Arxiu del mes: gener 2019

Vòrtex polar

dijous, 31/01/2019

No se si heu tingut ocasió d’escoltar el monòleg de “Un argentino en Toronto”. Si voleu riure una estona, no us el perdeu. A més, aquests dies en els que la neu, les temperatures gèlides i el mal temps cobreixen Nord-Amèrica, resulta particularment adient. El cas és que per molt que estiguin acostumats al fred i la neu, arribar a temperatures de trenta o quaranta sota zero posa a prova qualsevol ciutat. I el causant està en el punt de mira de tothom. El Vòrtex polar.

Encara que el nom soni amenaçador, el vòrtex polar és, simplement, una depressió que es forma durant l’hivern a les zones polars. Habitualment es queda restringit al pol ja que està envoltat per un corrent d’aire que es mou circulant a gran velocitat, el corrent en jet (o jet stream). Això és un corrent d’aire més càlid que fa un recorregut envoltant el planeta a determinada latitud i que manté el vòrtex polar confinat a les regions àrtiques o antàrtiques.

Aquest confinament té diferents conseqüències. La primera i més evident és que l’aire extremadament fred de les regions polars es queda allà. Un altre efecte tenia a veure amb el forat a la capa d’ozó. El forat, la zona on l’ozó es degradava, també quedava restringit a la zona afectada pels vèrtex polars ja que el corrent en jet dificulta molt l’intercanvi d’aire entre el que hi ha a l’interior i el de fora del corrent.

El vòrtex polar de l’hemisferi sud, el de l’Antàrtida, és més gran i estable que el del nord. Això de tenir un continent a sota fa que les coses tinguin menys variabilitat. El del nord, en canvi, és més variable i el més freqüent és que siguin dos nuclis de baixes pressions movent-se per l’interior del cercle delimitat pel jet stream.

El que passa és que alguns anys aquest corrent s’afebleix i aleshores el vòrtex polar té la ocasió d’eixamplar-se i deformar-se mes o menys, com si es formessin lòbuls dins del remolí de la baixa pressió. Si la deformació és prou gran, algun d’aquests lòbuls es pot desenganxar i sortir movent-se cap a latituds més baixes. Aleshores el que hi ha és una gran massa d’aire vingut directament del pol i amb temperatures polars que es desplaça cap al sud. Exactament el que està passant aquests dies.

Es diu que el fenomen està lligat al canvi climàtic i, tot i que es delicat posar-hi la ma al foc, sembla clar que l’augment de temperatura global fa que el corrent de jet sigui més feble. De manera que l’escalfament el que fa és trencar el sistema que manté l’aire polar als pols i, paradoxalment, pot portar onades de fred àrtic amb més freqüència.

Que l’escalfament pugui generar episodis demés fred sembla contra-intuïtiu, però ningú diu que la climatologia sigui senzilla. Són aquelles contradiccions que tenim és o menys clares però que costen de fer entendre a gent com en Donald Trump.

En realitat el que el canvi climàtic causa no és un simple escalfament gradual sinó una major incidència de fenòmens extrems. Recordem que aquests dies estan patint una onada de calor extrem a Austràlia. Allà estan a ple estiu i les temperatures estan trencant rècords fregant els cinquanta graus.

La diferència de temperatura entre l’est d’Austràlia i el nord de Minnesota serà de uns noranta graus! Tenim el planeta ben esvalotat…

Conseqüències de l’escalfament global a Dinamarca

dimecres, 30/01/2019

Prop de Copenhagen, a l’illa de Selàndia, a Dinamarca, hi ha un dels museus més interessants pels amants de la cultura nòrdica. El Museu dels vaixells víkings de Roskilde. El van fer als anys seixanta a rel de la descoberta a les aigües del fiord de la zona d’un grup de vaixells de l’època víking en un estat de conservació més que bo. A més de les restes originals hi ha reproduccions dels vaixells, explicacions de com era fa mil anys la vida als països escandinaus i tot el que els amants de  la història pot desitjar. Jo el vaig visitar fa ja bastants anys, però sempre n’he guardat un record excepcional.

