Arxiu del dilluns, 10/12/2018

La primera epidèmia de pesta

dilluns, 10/12/2018

Fa uns cinc mil anys van enterrar a un indret anomenat Frälsegården, al poblet suec de Gökhem,  una noia d’uns vint anys d’edat. Una mort més de les moltes que van tenir lloc durant aquells temps, però que ens ha donat moltes pistes del que va passar a Europa en un moment molt concret del Neolític. L’anàlisi de les restes genètiques que hi havia a les dents de la noia ha revelat la presència del bacteri Yersinia pestis, l’agent causant de la pesta.

En realitat no podem assegurar al cent per cent que la causa de la mort de la noia fos la infecció per pesta, però els marcadors genètics identificats indiquen que el bacteri que duia a sobre ja tenia els elements que li confereixen la virulència i que el fan tan letal. A les restes d’un altre noi enterrat a la mateixa tomba també s’hi ha detectat la presència del mateix bacteri. És el que esperes trobar en cas d’una epidèmia.

Però fins ara no teníem evidències d’epidèmies de pesta tan antigues. La pesta havia causat estralls a Europa en diferents tongades, des de la de Justinià, durant l’imperi romà, fins la pesta negra que va delmar Europa i Àsia al segle XIV. Ara encara es donen casos aquí i allà, però la disponibilitat d’antibiòtics fa que quedin restringits a indrets concrets.

El cas és que els arqueòlegs ja havien notat que durant l’edat del bronze, la població europea presentava uns marcats alts i baixos. La població progressava i augmentava durant uns segles per caure sobtadament i tornar-se a recuperar amb el pas del temps. Era un període curiós de grans desenvolupament tecnològics. Provinent d’Àsia havien arribat l’agricultura, la domesticació d’animals, els primers nuclis habitats relativament importants, de varis milers de persones i la capacitat d’establir vies de comerç que posaven en contacte les diferents cultures.

Per desgràcia, les vies de comerç i les primeres aglomeracions “urbanes”, en les que els humans convivien en estret contacte amb els animals que havien aprés a domesticar, eren les condicions ideals per que esclatessin epidèmies. La de pesta devia ser la més greu de moltes altres. De fet, el declivi en les poblacions neolítiques va ser similar al que va tenir lloc durant l’epidèmia de pesta negra del segle XIV. La gent va començar a morir i les ciutats es van abandonar. Altres vegades ja havia passat, però en aquesta ocasió ja no es van tornar a refer.

A més, comparant la soca concreta del bacteri s’ha vist que és l’avantpassat de la resta d’epidèmies que han escombrat Europa i Àsia al llarg de la història. Això fa pensar que va ser per aleshores quan el bacteri va adquirir els caràcters que el fan tan virulent.

Ignoro com va ser la vida de la noia enterrada a Suècia, però de ben segur que mai va imaginar que la seva mort serviria, cinc mil anys després, per ajudar-nos a entendre el que passava durant el seu temps.