Arxiu del mes: desembre 2018

Bones Festes!

divendres, 21/12/2018

Avui entrarem a l’hivern i donarem pas a les festes de Nadal. Moment per aturar durant uns dies aquest blog i mirar el món amb un punt de vista diferent. Celebrem les festes, envolteu-vos dels éssers estimats i allunyeu-vos de la gent tòxica, feu-vos regals, mireu d’entrar al nou any amb bon peu i, si tot va bé, ens retrobem passades les festes.

Sobretot, sigueu feliços.

Repassant els límits del sistema solar

dijous, 20/12/2018

Les festes de Nadal ja són a tocar i en breu, si l’activitat política i social ens ho permet, trencarem la rutina i gaudirem de la família, les escapades, els àpats i tot el que associem al Nadal. Però hi ha coses que no entenen de calendaris i toquen quan toquen. Entre el 31 de desembre i el dia 1 de gener, a part de les campanades, els raïms, la festa i tot això, també passarà un esdeveniment remarcable. La nau New Horizons passarà pel costat de “Ultima Thule”, l’objecte pertanyent al cinturó de Kuiper que serà visitat per primera vegada.

El rebombori mediàtic és, comprensiblement, molt menor que en el cas de la visita a Plutó. Plutó el teníem tots incorporat a la cultureta general, mentre que de Ultima Thule no n’havíem sentit a parlar entre altres coses perquè no el van descobrir fins fa poc. De fet es va descobrir estudiant la trajectòria de la sonda New Horizons per veure si en el seu camí hi havia alguna cosa interessant per visitar.

Això, però, no li treu la gràcia del tot. Explorar el que hi ha per les zones més allunyades del sistema solar no deixa de ser alliçonador sobre aquest racó de l’univers. Fa pocs dies van anunciar el descobriment d’un altre petit planeta als extrems més allunyats del sistema. No era el que cercaven ja que ells volien trobar l’hipotètic gran planeta nou, però no deixa de ser interessant descobrir un mon que triga més de mil anys a completar una òrbita.

Aquest nou planeta, batejat amb el nom provisional de “Farout” que voldria dir “reconsagradament llunyà” o alguna cosa similar, no el visitarem pas en un futur proper. Ara com ara marca els límits del que hem pogut descobrir del sistema solar. Hi ha el núvol de Oort, és clar, però en realitat només hem deduït la seva existència per l’arribada dels cometes provinents d’allà. Observar, el que es diu observar. Encara no n’hem vist res.

També tenim algunes sondes que podem dir que ja han abandonat el sistema solar depenent de com considerem els límits. Les Voyager estan a unes 150 unitats astronòmiques (UA) i ja han sortit de la heliosfera, la zona sota la influencia del vent solar. Recordeu que una UA és la distància entre la Terra i el Sol. Per comparar, quan la New Horizons va creuar amb Plutó, estava a 39 UA, i quan visiti Última Thule es trobarà a 44 UA. De totes maneres, les 150 UA de les Voyager no són res comparat amb les 50.000 UA que ens separen del núvol de Oort.

Mica a mica, la part més perifèrica del sistema solar va guanyant protagonisme. Seguirem pendents de la Lluna i de Mart, però el veïnat estel·lar es va fent cada vegada més gran i l’anem tenint una mica més apamat. No sabem que podem esperar de la trobada amb Última Thule, però ja se sap que aquesta és part de la gràcia quan es va a explorar el desconegut. Encara que serà menys espectacular que Plutó, que despertarà menys interès i que amb les festes de cap d’any trigarem uns dies a tenir notícies del que hem trobat, sempre és interessant afegir una nova peça de coneixement  tot el que ja sabem del Sistema Solar.

I a tot això, que passarà després amb la New Horizons? Encara li queda una mica de combustible i les bateries poden funcionar durant uns anys més. Potser li buscaran algun altre objecte per explorar? Amb el que costa enviar una nau allà i tenint la certesa que passaran moltes dècades abans no hi tornem, val la pena exprimir-la del tot.

