Premi Nobel de medicina o fisiologia 2018: Les claus de la immunoteràpia contra el càncer

Ahir es va anunciar que el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia 2018 l’han concedit a James P. Allison i Tasuku Honjo pels seus descobriments sobre “teràpies contra el càncer basades en la inhibició de la regulació immunitària negativa”. Aquest any m’ha fet gràcia ja que fa dos dies vaig fer un post sobre el sistema PD1/PD-L1, i precisament aquest va ser el descobriment de Tasuko Honjo.

El nom amb el que han concedit el premi sembla una mica recargolat, però essencialment vol dir que han trobat maneres de tornar a activar el sistema immunitari per atacar als tumors. En el cas de Allison a través d’una proteïna anomenada CTLA4 i en el cas de Honjo per una de diferent anomenada PD1.

Els dos mecanismes són molt similars i es basen en que el sistema immunitari té diferents sistemes de control per evitar que les seves cèl·lules, essencialment unes anomenades limfòcits T, ataquin al propi organisme. Amb els exèrcits sempre cal tenir sistemes per mobilitzar-los ràpidament, però també sistemes per desactivar-los quan ja no cal o per mantenir-los quietes si no hi ha enemics aliens a la vista.

En el cas d’Allison, ell estava estudiant els sistemes de control dels limfòcits i es va centrar en una proteïna anomenada CTLA-4, per les sigles de proteïna 4 associada als limfòcits T citotòxics (o en anglés: cytotoxic T-lymphocyte-associated protein 4). No va trigar a adonar-se que CTLA-4 actuava frenant l’activitat dels limfòcits. De seguida van haver grups que van intentar controlar malalties autoimmunes actuant sobre CTLA-4, però l’Allison va triar fer-ho en el cas del càncer.

Va aconseguir un anticòs que bloquejava CTLA-4 i el va administrar a ratolins als que els havia induït tumors. Els tumors podien créixer ja que el sistema immunitari tenia el fre (CTLA-4) posat, però quan van administrar l’anticòs va ser com treure el fre a un cotxe i deixar que agafi tota la velocitat. El sistema immunitari es va despertar i va destruir els tumors sense problemes. Després es va provar amb pacients amb melanoma i els resultats també van ser espectaculars. La immunoteràpia entrava en escena!

Un mecanisme semblant el va descobrir Honjo, però en aquest cas, la proteïna era PD-1. Una proteïna que també està en els limfòcits T i que actua de manera similar, encara que no exactament igual. No és un fre que està sempre mantenint el limfòcit inactiu sinó que es tracta d’un sistema de frenada d’emergència quan detecta que el que té al davant es un teixit que no s’ha de danyar. Això ho fa perquè els teixits expressen una altra proteïna anomenada PD-L1 que posa en marxa la frenada induïda per PD1.

És interessant notar que els dos sistemes consisteixen en inhibir els sistemes d’inhibició del sistema immunitari. Fa que per entendre-ho calgui pensar-hi una mica. Allò de que una doble negació és una afirmació es pot aplicar aquí. Si bloquegem el sistema de bloqueig, tot plegat es torna a posar en marxa! I posar en marxa el sistema immunitari contra el càncer és exactament el que es pretén.

Evidentment no és un mecanisme general. Hi ha tumors que esquiven la resposta immunitària per altres mecanismes, de manera que no sempre resulta efectiva. Però quan funciona, els resultats són molt satisfactoris. El somni dels metges de poder controlar les defenses de l’organisme per fer-les servir contra el càncer es va començar a fer realitat gràcies a les observacions d’Allison i d’Honje.

3 comentaris

  • Pons

    03/10/2018 9:17

    Està clar que si vols un Nobel de medicina investigar contra el càncer et dona moltes paperetes.

  • Sinera

    02/10/2018 12:56

    Tardareu més o menys però us en sortireu. Algun dia aconseguireu aturar fins el càncer de pàncrees. Tant de bo ho poguem veure!

  • mirabilis

    02/10/2018 8:12

    Moltes esperances….gràcies per explicar-ho tant bé.