins ara la majoria de pseudociències eren un negoci fàcil. T’inventaves un suposat tractament, tan se val quin fos, començaves a promoure’l dient que tenies una cura per alguna malaltia actualment intractable i començaves a guanyar diners aprofitant-te de la desesperació dels malalts. Ep! Si en algun moment algú t’assenyala dient que allò que ofereixes és un disbarat, no passa res! N’hi ha prou de fer-te la víctima i acusar als qui t’assenyalin d’estar a sou de les farmacèutiques. No calen proves ja que és una afirmació que gairebé sempre es dóna per bona.

De fet, no calen proves de res. No has de demostrar que el teu tractament funciona. No cal fer estudis, ni entendre mecanismes moleculars, ni establir toxicitats, contraindicacions o efecte secundaris. No et cal gastar-te ni un euro en investigar res! Només cal parlar amb decisió d’alguns casos que s’han curat gracies al teu tractament. Recorda que només cal que en parlis, no que els presentis. No cal que presentis res! Ni tan sols cal que t’acostis a cap malalt. Difícilment superaràs a qui afirmava tenir la cura de l’ebola sense haver-la provat mai en cap malalt! Que dic provat? Sense ni acostar-se a menys de mil quilòmetres de cap malalt!

D’entrada digues que es un tractament excel·lent i que funciona malgrat els esforços de la medicina oficial per negar-ho (això d’oficial queda molt bé perquè a ningú li agrada res que sigui “oficial”), si et busquen les pessigolles comença a parlar de tractament alternatiu o tradicional (son paraules que tenen bona premsa i ningú verifica si és cert. Hi ha qui es creu que el Reiki és tradicional!). I si segueixen collant-te, baixa el nivell de les teves promeses fins a dir que en realitat només és un tractament complementari, però que no fa cap mal.

Ep! De vegades sembla que tota la culpa és dels estafadors, però en algunes ocasions hi ha víctimes que també mereixen que els estirin les orelles. Algú pot creure en les propietats curatives dels camps magnètics generats per les caques? Doncs es veu que sí. La “fecoteràpia magnètica” va ser una pseudoterapia inventada en broma per un parell d’escèptics que volien veure fins on arribava la credulitat de la gent. I el cas és que hi havia qui els demanava informació i preus. Realment hi ha qui està disposat a creure’s qualsevol cosa!

Davant d’aquests disbarats, sobtaven determinats silencis. Però alguna cosa està començant a canviar. Molts col·legis de metges estan començant a posar ordre i eliminant seccions de suposades branques de la medicina que fa anys (fins i tot segles) que van quedar desautoritzades per les evidències. La conselleria de salut ja posa multes a les persones que promouen tractaments no autoritzats. I els periodistes fan servir cada vegada menys l’equidistància o el dir que “només presentem una altra opinió”.

Queda molt camí per fer, però sembla que a les pseudomedicines se’ls va acabant la impunitat amb la que podien anar fent.

El vaixell més antic

divendres, 26/10/2018

Fa dos mil quatre-cents anys, un vaixell es va enfonsar al mar Negre, prop de les costes del que actualment és Bulgària. Durant vint-i-quatre segles (que aviat és diu!) va restar dipositat al fons marí, a més de dos mil metres de profunditat fins que, fa unes poques setmanes, un robot dirigit a distància des de la superfície el va localitzar i fotografiar. Ara mateix és el vaixell enfonsat, el derelicte, més antic trobat fins ara.

Probablement era grec, i la seva forma coincideix molt amb un vaixell dibuixat en un vas grec on es representa Ulisses lligat al pal major per poder escoltar el cant de les sirenes sense ser arrossegat al mar per aquestes criatures llegendàries. L’artista que volia descriure un dels passatges més coneguts de la Odissea es degué inspirar en aquell tipus de vaixells.

De moment en desconeixem el carregament que duia. Probablement àmfores que devien portar vi o oli, però fins que els investigadors que l’han descobert no hi tornin no en podrem estar segurs. Abans però ens podem preguntar com s’ho ha fet el vaixell per no desfer-se després de tants segles sota l’aigua.