I és una sort, perquè té els dies comptats. Degut al seu mal estat, l’any passat van retirar el museu de la llista d’edificis protegits de Dinamarca. El seu futur és ser enderrocat. No és que el museu desaparegui ja que en construiran un altre en un altre indret, però l’original ja està sentenciat.

El detall important és la causa del deteriorament: Ni més ni menys que la pujada del nivell del mar deguda a l’escalfament global.

Quan pensem en el canvi climàtic sovint es diu que serà un augment de temperatura o de nivell del mar progressiu i que trigarà molt temps a notar-se, però les coses no van així. En països on les costes són relativament baixes, augments modestos del nivell del mar poden ser un problema considerable. Les illes del Pacífic en són l’exemple típic, però a Europa hi ha els Països Baixos que no s’anomenen així sense motiu. I geogràficament, Dinamarca no és gaire diferent d‘aquests països.

Però fins i tot així, semblaria que un canvi de nivell de pocs centímetres no hauria de ser tan greu. El problema, òbviament, no és només que la línia de la costa s’hagi desplaçat una mica cap amunt sinó que aquest canvi fa que els temporals siguin molt més destructius que fa uns anys. Pocs centímetres, per molts quilometres quadrats de mar i més energia tèrmica disponible fan que les tempestes siguin més importants, les onades arrosseguin molta més aigua i les destrosses que causen siguin cada vegada més destacades.

L’any 2013, una tempesta va ser la que va danyar definitivament l’estructura de l’edifici del museu, que estava situat a primera línia de mar, al costat del fiord on havien trobat els vaixells. El cost de les reparacions era inassumible, de manera que surt més a compte, enderrocar-lo i fer-ne un altre en un indret més protegit. Un parell de tempestes més de gran magnitud  va acabar de decidir als responsables del govern danès.

Qui pensi que el canvi climàtic ens passarà factura en un futur més o menys llunyà que s’ho tregui del cap. A molts indrets, més propers del que solem pensar, ja estan començant a pagant-ne les conseqüències. I això no deixarà d’anar a més.

Vestigis de la tercera parpella

dimarts , 29/01/2019

Al llarg de l’evolució totes les espècies han anat acumulant canvis que són els que finalment han configurat l’estructura anatòmica de l’organisme. Si ens posem primmirats, també han modelat l’estructura molecular, però això ja és un altre nivell de complexitat. Una idea molt estesa és que en la perfecció dels organismes podem admirar la feina de l’evolució. Potser, però en realitat es veu millor en els nyaps i en les restes vestigials deixades pel procés evolutiu.

En el cos humà hi ha uns quants exemples clàssics d’estructures que al llarg de l’evolució han perdut la seva funció però que no emprenyen prou com per acabar de ser eliminades. El queixal del seny i, potser, l’apèndix en son els més coneguts. Però a l’ull en tenim una de ben curiosa. Encara que no ens hi acostumem a fixar, els humans tenim les restes d‘una tercera parpella.

Aquesta estructura la tenen molts animals i serveix per protegir l’ull sense necessitat de tancar-lo del tot. Estrictament s’anomena “membrana nictitant” i és molt característica dels ocells i els rèptils, però també hi ha molts mamífers que la tenen. És una membrana que cobreix l’ull movent-se de costat i que és relativament transparent. Així, un falcó pot anar volant a més de cent quilòmetres per hora sense necessitat de tancar els ulls ja que amb cobrir-los amb aquesta membrana en te prou. Els camells sembla la fan servir per protegir-los de la sorra i altres animals com els gats també la tenen. En rèptils i amfibis és on potser és més espectacular i els dóna un aspecte ben inquietant.

Els avantatges d’una membrana que cobreix l’ull sense impedir del tot la visió són fàcils de veure. A part de la protecció física, permet mantenir la humitat i ajuda a escampar les llàgrimes per tota la superfície sense necessitat de parpellejar ni de tancar els ulls.