Dejuni prolongat

dimecres, 19/12/2018

Quins efectes té sobre el cos un dejuni prolongat? Malgrat que per internet es poden trobar moltes explicacions més o menys semblants, la veritat és que tampoc hi ha molta recerca científica sobre el tema. Essencialment perquè, per motius ètics, no pots sotmetre voluntaris sans a aquesta mena d’experiments. Només amb estudis de dejunis limitats i en casos particulars, com vagues de fam, pacients terminals o episodis de fams en països del tercer món s’ha pogut anar esbrinant els canvis metabòlics que s’experimenten.

El que cal tenir present és que quan s’atura la ingesta el cos va intentant adaptar el metabolisme per mantenir els elements bàsic per al funcionament. Els primers dies no hi ha massa problema ja que es disposa de reserves que permeten anar generant glucosa a la sang i mantenir un funcionament més o menys normal. Sobretot es fa servir el glucogen que hi ha als músculs i al fetge. El glucogen és una gran molècula feta de moltes glucoses unides entre elles i serveix de reserva per anar alliberant glucosa a la sang quan deixem de menjar durant un temps relativament breu. Abans que s’esgoti, el cos ja comença a fabricar glucosa a partir sobretot dels aminoàcids en un procés anomenat gluconeogènesi. El que es tracta sobretot és de mantenir prou glucosa pel cervell. La resta del cos pot fer servir diferents combustibles, però el cervell és molt poc flexible en això.

Passada la primera etapa, el cos ja posa en marxa les reserves acumulades en forma de greix. En part se segueixen cremant proteïnes per seguir fabricant glucosa i en part es fan servir els greixos, que permeten fabricar coses com l’acetoacetat i altes similars anomenats “cossos cetònics”, que poden fer servir moltes cèl·lules. De passada va posant en marxa altres adaptacions. Per exemple, baixa la temperatura del cos, per reduir la despesa energètica, i també es comença a mostrar apatia, de nou per estalviar cada caloria.

La quantitat de greix que es pot anar consumint és enormement variables segons les persones, però es considera que aquesta situació en cap cas és pot mantenir gaire més enllà dels quaranta dies. Abans d’aquest límit, fins i tot el cervell s’adapta a fer servir menys glucosa i comença a tirar de cossos cetònics. De totes maneres, sempre requereix una mica de glucosa, de manera que arriba un punt en el que no queda més remei que tornar a la gluconeogènesi cremant proteïnes cap al final d’aquesta etapa. Els sistemes de control no son massa bons i hi ha qui es posa a cremar proteïnes abans i tot d’esgotar els greixos.

Entremig també s’han anat perdent vitamines i oligoelements. Per descomptat tot això és assumint que es manté la ingesta de líquids. És important, a part de la necessitat absoluta d’aigua, ja que les sals minerals dissoltes al líquid poden ajudar a minimitzar la manca d’electròlits.

En tot cas, quan es torna a consumir proteïnes és el senyal que s’està entrant en zona de perill molt greu. No es poden cremar proteïnes per mantenir-te viu durant gaire temps. Consumir proteïnes fa que la musculatura es perdi i que apareguin alteracions importants en el funcionament de diferents sistemes del cos. La majoria de les morts en aquest moment són per aturada cardíaca ja que fins i tot la paret muscular del cor perd proteïnes i per tant, capacitat de funcionar. També apareix edema, és a dir acumulació de líquid entre les cèl·lules, ja que el cos no pot seguir fabricant l’albúmina que ajuda a retenir el plasma dins els vasos sanguinis. Això també causarà hipotensió i canvis del ritme cardíac. I tot això, si partim d’una persona en bon estat de salut. És evident que qualsevol patologia prèvia compromet molt tot el procés.