Doncs amb tota probabilitat la clau està en el fet que l’indret on va anar a parar és el que s’anomena una “zona morta”. Un indret on l’aigua està prou estancada com per no barrejar-se amb aigües més superficials i on l’excés de matèria orgànica que hi va anar caient va esgotar l’oxigen que hi havia. Amb temperatures fredes, sense oxigen i sense intercanvi d’aigües, les reaccions químiques que hi tenen llocs queden molt limitades. I pel que fa a la presència d’èssers vius que podrien degradar molt eficientment el vaixell, doncs no n’hi ha ni rastre.

Això genera unes zones completament desèrtiques als fons dels mars, però al mateix temps, permet que els vaixells que s’hi enfonsen es mantinguin en condicions remarcablement bones. Si trobes un vaixell antic enfonsat per la Costa Brava, segurament només en quedaran unes poques restes mig desfetes, en canvi, si el trobes al mar Negre, és fàcil que estigui gairebé igual que en el moment del naufragi. La del mar Negre no és la única zona morta que hi ha. Al Bàltic també se’n troben i pel golf de Mèxic n’hi ha alguna altra.

En comparació amb els vaixell moderns les naus dels antics grecs eren molt poca cosa, però mira per on, aquest ha superat en longevitat gairebé tots els vaixells que el van succeir. Els moderns es desfan per oxidació i corrosió generalitzada, de manera que en poques dècades ja no en queda ni el record. En canvi, el modest vaixell de fusta grec va tenir la sort de caure en un indret particular i avui el podem admirar en tot el seu trist esplendor.

Coses de la oxidació excessiva de la matèria orgànica…

Flexibilitat per parir

dijous, 25/10/2018

El part és un moment d’allò més especial, però també és fisiològicament molt complicat i la primera vegada que en veus un dels de veritat resulta més aviat esgarrifós. Per descomptat hi ha molts factors que la natura ha aconseguit solucionar de manera fascinant. Que la criatura comenci a respirar precisament en aquell moment, que el metabolisme s’adapti a les noves condicions, que el cos de la mare readapti tot el que ha estat fent durant el part i es prepari per l’alletament, tot és un procés extraordinari. Però una pregunta que inevitablement et fas és, com pot ser que un cap tan gran passi pel canal del part?

Que sí, que la musculatura és flexible, que hi ha articulacions entre els ossos que formen la pelvis que es poden moure i eixamplar el camí, que el bebè acostuma a inclinar el cap de manera que la barbeta toqui el pit i així presenta el mínim diàmetre possible, que… Però tot i així…

El cas és que a tot això cal afegir un factor molt important que es la flexibilitat del mateix cap del nadó. Quan pensem en un crani l’acostumem a imaginar com un casc que cobreix completament el cervell, però en realitat no és un únic os i això és fa molt evident quan acabem de néixer. En aquell moment els ossos del crani encara no han acabat de consolidar-se i presenten força flexibilitat. Els pares els veiem preciosos, però la realitat és que la majoria de nadons són més aviat lletjets quan acaben de néixer. En part és per la dificultat mateixa del procés que acaba deformant una mica l’estructura del cap. No passa res ja que en poques hores els ossos recuperen la forma normal.

Però és que a més, naixem amb els ossos que formen el crani relativament separats. Com si fos una armadura feta per peces que no acaben d’encaixar. Això li dona força més flexibilitat i durant el part els diferents ossos es poden apropar per comprimir una mica el cap. En ocasions fins i tot poden encavalcar-se un sobre l’altre. Aleshores es nota com una petita cresta que també desapareixerà en pocs dies. L’encavalcament no és exagerat, però representa una petita ajuda a l’hora de parir. I en aquests moment, qualsevol ajuda és d’agrair!

Si ho pensem un moment ens adonarem que ja té la seva lògica això de tenir el crani fet per peces separades i no massa unides entre elles al moment de néixer. A part de facilitar el part (que no es poca cosa) això també permet que el crani segueixi creixent sense problemes a mida que el cervell va guanyant volum. De fet, les sutures no quedaran completament unides fins l’edat adulta.