El cas és que en gairebé tots els primats ja s’ha perdut. Només n’hi ha un, el  Poto de Calabar (Arctocebus calabarensis) que disposa d’una membrana nictitant complerta i funcional. La resta de primats només en tenim un record. Però un record que encara podem veure si ens hi fixem. Al costat de l’ull, a la zona del llagrimall, podem notar l’existència d’un petit plegament membranós, anomenat “plec semilunar” que és precisament les restes, ja sense funció, de la membrana nictitant. Encara manté alguns dels músculs que en els animals on és funcional controlen el moviment, però en els humans aquests músculs ja només són vestigials, de manera que no la podem moure.

Una llàstima, perquè a mi, que em ploren els ulls de seguida que fa una mica de vent o que els entra una mica de pols, m’aniria molt bé disposar d’una membrana nictitant plenament funcional. I segur que a l’hora de lligar, els intercanvis de mirades als bars donarien molt més joc amb una membrana semitransparent que poguéssim moure de costat.

Lindbergh i la cirurgia cardiovascular

dilluns, 28/01/2019

Charles Lindbergh. El primer home que, l’any 1927, va aconseguir creuar l’Oceà Atlàntic des de Nova York fins París, en solitari i en un vol sense escales. Aquesta gesta el va fer famós i tant ell com el seu avió, lSpirit of Saint Louis, van esdevenir icones de l’aviació. Naturalment es va convertir en un heroi americà.

Però Lindbergh és d’aquells personatges amb moltes facetes. Com ha passat en altres personatges, la seva gesta transatlàntica va emmascarar la resta de fets notables ens els que va participar. I el cas de Lindbergh és ben curiós perquè forma part de la història de la cirurgia cardiovascular i la tecnologia del cultiu d’òrgans al laboratori.

El motiu va ser una malaltia que va afectar la germana de la seva dona. Els metges van dir que no hi havia tractament ja que requeria una intervenció quirúrgica al cor, però, naturalment, el cos no podia estar sense el cor el temps requerit per la intervenció, de manera que no hi havia res a fer. Això va fer que Lindbergh es preguntés per quin motiu no es podia fabricar un sistema mecànic que seguís bombejant la sang mentre el cor era retirat i intervingut.

Ho va comentar amb alguns metges, que no li van fer massa cas, fins que va coincidir amb Alexis Carrel, un cirurgià francès que estava interessat en el tema. No era un qualsevol ja que l’any 1912 havia guanyat el Premi Nobel de medicina per les seves millores en els sistemes de sutura, de manera que coneixia molt bé els problemes que implicava el que volia fer en Lindbergh i li va treure del cap. A part de la bomba hi havia moltes més coses que encara no estaven tècnicament a punt. Des dels detalls de les sutures fins les connexions amb els pulmons.

En canvi, el que volia fer podria servir per mantenir òrgans en cultiu al laboratori de tal manera que els científics els poguessin estudiar. Quan un òrgan es retirava del cos, ràpidament es degradava i moria. En Carrel treballava, amb èxit discret, en líquids que permetessin mantenir-los funcionant, però pensava que si poguessin connectar-los a un sistema que anés bombejant el líquid de manera que simulés el batec del cor, potser els òrgans en cultiu serien molt més viables.

Els dos homes van estar un temps treballant en diferents models. Un dels requeriments era que fos fàcil d’esterilitzar i poc després en Lindbergh va aparèixer amb un model fet de vidre que, tot i que no era prou bo, va ser el prototip dels models que vindrien després. Fins i tot van publicar un article, extremadament breu a Science proposant un altre model. Un article sense signar ja que la fama de Lindbergh complicava qualsevol cosa que fes, de manera que els estudis al laboratori es feien amb tanta discreció com podien.