El combat dels robots gegants

dimarts , 18/12/2018

A principis de mes va fer quaranta anys de l’estrena per aquestes contrades d’una sèrie de dibuixos animats que va esdevenir mítica: “Mazinger Z”. Per molts, aquella va ser la porta d’entrada a la cultura japonesa dels robots gegants. Després en van venir moltes més, fins acabar amb pel·lícules com Pacific Rim, que portaven l’univers dels robots gegants a les últimes conseqüències, però la música d’entrada de Mazinger Z sempre ocuparà un raconet especial al cor dels frikis dels anys setanta.

Això dels robots gegants sempre havia quedat limitat al camp de la fantasia, però els temps canvien i fa un temps es van començar a fabricar robots gegants de veritat. Bé, gegants, gegants, no és que fossin. Al menys si els comparem amb els del manga. Però eren realment grans. Destacaven “Megabots”, una empresa americana, i “Suidobashi”, una organització japonesa. Hi ha qui dedica calers i esforços a fabricar robots gegants de combat? Doncs efectivament. Queda clar que hi ha gent per tot.

L’any 2015, seguint l’estil americà, els de Megabots van penjar un vídeo a Youtube presumint de les capacitats dels seus robots i van acabar enviant un missatge directe als japonesos: “Nosaltres tenim un robot gegant. Vosaltres teniu un robot gegant. Tots dos sabem el que ha de passar…”.

La resposta dels japonesos va ser concisa: “Acceptem. Megabots, organitzeu el duel. Serem allà”.

Una mica arriscat ja que les mides dels dos robots no són exactament les mateixes. El dels americans, anomenat “Eagle Prime” pesava dotze tones, mentre que el “Kurata” japonès només pesava poc més de sis tones. En canvi, era més ràpid i manejable. De fet, per portar l’americà calen dos pilots mentre que al japonès només n’hi va un.

El tema es va allargar, perquè no deu ser senzill organitzar un combat de robots gegants, però finalment l’any passat va tenir lloc l’esperat duel. Es podia seguir per streaming i, com era previsible, va ser tot un espectacle. Els dos robots movent-se per un gran hangar on hi havia posat palets, cotxes, bidons i tot d’artefactes per fer-ho més espectacular. Els locutors hi posaven de la seva part i les grans màquines es van estomacar de valent. També es van disparar bales de pintura, que queda molt cridaner per l’espectacle però no fa gaire res d’efectiu.

Finalment els pilots del Eagle Prime van arribar al cos a cos i amb una mena de braç-serra mecànica van aconseguir  inutilitzar un dels braços del Kurata, de manera que la victòria va caure del bàndol americà.

Peeeeeeero. Potser tot no va ser tan espectacular com sembla. La suposada transmissió en directe en realitat era una transmissió prèviament gravada. El combat va transcórrer amb moltes aturades per problemes mecànics, reparacions i muntatge per fer-ho més espectacular. Si hi estàs ben predisposat pots afirmar que el vídeo de deu minuts queda molt cridaner, però el cas és que van trigar tres dies a gravar-lo. És evident que en el tema dels robots gegants de combat encara estem lluny de les possibilitats del Mazinger Z o dels Jaegers de Guillermo del Toro.

Marcant tendència en les preferències sexuals de les mosques

dilluns, 17/12/2018

El comportament social vindria a ser allò de seguir unes normes essencialment perquè tothom les segueix. És una característica ben humana, però no exclusivament humana i sabem que hi ha molts animals que presenten diferents nivells de comportaments que podem anomenar culturals. Això s’ha vist en micos, però també en ocells i en altres vertebrats. En canvi, el tema estava molt menys clar si parlem d’insectes. Poden tenir alguna cosa similar a la cultura? O actuen només seguint els patrons establerts al seu sistema nerviós?

Doncs sembla que no són pas autòmats sense capacitat per adaptar el seu comportament. Al menys no en el cas de les mosques de la fruita (Drosophila melanogaster). Possiblement un dels animals més estudiats als laboratoris de tot el món. Sembla que el comportament de les mosques a l’hora de triar amb qui tenir sexe presenta algunes característiques que els humans podem identificar amb facilitat.