 

Microplàstics per tot arreu

dimecres, 24/10/2018

Cada vegada es parla més del problema dels microplàstics com a contaminants. Petits fragments de materials plàstics provinents de la degradació i fragmentació dels moltíssims productes que fem servir quotidianament i que estan fets d’un o altre tipus de plàstic. Resulten un problema perquè, posem per cas una ampolla de plàstic, és senzilla de localitzar, retirar i portar a un abocador, destruir-la en condicions o intentar reciclar-la o reutilitzar-la. Però amb fragments que mesuren fraccions de mil·límetre, que pots fer?

La resposta és que res, tret d’intentar no generar-los.

L’origen dels microplàstics és extraordinàriament variat. Molts són fragments de fibres sintètiques de les que es fan servir per fabricar la roba que portem. N’hi ha que són micropartícules que s’afegeixen a les pastes dentifrícies i que actuen com abrasius per netejar millor les dents. Alguns es van generant a mida que els envasos de plàstic que trobem per tot arreu es van desgastant…

El plàstic potser no es degradi químicament, però es pot anar esmicolant fins gairebé desaparèixer de la vista. El problema és que, en realitat, no ha desaparegut. Segueix al terra, als rius i al mar, infiltrant-se per tot arreu i, en ocasions, incorporant-se a la cadena alimentària.

De vegades pensem en els problemes mediambientals en abstracte, però arriba un moment en el que ens afecten directament, i amb els microplàstics ja està passant. De moment ja podem donar per fet que la majoria de nosaltres estem començant a menjar inadvertidament determinades quantitats d’aquestes partícules.

Això és la conclusió d’un petit estudi (molt preliminar, cal dir-ho) en el que han analitzat les deposicions de vuit persones de diferents països. Essencialment analitzaven les caques i resulta que en les de tothom hi han trobat microplàstics! Si caguem microplàstics, vol dir que ens els estem menjant.

Les mides de les partícules anaven entre les cinquanta i les cinc-centes micres (mil·lèsimes de mil·límetre) i la seva composició era ben variada, però predominaven, amb diferència, les de polipropilè, seguit pel polietilè i el poliestirè. Aquests tres representen el 90 % del microplàstic que aparentment mengem i excretem.

En principi podríem pensar que tampoc n’hi ha per tant. Si tal com entra acaba sortint  no serà tan greu. Però això seria simplificar massa les coses. Primer perquè no sabem exactament si tot ha sortit. Podria ser que partícules extremadament petites siguin absorbides. El budell no absorbeix fragments grans, ni de menjar ni de res, però si els fragments són prou petits poden acabar per ser captats. D’altra banda, no sabem com afectarà la presència dels microplàstics a  la microbiota intestinal. I cada vegada tenim més clar que aquest cúmul de bacteris que portem a sobre juguen un paper important en la nostra salut.

També cal tenir present que les partícules petites actuen fàcilment com agents inflamatoris.  Per les persones que tenen alguna malaltia intestinal, des de la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa fins a la celiaquia, aquestes partícules poden actuar com agents que agreugin el procés. I finalment, també pot ser que les partícules en si mateixes no siguin el problema, però que actuïn com a sistema de transport per productes tòxics. No costa imaginar que a la superfície dels microplàstics s’hi poden adherir toxines o microorganismes que aprofitant el plàstic com a sistema de transport, arribin fins al nostre budell.

Com sempre, caldrà ampliar l’estudi, ja que encara que totes hagin donat positiu, 8 persones només és molt poc, però cada vegada sembla més clar que tenim una nova amenaça silenciosa escampant-se pel nostre voltant. Irònicament és una amenaça generada, essencialment, pels  residus que produïm amb el nostre estil de vida.

