Ja n’hi ha prou de culpabilitzar als malalts

Una de les idees errònies que apareix amb una certa freqüència per la xarxa i que trobo especialment perversa és aquella que culpabilitza gratuïtament als malalts de les seves malalties. No parlo d’aquells casos en els que, tot i ser conscients del risc, portem estils de vida que afavoreixen l‘aparició de malalties. Hi ha qui fuma, qui porta una vida massa sedentària o qui consumeix productes tòxics. Són casos en els que després no resulta massa sorprenent que apareguin diferents malalties. Però recentment he topat amb gent suggerint que persones amb càncer o amb depressió, tenien aquestes malalties gairebé perquè volien. Com si estigués a les seves mans evitar-les, o fins i tot curar-se, només posant-hi una mica de força de voluntat.

Suposo que deu ser l’efecte inevitable de portar a l’extrem unes quantes idees que estan molt de moda. Que l’actitud ho és tot, que voler és poder, que tot s’ha de mirar des d’un punt de vista positiu o que el poder de la ment sobre el cos és il·limitat. En sentit estricte, cap d’aquestes afirmacions és certa.  L’actitud és important, però només és un dels factors a tenir en compte. Voler no sempre es poder, ni molt menys! Mirar les coses des del punt de vista positiu és enganyar-se un mateix ja que el més assenyat és mirar-ho tot de la manera més objectiva possible. I la ment efectivament té un cert efecte sobre l’estat físic, però tampoc cal exagerar!

El cas del càncer és sagnant. Culpar al pacient de la progressió de la malaltia acusant-lo de no tenir l’actitud mental apropiada és una crueltat indigna. Les actituds mentals no desfan les mutacions de les cèl·lules tumorals i l’efecte que pugui tenir sobre el sistema immunitari és més que modest. En cap cas resulta rellevant per capgirar la malaltia. Fer que un malalt se senti culpable per no posar-hi prou de la seva part, sabent que això és simplement fals, és una monstruositat.

I tot i així, hi ha qui amb aquests arguments aconsegueix convèncer moltes persones. No hi ha com tenir do de paraula i coneixements de la psicologia humana per saber com enganyar.

El cas de la depressió és una mica més complex ja que en el llenguatge quotidià es fa servir la mateixa paraula per una situació de tristesa i per la malaltia pròpiament dita. Si simplement estàs trist, poden demanar-te que canviïs la teva actitud o que facis alguna cosa per aixecar l’ànim, tot i que cal no oblidar que la tristesa és una emoció com qualsevol altra. Fins i tot necessària moltes vegades! Ja comença a resultar una mica absurda la mania de estar animat i positiu quan toca estar trist.

Però una depressió, en sentit estricte, no és un estat anímic baix. És una malaltia, amb una base cel·lular i molecular que poc a poc anem esbrinant. Ningú li diu a un diabètic que hi posi de la seva part per reduir els nivells de sucre, ni a un cec que s’esforci mes en veure-hi. La manca d’insulina que causa la diabetis no la reverteix cap esforç i si les cèl·lules de la retina estan danyades el cervell no rebrà mai els estímuls necessaris per formar imatges visuals. Doncs si les neurones no tenen prou serotonina l’estat anímic del pacient serà molt diferent del d’una persona amb serotonina suficient.

En un cas la conseqüència de la malaltia és que augmenta el sucre en sang, en un altre cas serà que no es formen imatges mentals relacionades amb la visió, i en un altre cas serà que la psicologia del pacient presentarà unes característiques particulars de sensació de buit, tristesa i falta d’energia. Res de tot això es tria i res de tot això es reverteix simplement posant-hi de la teva part.

Hi ha malalties que ja son prou difícils com per tenir al voltant gent que, per ignorància o per mala fe, afegeixen el pes de la culpa als malalts. Els familiars o amics, que no tenen perquès saber aquestes coses, poden cometre aquests errors, però en professionals és imperdonable.

1 comentari

  • Pons

    24/10/2018 8:23

    La de tumors que m’he carregat xerrant i raonant amb el meu sistema immunitari i fent-li entendre quines són les cèl·lules bones i quines les dolentes!