Microplàstics per tot arreu

Cada vegada es parla més del problema dels microplàstics com a contaminants. Petits fragments de materials plàstics provinents de la degradació i fragmentació dels moltíssims productes que fem servir quotidianament i que estan fets d’un o altre tipus de plàstic. Resulten un problema perquè, posem per cas una ampolla de plàstic, és senzilla de localitzar, retirar i portar a un abocador, destruir-la en condicions o intentar reciclar-la o reutilitzar-la. Però amb fragments que mesuren fraccions de mil·límetre, que pots fer?

La resposta és que res, tret d’intentar no generar-los.

L’origen dels microplàstics és extraordinàriament variat. Molts són fragments de fibres sintètiques de les que es fan servir per fabricar la roba que portem. N’hi ha que són micropartícules que s’afegeixen a les pastes dentifrícies i que actuen com abrasius per netejar millor les dents. Alguns es van generant a mida que els envasos de plàstic que trobem per tot arreu es van desgastant…

El plàstic potser no es degradi químicament, però es pot anar esmicolant fins gairebé desaparèixer de la vista. El problema és que, en realitat, no ha desaparegut. Segueix al terra, als rius i al mar, infiltrant-se per tot arreu i, en ocasions, incorporant-se a la cadena alimentària.

De vegades pensem en els problemes mediambientals en abstracte, però arriba un moment en el que ens afecten directament, i amb els microplàstics ja està passant. De moment ja podem donar per fet que la majoria de nosaltres estem començant a menjar inadvertidament determinades quantitats d’aquestes partícules.

Això és la conclusió d’un petit estudi (molt preliminar, cal dir-ho) en el que han analitzat les deposicions de vuit persones de diferents països. Essencialment analitzaven les caques i resulta que en les de tothom hi han trobat microplàstics! Si caguem microplàstics, vol dir que ens els estem menjant.

Les mides de les partícules anaven entre les cinquanta i les cinc-centes micres (mil·lèsimes de mil·límetre) i la seva composició era ben variada, però predominaven, amb diferència, les de polipropilè, seguit pel polietilè i el poliestirè. Aquests tres representen el 90 % del microplàstic que aparentment mengem i excretem.

En principi podríem pensar que tampoc n’hi ha per tant. Si tal com entra acaba sortint  no serà tan greu. Però això seria simplificar massa les coses. Primer perquè no sabem exactament si tot ha sortit. Podria ser que partícules extremadament petites siguin absorbides. El budell no absorbeix fragments grans, ni de menjar ni de res, però si els fragments són prou petits poden acabar per ser captats. D’altra banda, no sabem com afectarà la presència dels microplàstics a  la microbiota intestinal. I cada vegada tenim més clar que aquest cúmul de bacteris que portem a sobre juguen un paper important en la nostra salut.

També cal tenir present que les partícules petites actuen fàcilment com agents inflamatoris.  Per les persones que tenen alguna malaltia intestinal, des de la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa fins a la celiaquia, aquestes partícules poden actuar com agents que agreugin el procés. I finalment, també pot ser que les partícules en si mateixes no siguin el problema, però que actuïn com a sistema de transport per productes tòxics. No costa imaginar que a la superfície dels microplàstics s’hi poden adherir toxines o microorganismes que aprofitant el plàstic com a sistema de transport, arribin fins al nostre budell.

Com sempre, caldrà ampliar l’estudi, ja que encara que totes hagin donat positiu, 8 persones només és molt poc, però cada vegada sembla més clar que tenim una nova amenaça silenciosa escampant-se pel nostre voltant. Irònicament és una amenaça generada, essencialment, pels  residus que produïm amb el nostre estil de vida.

6 comentaris

  • Esther

  • Daniel Closa

    25/10/2018 7:26

    Joan: Aprofitar els bacteris serà una part de la solució, però aquests serveixen per aglomeracions grans de plàstic. Pels que hi ha en forma de micropartícules escampades per arreu ja els serà més complicat.

    Sinera: És el que caldrà fer. Materials que no siguin tan durables com el plàstic. Perquè si aquests es degradés en poc temps ja no hi hauria problema. EL fumut és trobar un material resistent i alhora degradable.

  • Sinera

    24/10/2018 22:37

    Si es prohibís l’us dels plàstics com si es tractés d’uralita… vols dir que la indústria no trobaria substituts més aviat que tard? O tal volta els pseudos podrien predicar que aquestes partícules són potencialment cancerígenes… Per donar idees que no quedi! Potser aviat l’homeopatia posarà al mercat algun producte que acabarà amb elles miraculosament. Ai la mare!

  • Joan Codina

    24/10/2018 10:35

    I dissenyar bacteris que destrueixin el plàstic?? Ja ens havies parlant d’algun d’aquests bacteris que ja havien aparegut solets. Segur que en podem fer de millors.

  • Daniel Closa

    24/10/2018 9:07

    No donis idees, que algú la proposarà en serio al final. :-)

  • Pons

    24/10/2018 8:26

    Jo tinc la solució! Per anar acostumant el cos a lo inevitable podríem menjar-nos cada dia una bosseta de plàstic i així ja estaríem familiaritzats! Sóc un geni!