Ja n’hi ha prou de culpabilitzar als malalts

dimarts , 23/10/2018

Una de les idees errònies que apareix amb una certa freqüència per la xarxa i que trobo especialment perversa és aquella que culpabilitza gratuïtament als malalts de les seves malalties. No parlo d’aquells casos en els que, tot i ser conscients del risc, portem estils de vida que afavoreixen l‘aparició de malalties. Hi ha qui fuma, qui porta una vida massa sedentària o qui consumeix productes tòxics. Són casos en els que després no resulta massa sorprenent que apareguin diferents malalties. Però recentment he topat amb gent suggerint que persones amb càncer o amb depressió, tenien aquestes malalties gairebé perquè volien. Com si estigués a les seves mans evitar-les, o fins i tot curar-se, només posant-hi una mica de força de voluntat.

Suposo que deu ser l’efecte inevitable de portar a l’extrem unes quantes idees que estan molt de moda. Que l’actitud ho és tot, que voler és poder, que tot s’ha de mirar des d’un punt de vista positiu o que el poder de la ment sobre el cos és il·limitat. En sentit estricte, cap d’aquestes afirmacions és certa.  L’actitud és important, però només és un dels factors a tenir en compte. Voler no sempre es poder, ni molt menys! Mirar les coses des del punt de vista positiu és enganyar-se un mateix ja que el més assenyat és mirar-ho tot de la manera més objectiva possible. I la ment efectivament té un cert efecte sobre l’estat físic, però tampoc cal exagerar!

El cas del càncer és sagnant. Culpar al pacient de la progressió de la malaltia acusant-lo de no tenir l’actitud mental apropiada és una crueltat indigna. Les actituds mentals no desfan les mutacions de les cèl·lules tumorals i l’efecte que pugui tenir sobre el sistema immunitari és més que modest. En cap cas resulta rellevant per capgirar la malaltia. Fer que un malalt se senti culpable per no posar-hi prou de la seva part, sabent que això és simplement fals, és una monstruositat.

I tot i així, hi ha qui amb aquests arguments aconsegueix convèncer moltes persones. No hi ha com tenir do de paraula i coneixements de la psicologia humana per saber com enganyar.

El cas de la depressió és una mica més complex ja que en el llenguatge quotidià es fa servir la mateixa paraula per una situació de tristesa i per la malaltia pròpiament dita. Si simplement estàs trist, poden demanar-te que canviïs la teva actitud o que facis alguna cosa per aixecar l’ànim, tot i que cal no oblidar que la tristesa és una emoció com qualsevol altra. Fins i tot necessària moltes vegades! Ja comença a resultar una mica absurda la mania de estar animat i positiu quan toca estar trist.

Però una depressió, en sentit estricte, no és un estat anímic baix. És una malaltia, amb una base cel·lular i molecular que poc a poc anem esbrinant. Ningú li diu a un diabètic que hi posi de la seva part per reduir els nivells de sucre, ni a un cec que s’esforci mes en veure-hi. La manca d’insulina que causa la diabetis no la reverteix cap esforç i si les cèl·lules de la retina estan danyades el cervell no rebrà mai els estímuls necessaris per formar imatges visuals. Doncs si les neurones no tenen prou serotonina l’estat anímic del pacient serà molt diferent del d’una persona amb serotonina suficient.

En un cas la conseqüència de la malaltia és que augmenta el sucre en sang, en un altre cas serà que no es formen imatges mentals relacionades amb la visió, i en un altre cas serà que la psicologia del pacient presentarà unes característiques particulars de sensació de buit, tristesa i falta d’energia. Res de tot això es tria i res de tot això es reverteix simplement posant-hi de la teva part.

Hi ha malalties que ja son prou difícils com per tenir al voltant gent que, per ignorància o per mala fe, afegeixen el pes de la culpa als malalts. Els familiars o amics, que no tenen perquès saber aquestes coses, poden cometre aquests errors, però en professionals és imperdonable.

