Arxiu del dimarts , 9/10/2018

Un grau i mig

dimarts , 9/10/2018

Un grau i mig d’increment. Aquest és el límit que han marcat en vermell els científics del grup intergovernamental d’experts sobre el canvi climàtic o IPCC. Podria semblar poca cosa, però no està gens clar que sigui factible aconseguir-ho. Pensem que l’Acord de París de l’any 2015 va establir un límit de dos graus d’increment i ja es veurà si hi arribem.

El que han presentat aquesta vegada és un resum dels estudis fets en els últims anys. De moment ja podem dir que des de l’època preindustrial els humans hem aconseguit fer augmentar la temperatura del planeta en 0,87 graus. De nou, això pot semblar poca cosa, però és que no parlem del menjador de casa sinó de tot un planeta! I el cas és que cada dècima de grau d’augment té conseqüències.

La proposta del grau i mig enlloc dels dos es basa en el càlcul dels efectes que tindria un i altre increment. Per exemple, amb un grau i mig d’increment, desapareixeran un setanta per cent dels esculls de coral. En canvi, amb dos graus, la desaparició serà total.

Amb un grau i mig, l’Àrtic quedarà lliure de gel durant l’estiu una vegada cada cent anys. Amb dos graus d’augment això passarà una vegada cada deu anys.

Si l’increment es limita a un grau i mig, molts dels efectes causats encara seran reversibles. Si arribem als dos graus, ja hi haurà coses que no tindran volta enrere.

Però no serà fàcil limitar l’escalfament a aquest grau i mig. Per aconseguir-ho caldria reduir les emissions de CO2 fins al 45 % respecte del que emetíem l’any 2010. I deixar-les en zero emissions l’any 2050.

Tècnicament encara és possible, però el principal problema no és pas tècnic. L’esforç que caldria fer per adaptar el model de producció, de societat, als requeriments necessaris per limitar l’escalfament global a un grau i mig no són poca cosa. I, francament, veieu en Putin, en Trump o en Xi Jinping motivats per dur endavant les reformes necessàries? La resta del mon pot fer el que li sembli, però si Xina, Estats Units i Rússia no s’hi posen, tota la resta és només testimonial. I, per acabar d’arrodonir-ho, el temps no s’atura i cada dia que passa fa que les mesures a prendre siguin més dràstiques i difícils de posar en marxa. De fet, fins i tot el límit dels dos graus es considerava difícil d’assolir!

El problema és fàcil d’entendre. Tot el que ens envolta està pensat per funcionar cremant petroli, carbó o gas en més o menys quantitat. En global aboquem a l’atmosfera uns quaranta mil milions de tones de CO2 cada any. Per aturar això caldria refer-ho pràcticament tot; les cases, els vehicles, les fàbriques… Fins i tot si ara mateix descobríssim una tecnologia que permetés generar energia absolutament neta, les fàbriques que tenim seguiran funcionant tal com estan. Amb sort s’aniran adaptant les que es construeixin a partir d’ara, però la resta quedaran tal qual fins que es recuperin les inversions fetes (com a mínim!).

I tot suggereix que el benestar dels nostres nets, l’estabilitat dels ecosistemes i el futur del planeta els importa un rave als que realment tenen poder. Quan arribin els problemes ells no els patiran. Ja seran morts o seran els que podran pagar-se la manera de trampejar-los. D’altra banda, els països més pobres el que voldran és millorar el seu nivell de vida. Si cremar petroli és la manera més fàcil i ràpida per aconseguir-ho, que pensem que faran? Diran, amb bona part de raó, que ja pensaran en l’escalfament global quan arribin al nivell de vida dels occidentals. Mentrestant, que s’hi posin els països que han generat el problema.

Tenim un bon problema. Sabem quina és la solució, però coneixent-nos… no convida pas a l’optimisme.