El que han fet uns investigadors ha sigut avaluar si les mosques tenien alguna cosa semblant a un comportament cultural en relació a la tria de amb qui copular. I per decidir si un comportament es podia considerar cultural calia que complís unes quantes condicions. Havia de ser aprés observant als seus congèneres. Havia de memoritzar-se i recordar-se posteriorment. Havia de fer referència a característiques particulars més que a individus particulars. I les mosques havien de tendir a triar el comportament que triava la majoria de congèneres.

L’experiment va consistir en posar unes mosques femelles en una capsa, de manera que podien veure a la capsa del costat com una femella havia de triar entre copular amb un mascle de color rosa o un de color verdós. Després van posar la mosca “observadora” amb dos mascles, un de cada color i van veure que amb molta freqüència, triaven el mateix que havia triat la que havien estat mirant. Aquesta tria preferent es mantenia fins i tot un dia desprès de la observació. Per una mosca que viu un parell de setmanes, un dia és molt de temps! La tria també era específica ja que si els plantaven al davant mascles verds o roses que també tenien altres característiques distintives, com el color dels ulls o la forma de les ales, elles seguien triant el del color que consideraven interessant.

De manera que les mosques es fixen en les preferències sexuals de les seves col·legues i després actuen seguint el seu exemple. Però encara mes. Si posaven mosques en una capsa on podien veure en diferents cambres mosques femelles amb mascles verds o roses (sí, era tot un experiment de voieurisme) podien saber quina era la tria majoritària. El que van trobar és que si la meitat copulaven amb mascles verds i l’altre meitat amb mascles roses, les observadores no mostraven preferència. Però si una majoria triava mascles d’un color, aquell seria el que tindria el favor de les observadores. I com que aquell seria el triat, aquell seria el que observarien les noves generacions de manera que el seguirien triant.

Ja sabem que el tipus d’home, o de dona, que es consideren mes atractius en un moment donat va variant amb el temps. Per molt especials que ens considerem, quan es posen de moda els mascles ubersexuals, els metrosexuals, els hipsters, els andrògins o els que sigui, segurament estem actuant segons els mateixos mecanismes neuronals que la majoria d’animals, incloses les mosques. I si a les mosques els passa, això també indica que per deixar-se arrossegar per les modes no cal una gran quantitat de neurones.

(a veure si no triguen gaire a posar-se de moda els calbs!!)

El patriarcat…

divendres, 14/12/2018

En la meva opinió, personal, intransferible i subjecta a revisió si em demostren que estic equivocat, en Donald Trump es un impresentable, però reconec que sap com moure els fils que l’han portat al poder. Si cal mentir, menteix, si cal afalagar, afalaga, i si cal negar les evidències científiques, doncs cap problema! Ho fa i segueix com si res. Ningú ha dit que per triomfar en política calgui entendre ni fer cas de les dades científiques. Altres presidents i aspirants també ho fan, però sense el mateix aplom ni decisió.

Aquest és un cas extrem, però hi ha una certa tendència general a negar les dades científiques quan aquestes no ens agraden. És veritat (i sempre cal tenir-ho present) que la ciència no és infal·lible i que els científics són humans i també poden errar o enganyar, però malgrat tot, segueix sent la millor aproximació a la realitat que ens hem empescat. El que passa és que hi ha temes que són sensibles des del punt de vista social i és humà esperar que la ciència confirmi les nostres expectatives. Si el que fa és mostrar que potser no tenim raó, el més habitual és saltar al coll del científic. M’hi ha fet pensar una entrevista a Steven Goldberg, l’autor d’un llibre (que ja té uns anyets) titulat “El patriarcat inevitable!”.

Inevitable? D’entrada el primer que fas és saltar de la cadira i preparar un grapat de raonaments per rebatre’l, però després he pensat que l’argument que presenta mereix, al menys una reflexió. El que afirmava és que al llarg de la història totes les societats que coneixem han sigut patriarcals. Totes. Sense excepció. Part de la seva feina ha sigut demostrar que aquelles societats suposadament matriarcals, en realitat no ho eren. Una cosa és que el poder es transmeti per via materna, i una de diferent és que les dones exerceixin el poder.