I finalment ho van aconseguir. L’any 1935 van presentar la bomba de perfusió Lindbergh-Carrel. Un sistema tot de vidre, amb unes vàlvules que permetien mantenir òrgans amb un flux controlable i pulsàtil i, sobretot, en condicions d’esterilitat. Els que van fabricar es van fer servir en centenars d’experiments durant uns quants anys. Fins que van anar apareixent altres sistemes millors.

Curiosament, unes quantes dècades després, quan la tècnica ja havia millorat, es va reprendre la idea original de Lindbergh, de construir una bomba que substituís el cor durant les intervencions. És el que ara coneixem com “Sistema de by-pass cardiopulmonar”.

La gràcia de les paradoxes temporals

divendres, 25/01/2019

Potser és casualitat o potser és que amb l’allau de sèries que hi ha per tot arreu resulta inevitable que alguns temes es repeteixin. El cas és que últimament no paro de topar amb pel·lícules i sèries on apareixen viatges en el temps.  N’hi ha de tota mena, però l’interessant és veure com s’ho fan per evitar les paradoxes i els problemes físics lligats a aquesta mena de viatges.

Jo ja fa temps que vaig deixar de creure que mai serà possible viatjar en el temps tal com passa a les pel·lícules. Sempre que apareix una màquina del temps em pregunto com s’ho fa per trobar el lloc de destí ja que fa, posem per cas, mig any, la Terra estava a l’altre banda del Sol, de manera que si fem un salt sis mesos enrere, o també ens transportem a l’altre costat del sistema solar o  apareixerem flotant enmig de l’espai. I encara pitjor ja que el Sol també s’ha desplaçat per la galàxia, que també s’ha mogut de lloc.  Massa variables que no veig com resoldre.

Però suposem que això no és problema. Seguim tenint el problema de les paradoxes. El clàssic d’anar al passat i matar l’avi. Si ho fem, no naixem mai i per tant no podem viatjar al passat a  matar-lo, de manera que no morirà, sí que naixerem i sí que podem fer el viatge, cosa que permet matar-lo i de nou fa impossible que fem el viatge…

La solució habitual es tirar d’universos paral·lels i línies temporals alternatives. Una excusa barata ja que això dels universos alternatius té tot l’aspecte de ser una mena de comodí dels físics per explicar tot el que no saben com explicar. Com que tampoc hi ha manera de demostrar-los experimentalment, doncs sempre queda bé.

Però en una sèrie esbojarrada vaig topar amb una escena que feia riure molt i que revela com de complicat pot ser pensar seriosament en els problemes de jugar amb el temps sense les trampes dels universos paral·lels. En la ficció, els protagonistes han d’arribar a una sala situada dins d’un edifici. Per desgràcia, el camí és ple de trampes, paranys i tota mena de perills mortals de manera que no hi ha manera d’arribar. Uns amics poden desactivar les trampes però nomes durant dotze segons. Massa poc temps. Per sort tenen una pràctica màquina del temps de la mida d’un ordinador portàtil, de manera que troben una manera enginyosa d’arribar. Quan es desactiven les trampes es posen a córrer durant deu segons. Aleshores s’aturen i viatgen deu segons al passat, de manera que tornen a estar a l’instant on s’acaben de desactivar les trampes i disposen de dotze segons més per córrer. Repetint el procés tants cops com calgui poden anar fent fins arribar al seu destí.

Brillant! Però apareix un efecte secundari curiós. Quan fan el primer salt cap al passat, tornen a estar en el moment en que s’han desconnectat les alarmes i això vol dir que ells mateixos (els del passat) estan uns metres enrere a punt de començar la primera cursa. De manera que quan es posin a córrer hi haurà dos equips fent-ho.  L’inicial i el que ja ha fet un salt temporal.

Un moment! Que és que deu segons després n’hi haurà tres. De fet, cada vegada que saltin al passat hi haurà un equip nou. A la sèrie això genera situacions francament divertides, però a mi em planteja un problema. El primer equip, just quan es disposa a córrer… no hauria de veure com en aquell moment apareix el segon equip una mica mes endavant? És a dir, ells mateixos just després de fer el salt al passat? En realitat també hauria de veure el tercer encara més endavant i el quart i tots. No? I si els veuen aparèixer… quin sentit té posar-se a córrer si ja hi ha un tu alternatiu que està arribant? Ep! Però si no corren, no arribarà cap equip.