L’accident de la Soyuz

dilluns, 22/10/2018

Fa un parell de setmanes la nau Soyuz MS-10 que portava als astronautes Alexéi Nikoláievich Ovchinin i Tyler Nicklaus ‘Nick’ Hague cap a la Estació Espacial Internacional (ISS) va patir un accident que va fer avortar la missió quan feia poc més d’un minut de l’enlairament i que durant una estona va tenir tothom pendent per la sort que haguessin patit els astronautes. Finalment van sobreviure, però l’accident representarà un problema pel funcionament normal de la ISS ja que ara mateix no hi ha en funcionament cap nau amb capacitat per portar tripulants a l’espai. Al menys fins que els russos completin la investigació del que va passar i reprenguin els vols tripulats.

Cal dir que les naus Soyuz són de les més fiables que hi ha. La seva tassa d’èxit és del 97 % i es tracta de la nau més emprada en la història de l’exploració espacial. Els coets Soyuz els va desenvolupar a partir d’uns míssils balístics intercontinentals l’enginyer Serguei Koroliov i des de l’any 1957, diferent versions de les naus Soyuz s’han anat fent servir sense interrupció.

El coet Soyuz es caracteritza pels quatre mòduls propulsors que porta units als costats i que inicialment empenyen el coet cap enlaire. Els coets Saturn V de les missions Apol·lo tenien les diferents etapes una sobre l’altre i a mida que esgotaven el combustible se n’anaven desprenent. El coet Soyuz te els quatre propulsors que formen la primera etapa al costat de l’etapa principal, però la idea es la mateixa: quan esgoten el combustible es separen de la resta del coet per alliberar pes.

En el cas dels Soyuz, per separar-se tenen un sistema de separació amb un sistema pirotècnic que fa que els quatre propulsors surtin disparats allunyant-se del coet principal per evitar que hi topin. Quan les condicions meteorològiques són bones aquesta separació forma un efecte visual característic conegut com la “creu de Koroliov”. Una creu que aquesta vegada no es va veure ja que el mecanisme de separació d’un dels laterals va fallar, el mòdul va topar contra el coet principal i l’impacte va desviar-lo del seu camí.

Això, quan vas a la velocitat que va un coet és un problema molt greu i el sistema de correcció ja no va poder redreçar la trajectòria, de manera que es va aturar el coet principal. Els astronautes van situats dins la càpsula a la part de dalt de tot i ja van anar notant les vibracions i els desplaçaments laterals, de manera que de seguida van tenir clar que alguna cosa no anava bé. I abans que tinguessin temps de fer gaire res, els  propulsors de la càpsula es van posar en marxa i es van separar del coet, per poder entrar en una trajectòria de caiguda lliure.

És interessant veure els plans d’emergència de les naus Soyuz, amb trajectòries previstes per si una cosa semblant passa a diferents altures. Aquesta vegada estaven a més de noranta quilòmetres del terra i van caure en el que s’anomena “trajectòria balística”, és a dir que ja no anaven empesos per coets sinó que depenien de la inèrcia i de la gravetat. Va ser una experiència amb acceleracions importants però en les que ja s’havien entrenat, de manera que per aquesta banda no va ser molt greu.

La nau va anar caient i quan estava a deu quilòmetres d’altura va obrir el primer paracaigudes seguit una mica més tard pel segon. Finalment, just abans de tocar terra va encendre uns motors que li donen la frenada final. Van tenir sort i van caure en terreny pla. No pas contra una muntanya ni, com va passar una vegada, sobre un llac. Els astronautes van sobreviure i ràpidament van notificar que estaven vius i quina era la seva localització. De manera que per la seva part va tot acabar bé.

Ara, però, caldrà reestructurar les missions de l’estació espacial internacional. Hi ha coets que poden portar subministraments, però fins que no s’aclareixi que ha passat no hi haurà recanvi de personal. La idea és enviar una Souyz amb equipament per la ISS i, si el vol va sense problemes, tornaran a intentar repetir l’enlairament de nou amb els aventurers de la missió fallida. El rus ja havia anat a l’espai, però per l’americà era la primera vegada.

