Arxiu del dimecres, 24/10/2018

Microplàstics per tot arreu

dimecres, 24/10/2018

Cada vegada es parla més del problema dels microplàstics com a contaminants. Petits fragments de materials plàstics provinents de la degradació i fragmentació dels moltíssims productes que fem servir quotidianament i que estan fets d’un o altre tipus de plàstic. Resulten un problema perquè, posem per cas una ampolla de plàstic, és senzilla de localitzar, retirar i portar a un abocador, destruir-la en condicions o intentar reciclar-la o reutilitzar-la. Però amb fragments que mesuren fraccions de mil·límetre, que pots fer?

La resposta és que res, tret d’intentar no generar-los.

L’origen dels microplàstics és extraordinàriament variat. Molts són fragments de fibres sintètiques de les que es fan servir per fabricar la roba que portem. N’hi ha que són micropartícules que s’afegeixen a les pastes dentifrícies i que actuen com abrasius per netejar millor les dents. Alguns es van generant a mida que els envasos de plàstic que trobem per tot arreu es van desgastant…

El plàstic potser no es degradi químicament, però es pot anar esmicolant fins gairebé desaparèixer de la vista. El problema és que, en realitat, no ha desaparegut. Segueix al terra, als rius i al mar, infiltrant-se per tot arreu i, en ocasions, incorporant-se a la cadena alimentària.

De vegades pensem en els problemes mediambientals en abstracte, però arriba un moment en el que ens afecten directament, i amb els microplàstics ja està passant. De moment ja podem donar per fet que la majoria de nosaltres estem començant a menjar inadvertidament determinades quantitats d’aquestes partícules.

Això és la conclusió d’un petit estudi (molt preliminar, cal dir-ho) en el que han analitzat les deposicions de vuit persones de diferents països. Essencialment analitzaven les caques i resulta que en les de tothom hi han trobat microplàstics! Si caguem microplàstics, vol dir que ens els estem menjant.

Les mides de les partícules anaven entre les cinquanta i les cinc-centes micres (mil·lèsimes de mil·límetre) i la seva composició era ben variada, però predominaven, amb diferència, les de polipropilè, seguit pel polietilè i el poliestirè. Aquests tres representen el 90 % del microplàstic que aparentment mengem i excretem.

En principi podríem pensar que tampoc n’hi ha per tant. Si tal com entra acaba sortint  no serà tan greu. Però això seria simplificar massa les coses. Primer perquè no sabem exactament si tot ha sortit. Podria ser que partícules extremadament petites siguin absorbides. El budell no absorbeix fragments grans, ni de menjar ni de res, però si els fragments són prou petits poden acabar per ser captats. D’altra banda, no sabem com afectarà la presència dels microplàstics a  la microbiota intestinal. I cada vegada tenim més clar que aquest cúmul de bacteris que portem a sobre juguen un paper important en la nostra salut.

També cal tenir present que les partícules petites actuen fàcilment com agents inflamatoris.  Per les persones que tenen alguna malaltia intestinal, des de la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa fins a la celiaquia, aquestes partícules poden actuar com agents que agreugin el procés. I finalment, també pot ser que les partícules en si mateixes no siguin el problema, però que actuïn com a sistema de transport per productes tòxics. No costa imaginar que a la superfície dels microplàstics s’hi poden adherir toxines o microorganismes que aprofitant el plàstic com a sistema de transport, arribin fins al nostre budell.

Com sempre, caldrà ampliar l’estudi, ja que encara que totes hagin donat positiu, 8 persones només és molt poc, però cada vegada sembla més clar que tenim una nova amenaça silenciosa escampant-se pel nostre voltant. Irònicament és una amenaça generada, essencialment, pels  residus que produïm amb el nostre estil de vida.