L’argument vindria a dir que això no és normal a no ser que hi hagi una predisposició (genètica, psicològica, hormonal, la que sigui) que empenyi als homes, i no tant a les dones, a fer-se amb els llocs de poder. Una explicació habitual és que això passa perquè els homes són físicament més forts, però això segurament és massa simplista. Normalment els que manen no són els mes forts sinó els més decidits, els que tenen menys escrúpols, els més hàbils, els més malparits o els més maquiavèl·lics. Res que no puguin ser homes i dones per igual. Fixem-nos en que això no implica que les dones no puguin o no estiguin capacitades per fer-ho, potser simplement no els interessa o no els motiva tant com als homes el fer-se amb el poder. Si el que diu fos cert, el patriarcat no seria un simple problema d’educació o d’inèrcia cultural sinó la conseqüència alguna cosa més profunda.

Ens pot agradar més o menys, però no és un argument que es pugui descartar sense més. Hi ha qui el rebutja simplement perquè considera que això faria desaparèixer l’esperança d’una societat igualitària entre homes i dones. També hi ha qui ho rebutja per evitar que el masclisme ho aprofiti com argument. Però fixem-nos que això és el que fa en Donald Trump: Rebutjar les idees científiques quan aquestes no encaixen amb la meva ideologia. En tot cas, és important no caure en un parany molt freqüent. Dir que el patriarcat és inevitable pot ser una estratègia publicitària i cridanera, però és fals. Pel fet que una cosa tingui un rerefons biològic no vol dir que sigui inevitable. Les cultures, les societats, han reconduït moltíssimes tendències de comportaments instintius. Precisament la gràcia de la civilització és que permet reconduir comportaments biològicament innats.

Pot tenir raó o no i, per descomptat, hi ha altres investigadors que no hi estan d’acord, però l’argument mereix ser reflexionat i, en tot cas, s’hauria de rebatre amb més dades i estudis. No senzillament acusant-lo de reaccionari o simplement descartant-lo sense més. El motiu és que per solucionar les coses cal saber exactament quina mena de problema tenim entre mans. Si considerem que el que és desitjable és deixar enrere el patriarcat i tendir cap una societat igualitària, ens cal saber si hi ha una tendència biològica que empeny cap al patriarcat o només és el resultat de la tradició i l’educació. En un cas o altre caldran respostes diferents per aconseguir el que volem. I el perill és que si errem el diagnòstic només perquè considerem que no és políticament correcte, podem acabar aplicant polítiques molt boniques però que no resultaran útils.

Sempre cal recordar que la ciència no diu el que està be o el que està malament. El més que pot fer és explicar com estan les coses i, potser, quines estratègies serien útils per canviar-les. Però la decisió de voler canviar-les i la direcció cap a on les volem canviar, això ja ens pertoca a nosaltres triar-ho. Potser acabar amb el patriarcat donarà una mica més de feina de la que voldríem, però el que ens cal és saber-ho. Un principi que s’hauria d’aplicar a tot, però que en els temps de les veritats relatives es fa cada vegada més complicat.

Els colors de les flames

dijous, 13/12/2018

Quan parlem del foc acostumem a pensar en la típica flama de color vermell per la perifèria i més aviat groc a la part del centre. Segurament és perquè són les flames que veiem més sovint, a les llars de foc o als incendis forestals. Però si recordem la flama dels cremadors de la cuina ja ens apartem d’aquest esquema i notem la presència del color blau. I els focs artificials, amb tot el ventall de colors que mostren, indiquen que el foc, les flames, amaguen més secrets dels que sembla.

Als laboratoris es coneix prou bé el fet que diferents productes generen flames de diferents colors. És tan característic que fins i tot hi ha assaigs de flama, consistents en cremar algun producte per esbrinar, depenent de la flama que faci, quina és la seva composició. No és un mètode extremadament precís, però és ràpid i barat, de manera que serveix per primeres aproximacions.