100 secrets dels oceans

divendres, 19/10/2018

Ja tenim aquí un nou llibre! “100 secrets dels oceans”. De nou, de la col·lecció “de cent en cent”, però aquesta vegada sobre temes relacionats amb el mar. Podria semblar sorprenent que un que treballa en temes de biomedicina es posi a parlar de mars i oceans, però és que el llibre l’hem fet a quatre mans amb l’Esther Garcés, una biòloga marina amb qui comparteixo la passió per la ciència i per la divulgació i que en sap un munt sobre tot el que passa als oceans.

Vaig tenir la sort de conèixer l’Esther gràcies als blogs i a alguna discussió científica “on line”. Amb el temps vam acabar coincidint en el món real i, com qui no vol la cosa, ens vàrem embarcar en l’aventura de fer un llibre plegats. Molts dels capítols s’han gestat via internet, però altres s’han discutit assaborint un arrosset davant del mar!

El mar, els oceans, és la part més extensa del nostre planeta i, curiosament, la més desconeguda. Sovint és diu, no sense raó, que coneixem millor la Lluna que els fons marins. També que seria més exacte anomenar al nostre racó de l’Univers planeta Oceà enlloc de planeta Terra. Coneixem poc el mar i, malgrat tot, molts de nosaltres en som uns enamorats.

Però malgrat que ens queda molt per aprendre sobre els oceans, hi ha moltes coses que sí que les sabem. I us ben asseguro que moltes et deixen bocabadat quan ho esbrines. Per exemple, l’aigua és un líquid sense sabor, olor, ni color, però el mar és blau, té gust salat i fa una olor característica que pots notar a mida que t’acostes a la platja. Que fa que el mar sigui blau? Quins tipus de sals hi ha dissoltes i a quins mars en particular? Quin és el secret molecular de l’aroma del mar?

També hi ha detalls més curiosos, com ara… com és que es pesquen més gambes els divendres? D’on ha sortit l’aigua dels mars? O, quant mesura, exactament, la línia de la costa?

Fins i tot els que viuen lluny de la costa estan condicionats pels mars. Per exemple, sabíeu que l’estat de les aigües del Pacífic sud condiciona les llacunes dels Monegros? I al revés, la força del vent que faci per les zones desèrtiques de Mali o de Níger determina com els aniran les coses als pescadors?

També hem dedicat uns quants capítols a parlar de mars particulars. Xafarderies del Bàltic, el mar Roig, el mar Negre, el mar dels Sargassos o el mar del Kraken. Com? Que no coneixeu el mar del Kraken? No us imagineu el que amaga!

Com ja podeu imaginar, al llibre hem mirat de tocar una mica de tots els temes. Des de la biologia i la geologia fins l’impacte dels humans sobre els mars, les característiques de la guerra naval o el potencial econòmic que amaga la mineria dels fons oceànics. Però s’ha de notar que els dos autors som biòlegs, de manera que hi ha molts capítols dedicats als secrets que amaguen les criatures marines. Des de la manera de comunicar-se dels calamars fins als problemes del fitoplàncton per la seva dependència de la lluna, passant pels insospitats sentits que fan servir els taurons per caçar i sense oblidar en Nemo i la Dori, el sushy, el Titànic o alguna pel·lícula d’Alfred Hichcock.

El llibre acaba de sortir i la presentació oficial la farem el proper dia 8. Posats a fer, hem triat un indret ben adient: L’Institut de Ciències del Mar. De mestre de cerimònies comptem amb en Dani Arbós, que això de parlar de ciència ho té ben dominat.

Si us agrada el mar o teniu curiositat per saber més coses dels oceans, aquest llibre és per vosaltres! I si voleu saber alguns secrets de com es va gestar o senzillament petar la xerrada amb els autors, doncs ens veiem a la presentació!

Ordinador quàntic per millorar els què?

dijous, 18/10/2018

Cada vez más las nuevas tecnologías ayudan en el cambio climático o a prevenir riesgos; la computación cuántica en la genética será muy positiva para los nuevos cultivos, resistentes a las plagas y más productivos, con un efecto extraordinario en los países desfavorecidos.” Aquesta frase, publicada en un tweet i que formava part d’un fil que resumia un discurs d’un polític, va desencadenar una onada de bromes per la xarxa. El motiu és que és un exemple extraordinari de construcció gramatical que fa servir termes científics però que, per molt bé que soni, en realitat no té gaire sentit.

