Arxiu del dimecres, 21/11/2018

Què busquem quan busquem vida?

dimecres, 21/11/2018

Un dels principals objectius de l’exploració espacial és trobar vida extraterrestre. Això és fàcil de dir, però quan t’atures a pensar-hi una mica, resulta més complicat del que sembla. Com podem estar segurs que l’hem trobada? Seria possible que la tinguéssim al davant i fóssim incapaços de reconèixer-la? De què parlem quan parlem de vida?

Val. Si topem amb una nau estel·lar, donarem per fet que l’hem trobat (o que ella ens ha trobat a nosaltres), però això és molt pel·liculero i molt poc probable. Pel que fa al nostre sistema solar, el més previsible és que, si en algun indret hi ha vida, aquesta sigui microbiana. Si repassem la història del nostre planeta, hi ha hagut vida des de fa més de tres mil milions d’anys, però els primers organismes que eren més complicats que microbis no van aparèixer fins fa sis cents milions d’anys. És a dir que els microbis han sigut els protagonistes exclusius de cinc sisenes parts de la història de la vida a la Terra. Si uns extraterrestres haguessin visitat el planeta en algun moment, el més probable és que només haguessin trobat microbis.

Aleshores la pregunta és, com ho fem per detectar uns hipotètics microbis extraterrestres, que no sabem com seran, ni quin metabolisme tindran, ni tan sols de quines biomolècules estaran fets?

Aquest problema se’l plantegen quan es tracta d’enviar missions a indrets com Mart, Tità, Europa o Encelat. Llocs on les condicions suggereixen que podria haver-hi algun tipus de vida. Però, és clar, quan hi envies una nau, quins experiments has de fer?

Un d’evident és posar un medi nutritiu, afegir-hi mostres de terra i veure si hi creix alguna cosa. Per desgràcia, això no acostuma a funcionar ni tan sols a la Terra. La majoria de microbis necessiten combinacions de nutrients específiques i costa molt que creixin en cultius de laboratori. Podem posar glucosa, però no servirà de res si el microbi fa servir sulfur de ferro per mantenir el seu metabolisme. O potser es tracti de microbis de creixement extremadament lent. Si les cèl·lules triguen un any a dividir-se és quasi segur que donarem per fracassat l’experiment molt abans que passi res d’interessant al cultiu.

En tot cas, la vida ha de complir un seguit de requisits per ser considerada com a tal. Per exemple, ha d’evolucionar, és a dir que ha d’heretar i triar les característiques genètiques que afavoreixin la seva existència. Evidentment aquesta és una de les característiques que costarà més de detectar per qüestions de temps.

També ha de créixer i reproduir-se. Res que no faci això no es pot considerar vida. Això no vol dir que sigui una característica exclusiva de la vida. Hi ha coses, com els cristalls, que creixen i es reprodueixen, però no estan vius.

Ha de tenir un metabolisme, es a dir un sistema per adquirir energia a partir de la disponible en l’ambient i fer-la servir per les seves funcions: créixer, multiplicar-se, reparar-se,… Això també implica que generarà residus d’algun tipus i que modificarà l’ambient que l’envolta.

Com que no totes les molècules serveixen per construir la vida, qualsevol organisme viu hauria de tenir una composició molecular diferent de la del medi que l’envolta. I previsiblement bona part dels seus compostos tindran la capacitat de formar polímers més o menys multifuncionals.

En realitat cap d’aquestes característiques per si sola és suficient per considera que hem detectat vida. La qüestió és saber quantes cal que es detectin per donar per positiva la identificació. Perquè sabem prou bé com és la vida a la Terra, però en altres planetes pot apartar-se de l’esquema que tenim aquí. D’altra banda, tampoc sembla raonable pensar que pot apartar-se massa ja que les lleis de la física i la química ja imposen determinats límits.

Tot plegat pot semblar molt filosòfic, però si no estableixes ben clar què és el que busques és possible que no ho trobis mai.