La pregunta clau és, de que depèn el color de les flames?

Doncs de varies coses, però sobretot està condicionada pels elements químics que cremen. El que té lloc a la flama és que els àtoms de cada element que hi hagi per allà reben molta energia. Més com més temperatura tingui el foc. Cal recordar que cada àtom està fet per un nucli, on hi ha els protons i els neutrons, i un núvol d’electrons movent-se al voltant. La gràcia és que els electrons no estan en qualsevol posició sinó que ocupen diferents capes, depenent de la quantitat d’energia que portin. Ah! I només poden estar en una capa energètica. No poden quedar-se a meitat de camí.

Doncs el que passa amb el foc és que els electrons capten prou energia per poder “saltar” a un estat d’energia més elevat. Pugen a la capa superior per dir-ho així. O dues capes més a munt si la temperatura és encara més elevada. Ara bé, no s’hi poden quedar gaire estona i ràpidament tornen a caure al seu lloc habitual. Per fer-ho han de deixar anar l’energia que havien captat i això ho fan alliberant un fotó. És a dir, emetent llum.

I el cas és que aquesta llum serà diferent depenent del salt que hagi fet l’electró. Després de tot, el color només és la manera com detectem els humans la longitud d’ona de la llum. Si els electrons havien fet un gran salt o si estan en capes més aviat elevades, emetran determinats fotons, que nosaltres identificarem com determinada llum. Si els electrons estan en altres capes, l’energia dels fotons serà diferent i, per tant, també ho serà el color de la llum. Com que cada element té una distribució particular d’electrons, cada element, o cada molècula, al cremar genera la seva pròpia llum d’un color característic.

Amb això juguen els especialistes en pirotècnia per aconseguir els efectes de colors dels focs artificials. Una de les aplicacions de la química més vistoses que podem admirar. I al final, tot plegat només són electrons saltant de capa en capa i fotons que es van emetent sense parar.

La inesperada Biosfera Profunda

dimecres, 12/12/2018

Si parlem de la vida a la Terra de seguida distingim entre la vida marina i la que hi ha a terra ferma. No és que siguin extraordinàriament diferents, però els hàbitats són prou diferents com per mirar-ho per separat. Però cada vegada sembla més clar que fins ara hem passat per alt un altre indret, d’allò més inesperat, on també ha proliferat la vida: L’interior del planeta.

Que hi ha microbis sota terra ja se sap des de fa temps. El dubte era la seva quantitat, diversitat, metabolisme i ecologia en general. Obtenir mostres de la superfície no és massa complicat. Aconseguir mostres dels fons marins resulta molt més difícil. Però esbrinar les formes de vida que viuen a quilòmetres de fondària sota terra era, fins fa poc, simplement impossible. D’altra banda, tampoc hi comptàvem massa en que hi haguessin gaires microbis per allà baix, sense llum, sense nutrients, amb molta calor i amb pressions extremes.

O potser és que els científics teníem poca imaginació.

El cas és que fa uns anys es va posar en marxa una iniciativa per estudiar el paper del carboni al nostre planeta. Un projecte molt important ja que la química dels éssers vius és, essencialment, la química del carboni. Aquest “Deep Carbon Observatory” acaba d’anunciar que han determinat la presència de formes de vida fins a més de cinc quilòmetres de fondària i que la quantitat i variabilitat de microorganismes que viuen allà sota supera, en molt, tots els que hi ha a la superfície. Segons afirmen, a la superfície (incloent els mars) només hi ha el 30 % de les formes de vida microbiana del total del planeta. El setanta per cent restant és allà baix. Majoritàriament eubacteris i arqueobacteris, però també hi ha eucariotes.

Patíem perquè quedaven molts microorganismes per descobrir a terra i als mars i ara resulta que en realitat ens en queden molts, moltíssims, més. Simplement no ho podíem saber fins  que no hem disposat de la tecnologia per perforar a grans profunditats i estudiar els microorganismes presents en els sediments més profunds. Sembla que ens haurem d’acostumar a tenir en compte la “biosfera profunda”, que ocupa uns… dos mil milions de quilòmetres cúbics!

