Arxiu del dilluns, 26/11/2018

L’Univers-illa del costat

dilluns, 26/11/2018

Diem que l’univers és molt gran. Una afirmació que podem  verificar simplement mirant al cel una nit estrellada. Cada un dels milers d’estrelles que veiem és un sol com el nostre, la majoria amb planetes al seu voltant. L’interessant és que totes les estrelles que podem veure a ull nu representen una part molt ínfima de l’Univers. El motiu és que totes formen part de la Via Làctia, la nostra galàxia. L’Univers és fet per milers de milions de galàxies, però quan mirem al cel una nit estrellada només veiem l’interior de la nostra. Amb una excepció.

L’any 964, un astrònom persa anomenat Abd-ar-Rahman as-Sufí va ser el primer a descriure una zona del cel que emetia una llum boirosa i que va descriure com una franja nebulosa. Amb el temps es va conèixer com la nebulosa d’Andròmeda tot i que tècnicament estava catalogada com M31. Això és perquè l’astrònom francès Charles Mesier la va incloure amb el número 31 al seu catàleg de nebuloses i cúmuls estel·lars.

La cosa va seguir així durant molts anys, considerant Andròmeda com una més de les moltes nebuloses que es podien veure. En aquells temps l’Univers conegut ocupava uns cent mil anys llum, cosa que era una enormitat. Durant molt temps els astrònoms s’havien trencat les banyes intentant trobar una manera de mesurar les distàncies a les que estaven les estrelles. Amb les més properes ja se n’havien sortit amb el mètode del paralatge, però això servia per molt poquetes estrelles. En general no hi havia manera de saber si una estrella brillant era petita però propera o llunyana però molt gran.

 La clau va ser descobrir que algunes estrelles augmentaven i disminuïen la seva lluminositat i que això depenia de la seva lluminositat. El mecanisme que ho explica no ve al cas, però l’important és que si mesures quant temps triga a oscil·lar la brillantor de l’estrella pots saber quina és la seva lluminositat. Això pots comparar-ho amb la lluminositat aparent i et permet saber si està més lluny o més propera. Aquestes estrelles, anomenades “variables cefeides” s’han fet servir com indicadores de distància per mesurar a quines distàncies estan les estrelles.

I això va resultar essencial ja que l’any 1925, la setmana passada va fer 92 anys, l’astrònom Edwin Hubble va poder detectar cefeides dins la nebulosa d’Andròmeda. Això li va permetre avaluar la distància i va calcular que aquella franja de llum nebulosa estava a prop d’un milió d’anys llum. Amb aquest descobriment va tancar un debat que es mantenia feia uns anys ja que aleshores alguns astrònom ja opinaven que Andròmeda no era una nebulosa de gas sinó una galàxia com la nostra Via Làctia. Un “univers-illa” similar al que coneixíem fins aleshores.

Però el més important és que fins aleshores, les estrelles més llunyanes, les que marcaven el límit de l’univers conegut, est trobaven només a cent mil anys llum. Hubble havia multiplicat per deu les dimensions de l’univers. I encara va fer curt, perquè ara sabem que havia fet malament els càlculs ja que Andròmeda es troba a més de dos milions i mig d’anys llum.

Les coses han canviat molt des d’aleshores. Hubble va fer l’Univers molt més gran, però tot i així aquell va ser només un petit primer pas ja que l’Univers és inimaginablement més gran. La Galàxia (ja no la nebulosa) d’Andròmeda només és una de les més properes a nosaltres. Ara sabem que a l’Univers hi ha milers de milions de galàxies, cada una amb els seus milers de milions d’estrelles. Una situació en certa manera similar a la de fa uns segles, nomes que  canviant les estrelles per les galàxies.

Si voleu tenir un pessic del sentiment de grandiositat de l’Univers, busqueu al cel la zona de la galàxia d’Andròmeda i mireu-la una nit fosca. Aleshores recordeu que fa dos milions i mig d’anys uns fotons de llum van sortir de les estrelles d’aquella galàxia, van estar tot aquest temps recorrent l’immens buit que la separa de la nostra, i finalment van arribar a la Terra per acabar el seu viatge topant amb la vostra retina.