Arxiu del divendres, 23/11/2018

La part de fora que tenim dins

divendres, 23/11/2018

El forat del dònut forma part del dònut? La paret interior del dònut forma part de la superfície del dònut? Unes preguntes una mica absurdes, però que tenen implicacions rellevants en el camp de la biologia. En fisiologia, i de retruc en medicina, resulta particularment important tenir en compte la diferència entre el “medi intern” del cos i el “medi extern“. De nou, sembla una distinció evident. Medi intern és tot el que hi ha dins del cos i medi extern és l’ambient que hi ha fora. Senzill, oi?

O potser no tant. Tornem amb el dònut. El forat típic és característic dels dònuts, però estrictament no en forma part. Si el dònut fos un organisme, el forat formaria part del medi extern. I si allarguéssim molt el dònut, no canviaria res ja que seguiria sent un forat allargat que formaria part del medi extern. Per accedir al medi intern del dònut cal perforar-ne la paret.

Doncs el nostre organisme és (salvant les distàncies) com un dònut en el que el forat central és tot el tub digestiu. Un conducte que comença a la boca i acaba en l’anus i que, encara que no ho sembli, forma part de l’exterior del cos. Estrictament és medi extern ja que per accedir, per exemple, a l’estomac no cal perforar cap paret. Quan posem una cullera a la boca, la cullera no ha entrat dins el cos!

Es fa estrany considerar que els budells, l’estómac i, de fet, tot el conducte digestiu sigui extern al cos ja que sempre considerem que el que tenim a la panxa ho tenim “a dins”. Evidentment això aplica a un context científic ja que tots sabem que les mateixes paraules poden voler dir coses diferents segons el context.

En realitat tot plegat és una mica més complicat. El medi intern del cos està molt controlat pel que fa a les seves condicions. Disposem mecanismes que en controlen la temperatura, el pH, la pressió, el percentatge d’aigua i un grapat més de paràmetres. Al medi extern, en canvi, no hi ha control i totes les variables poden oscil·lar moltíssim. Però aquest variabilitat no passa dins el tub digestiu, de manera que en sentit estricte pot ser medi extern, però és un cas molt particular de medi extern. No podia ser d’altra manera en un espai tan íntimament envoltat pel cos que gairebé ni el reconeixem com exterior. És un medi extern tremendament modificat pel propi cos i ja ens convé que sigui així. Cal tenir present que el tub digestiu és la zona on el nostre cos presenta més superfície de contacte amb l’”exterior”.

Això és perquè els budells tenen rugositats (vellositats) que n’incrementen la superfície. I les cèl·lules de la superfície tenen microvellositats que encara l’augmenten més. Tot el recorregut del budell que tenim ficat donant voltes per dins la panxa, fa uns cinc o sis metres, però si tenim en consideració tots els plecs de les vellositats la superfície total del budell és de més de tres-cents metres quadrats! Una superfície enorme que necessitem per poder anar absorbint els aliments i transportar-los (ara sí) cap a l’interior del cos.

I perquè aquesta capa que separa la part interna de l’externa acabi de fer correctament la seva funció, s’hi ha generat un particular ecosistema format per milions de bacteris de diferents espècies que acaben de digerir els aliments, ens proporcionen algunes vitamines que nosaltres no podem fabricar però ell sí i contribueixen a mantenir la funcionalitat dels budells i, ara ho anem descobrint, de moltes més funcions de l’organisme.

Quan t’adones de la particularitat del budell no costa gaire descobrir més zones externes al cos que aparentment estan a l’interior. El forat de les orelles, la vagina, o les vies aèries fins l’interior dels pulmons, tot son zones exteriors, cada una amb les seves modificacions particulars i sovint amb la seva microbiota particular que li permeten funcionar correctament.

Al final resulta que la superfície del nostre cos és molt més gran del que la superfície aparent, la visible i coberta per la pell, suggereix.