D’altra banda, això obre un grapat de noves preguntes absolutament fascinants. Sota terra no hi arriba l’energia solar. De fet, les fonts d’energia disponibles són més que escasses. De que viuen aquells organismes? Reaccions químiques d’oxidació reducció? Energia tèrmica de l’interior de la Terra? Radiacions provinents d’elements com l’urani? En alguns casos sembla que la seva estratègia és viure molt lentament per tal de reduir el metabolisme al màxim. Hi ha microbis en els que els seu cicle vital és tan lent que s’acosta als dels períodes geològics. Si viuen entre les roques, com ho fan per desplaçar-se? Es desplacen? N’hi ha que es poden trobar a indrets molt allunyats, de manera que o s’han mogut o s’han deixat portar per la tectònica de plaques. Com estan emparentades les comunitats que hi ha? I encara més preguntes quasi filosòfiques. La vida es va originar a la superfície i va migrar cap a l’interior? O es va originar sota terra i posteriorment es va colonitzar la superfície?

Sabem que alguns organismes poden resistir temperatures extremes. Algun, com Geogemma barossii  és un microbi que viu a 121 graus de temperatura. Vint graus per sobre del punt d’ebullició de l’aigua! A 130 graus atura el seu cicle vital, però encara resisteix, esperant a que millorin les condicions. Això ens recorda que encara no sabem on son els límits per la vida. De pas també ens recorda que quan anem a Mart, o altres planetes, a buscar vida, potser la superfície no sigui l’indret més adient. Qui sap si a l’interior ens esperen sorpreses.

El Sodi, les cendres d’una planta i la sal divina egipcia.

dimarts , 11/12/2018

Cada un dels elements químics de la taula periòdica es pot representar per un símbol que l’identifica. Estudiar la taula periòdica és un maldecap pels estudiants, però si t’ho agafes com una curiositat resulta ser un pou de sorpreses. Especialment si t’agrada agafar un fil i anar seguint a veure on et porta. Això m’ha passat quan m’he fixat en un dels elements més habituals a classe de química. El sodi.

El que m’ha picat la curiositat era que, mentre que la majoria d’elements tenen uns símbols que coincideixen amb el nom (C per Carboni, N per Nitrogen, Al per Alumini, O per Oxigen…), el del Sodi és Na. En principi, res a veure amb el nom.

Això ja passa amb alguns elements que fan servir el nom llatí per generar el símbol. La plata és Ag per Argentum, l’or és Au per Aurum, i un dels més rebuscats, el mercuri, és Hg per el nom en grec Hydrárgyros, que vol dir “plata aquosa”. Doncs en el cas del Sodi és Na pel llatí Natrium que, a més, deriva del grec Nitron, que alhora s’origina en l’egipci Nṯry, que significa “sal divina” i que feia referencia al que ara sabem que és carbonat sòdic. De fet, el natró és el nom del mineral fet essencialment de carbonat de sodi decahidratat.

El carbonat de sodi és, simplement, una sal de sodi de l’àcid carbònic que resulta que té moltíssimes aplicacions. Per fer sabó, per fer vidre, per cuinar, per preparar teixits i, ja més modernament, en milers de processos industrials. El cas és que històricament una font important d’aquest producte eren les cendres d’algunes plantes. Després de cremar-les, a la cendra quedaven els elements minerals que la planta acumulava a l’interior i algunes espècies eren particularment riques en carbonat de sodi.

Una planta que rendia molt carbonat de sodi era el salicorn, que també s’anomena barella o salsola. En nomenclatura científica és la Salsola soda. Aquest nom està relacionat amb com anomenaven la planta els àrabs: “sawdā“, que vol dir “negra” ja que les cendres eren molt fosques. I precisament va ser aquest nom el que va fer servir el químic Humphry Davy l’any 1807 per batejar com a Sodi (en anglès, Sodium) un element que havia aconseguit purificar. El nom de Sodi va triomfar, però a l’hora de triar el símbol van tirar del natró i el natrium i es va quedar Na.

