Dejuni prolongat

Quins efectes té sobre el cos un dejuni prolongat? Malgrat que per internet es poden trobar moltes explicacions més o menys semblants, la veritat és que tampoc hi ha molta recerca científica sobre el tema. Essencialment perquè, per motius ètics, no pots sotmetre voluntaris sans a aquesta mena d’experiments. Només amb estudis de dejunis limitats i en casos particulars, com vagues de fam, pacients terminals o episodis de fams en països del tercer món s’ha pogut anar esbrinant els canvis metabòlics que s’experimenten.

El que cal tenir present és que quan s’atura la ingesta el cos va intentant adaptar el metabolisme per mantenir els elements bàsic per al funcionament. Els primers dies no hi ha massa problema ja que es disposa de reserves que permeten anar generant glucosa a la sang i mantenir un funcionament més o menys normal. Sobretot es fa servir el glucogen que hi ha als músculs i al fetge. El glucogen és una gran molècula feta de moltes glucoses unides entre elles i serveix de reserva per anar alliberant glucosa a la sang quan deixem de menjar durant un temps relativament breu. Abans que s’esgoti, el cos ja comença a fabricar glucosa a partir sobretot dels aminoàcids en un procés anomenat gluconeogènesi. El que es tracta sobretot és de mantenir prou glucosa pel cervell. La resta del cos pot fer servir diferents combustibles, però el cervell és molt poc flexible en això.

Passada la primera etapa, el cos ja posa en marxa les reserves acumulades en forma de greix. En part se segueixen cremant proteïnes per seguir fabricant glucosa i en part es fan servir els greixos, que permeten fabricar coses com l’acetoacetat i altes similars anomenats “cossos cetònics”, que poden fer servir moltes cèl·lules. De passada va posant en marxa altres adaptacions. Per exemple, baixa la temperatura del cos, per reduir la despesa energètica, i també es comença a mostrar apatia, de nou per estalviar cada caloria.

La quantitat de greix que es pot anar consumint és enormement variables segons les persones, però es considera que aquesta situació en cap cas és pot mantenir gaire més enllà dels quaranta dies. Abans d’aquest límit, fins i tot el cervell s’adapta a fer servir menys glucosa i comença a tirar de cossos cetònics. De totes maneres, sempre requereix una mica de glucosa, de manera que arriba un punt en el que no queda més remei que tornar a la gluconeogènesi cremant proteïnes cap al final d’aquesta etapa. Els sistemes de control no son massa bons i hi ha qui es posa a cremar proteïnes abans i tot d’esgotar els greixos.

Entremig també s’han anat perdent vitamines i oligoelements. Per descomptat tot això és assumint que es manté la ingesta de líquids. És important, a part de la necessitat absoluta d’aigua, ja que les sals minerals dissoltes al líquid poden ajudar a minimitzar la manca d’electròlits.

En tot cas, quan es torna a consumir proteïnes és el senyal que s’està entrant en zona de perill molt greu. No es poden cremar proteïnes per mantenir-te viu durant gaire temps. Consumir proteïnes fa que la musculatura es perdi i que apareguin alteracions importants en el funcionament de diferents sistemes del cos. La majoria de les morts en aquest moment són per aturada cardíaca ja que fins i tot la paret muscular del cor perd proteïnes i per tant, capacitat de funcionar. També apareix edema, és a dir acumulació de líquid entre les cèl·lules, ja que el cos no pot seguir fabricant l’albúmina que ajuda a retenir el plasma dins els vasos sanguinis. Això també causarà hipotensió i canvis del ritme cardíac. I tot això, si partim d’una persona en bon estat de salut. És evident que qualsevol patologia prèvia compromet molt tot el procés.