La part sagnant és la referència a la computació quàntica en la genètica, que serà molt positiva pels nous conreus. Computació quàntica en genètica per millorar conreus? Els conreus ja es van millorant fent servir moltes metodologies. Però, pel que fa a la part informàtica, la computació convencional funciona prou bé. No és aquesta la limitació que hi ha de cara a la millora dels conreus.

D’altra banda, el tema de la computació quàntica és com el sant greal de la informàtica. Una cosa de la que se’n parla molt, però que de moment encara està en el camp de la teoria. No del tot, ja que ja es van fabricant els primers prototips, a escala reduïda i en condicions de laboratori, però alguna cosa hi ha. Altra cosa es que siguin operatius com ens agradaria.

La diferència entre un ordinador normal i un de quàntic és que, com el nom indica, aquest segon aprofita les estranyes propietats de la física quàntica per funcionar. Els ordinadors actuals funcionen fent servir uns i zeros, que en realitat vol dir que per un indret hi passa corrent (1) o no en passa (0). A cada 1 o cada 0 li diem un “bit”. En el cas dels ordinadors quàntics el que fan servir són unes entitats anomenades qbits que no es limiten a tenir valors 1 o 0 sinó que en poden tenir molts més, també poden tenir molts valors simultàniament, o propietats com l’entrellaçament i coses encara més sorprenents que els fan molt rarets però amb molt de potencial. Coses de les partícules quàntiques.

Com que un qbit té molts més estats possibles que un simple bit, la quantitat de càlculs que podria fer un ordinador quàntic és exponencialment superior a la dels ordinadors normals. No es tracta d’un ordinador més potent sinó d’un sistema completament diferent de fer les coses. El problema es que has de treballar amb partícules quàntiques, i això és molt delicat. Els prototips actuals funcionen en condicions de molt fred i de seguida es descontrolen els sistemes malgrat treballar amb molts pocs qbits. Fa un any IBM presentava un model que funcionava amb …17 qbits i permetia emmagatzemar la informació durant… un minut. I aquest estiu, Intel n’ha presentat un de 49 qbits. Ep! Poca broma que això pot fer una barbaritat de càlculs!

Els ordinadors quàntics em recorden molt a les centrals de fusió nuclear. Aquestes representen una font d’energia barata, no contaminant i molt eficient. Des de fa moltíssim temps s’estan desenvolupant, construint models i generant expectatives, però de moment encara no hi ha res de pràctic. Quan parlen d’èxits fan referència a que han aconseguit que la central funcioni durant un parell de segons. S’ha dit, no massa en broma, que encara ens falten uns vint anys per tenir una central operativa i que d’aquí un segle seguirem dient que encara ens falten vint anys. Doncs amb els ordinadors quàntics podria passar una cosa similar (i espero equivocar-me!).

I quina utilitat tindrà un ordinador quàntic? Doncs per resoldre problemes que amb els ordinadors actuals són inabastables. Hi ha coses que es poden calcular si tens un ordinador prou potent i uns quants milers d’anys per davant. Són problemes que amb un ordinador quàntic es podrien resoldre en pocs instants. Si un dia vols fabricar un transportador com el de Star Trek, et farà falta un ordinador quàntic.

Per descomptat, per millorar la genètica vegetal no ens fa falta cap ordinador quàntic. Amb l’estat actual de la tecnologia ja podem fer amb els ordinadors normals. Parlar d’ordinadors quàntics permet construir frases amb una aparença de profunditat tecnològica aclaparadora però segur que si ho pregunteu als que hi treballen us diran que una mica més de finançament i una mica menys de burocràcia i rigidesa administrativa facilitaria molt més la obtenció de millors varietats vegetals que no pas cap ordinador quàntic.