Una curiositat final relacionada amb el nom de la planta és que a molts indrets, sobretot als Estats Units, l’aigua carbonatada s’anomena “soda” ja que inicialment el que feien era barrejar llimonada amb bicarbonat de sodi. La reacció entre l’àcid cítric i el carbonat alliberava les bombolles de CO2.

Ah! I com és que la planta conté tant sodi a l’interior? Doncs perquè la Salsola soda és una planta halòfila. Això vol dir que pot créixer en ambients salins, on hi ha molta sal al terra. La sal és clorur sòdic i la planta acumula l’excés d’aquest sodi a l’interior de vacuoles per evitar-ne la toxicitat.

Ara, quan miro l’espai de la taula periòdica corresponent al sodi, amb el nom de l’element i el seu símbol, ja no puc deixar de pensar en l’atzar dels camins de l’etimologia que han acabat per unir dins un quadrat un derivat del Nṯry dels antics egipcis i un derivat de la sawdā dels àrabs.

La primera epidèmia de pesta

dilluns, 10/12/2018

Fa uns cinc mil anys van enterrar a un indret anomenat Frälsegården, al poblet suec de Gökhem,  una noia d’uns vint anys d’edat. Una mort més de les moltes que van tenir lloc durant aquells temps, però que ens ha donat moltes pistes del que va passar a Europa en un moment molt concret del Neolític. L’anàlisi de les restes genètiques que hi havia a les dents de la noia ha revelat la presència del bacteri Yersinia pestis, l’agent causant de la pesta.

En realitat no podem assegurar al cent per cent que la causa de la mort de la noia fos la infecció per pesta, però els marcadors genètics identificats indiquen que el bacteri que duia a sobre ja tenia els elements que li confereixen la virulència i que el fan tan letal. A les restes d’un altre noi enterrat a la mateixa tomba també s’hi ha detectat la presència del mateix bacteri. És el que esperes trobar en cas d’una epidèmia.

Però fins ara no teníem evidències d’epidèmies de pesta tan antigues. La pesta havia causat estralls a Europa en diferents tongades, des de la de Justinià, durant l’imperi romà, fins la pesta negra que va delmar Europa i Àsia al segle XIV. Ara encara es donen casos aquí i allà, però la disponibilitat d’antibiòtics fa que quedin restringits a indrets concrets.

El cas és que els arqueòlegs ja havien notat que durant l’edat del bronze, la població europea presentava uns marcats alts i baixos. La població progressava i augmentava durant uns segles per caure sobtadament i tornar-se a recuperar amb el pas del temps. Era un període curiós de grans desenvolupament tecnològics. Provinent d’Àsia havien arribat l’agricultura, la domesticació d’animals, els primers nuclis habitats relativament importants, de varis milers de persones i la capacitat d’establir vies de comerç que posaven en contacte les diferents cultures.

Per desgràcia, les vies de comerç i les primeres aglomeracions “urbanes”, en les que els humans convivien en estret contacte amb els animals que havien aprés a domesticar, eren les condicions ideals per que esclatessin epidèmies. La de pesta devia ser la més greu de moltes altres. De fet, el declivi en les poblacions neolítiques va ser similar al que va tenir lloc durant l’epidèmia de pesta negra del segle XIV. La gent va començar a morir i les ciutats es van abandonar. Altres vegades ja havia passat, però en aquesta ocasió ja no es van tornar a refer.

A més, comparant la soca concreta del bacteri s’ha vist que és l’avantpassat de la resta d’epidèmies que han escombrat Europa i Àsia al llarg de la història. Això fa pensar que va ser per aleshores quan el bacteri va adquirir els caràcters que el fan tan virulent.

Ignoro com va ser la vida de la noia enterrada a Suècia, però de ben segur que mai va imaginar que la seva mort serviria, cinc mil anys després, per ajudar-nos a entendre el que passava durant el seu temps.