Si algú té clar que veuria o deixaria de veure un viatger del temps fent servir aquesta estratègia, li ho agrairé molt que m’ho expliqui, perquè jo estic fet un bon embolic.

Encara pitjor. Si no et mous i viatges deu segons al passat, apareixes solapant-te amb tu mateix?  Ai! I si només em moc un pam? Els dos jo ocuparem parcialment el mateix espai? Àtoms intercalant-se amb els mateixos àtoms del passat? Quin mal rotllo digne d’una pel·lícula de ciència-ficció-terror-sanguinari…

Els viatges en el temps segurament són impossibles, però al menys són una manera ben entretinguda de trencar-te el cap amb les paradoxes que comporten.

La química de la felicitat

dijous, 24/01/2019

Què és el que us fa feliços? No cal que li doneu gaires voltes. Són quatre coses: la dopamina, la serotonina, la oxitocina i les endorfines. Les coses que penseu que us fan feliços en realitat només ajuden a que fabriqueu aquestes molècules. Per això les han anomenat “el quartet de la felicitat”.

Bé. Certament tot això és en part veritat, però les visions tan limitades a la biologia mai m’han acabat de fer el pes. Les hormones i els neurotransmissors són part de la maquinària neuronal implicada en la sensació de felicitat, però fins i tot un amant de la bioquímica com jo em cuidaria molt d’anar massa lluny en aquests temes. Malgrat que tots els experimentem constantment, encara no sabem realment que és un sentiment. Simplement, encara no sabem el que és la ment. Com apareix? de quina manera l’activitat neuronal la genera? Tot preguntes sense resposta.

Però sí que és cert que alguns neurotransmissors estan lligats a determinades sensacions, de manera que d’alguna manera, la serotonina, la oxitocina, la dopamina i les endorfines posen en marxa mecanismes neuronals que generen sensacions que associem amb el plaer, la felicitat i el bon rotllo. Tot i que tampoc cal exagerar amb el paper que juguen ja que segurament l’únic que fan és posar en marxa de determinada manera determinades neurones en determinat ordre i seran aquestes xarxes de neurones les que generen el sentiment de felicitat.

La clau del cotxe no és el viatge, tot i que per emprendre un viatge, moltes vegades comences agafant la clau del cotxe. De fet, ni tan sol el cotxe és el viatge. Però també es cert que sense clau o sense cotxe, el viatge no arrenca. A més, amb el cotxe pots fer moltes més coses que un viatge, doncs amb els neurotransmissors i les neurones també. Res és senzill al cervell.

La oxitocina es genera durant els orgasmes, però també durant el part. La serotonina pot causar felicitat i la seva falta pot estar associada a la depressió, però aquesta hormona també serveix per regenerar el fetge quan hi ha una lesió i està relacionada amb el mecanisme del vòmit. La dopamina va relacionada amb sensacions de plaer, però també amb l’agressivitat, l’aprenentatge i augmenta la producció d’orina. I les endorfines… res, tu. Les endorfines són fantàstiques! I no hem d’oblidar que les explicacions simples sempre són incorrectes. Hi ha moltes altres molècules que resulten imprescindibles. Hormones d’estrès, com el cortisol o l’adrenalina també participen en el complex còctel que al final genera sensacions de felicitat. Estar enamorat és una situació molt estressant en la que és genera molta adrenalina!

La pregunta que ens hem de fer és si entendre el paper de totes aquestes molècules ens ajuda a entendre coses tan abstractes o subjectives com la felicitat o el plaer. Segurament sense saber que fan i com actuen no podrem treure’n l’entrellat, però també és segur que ens caldrà anar molt més enllà per acostar-nos a poder dir un dia que és la felicitat.

Mentre no arribi aquest dia ens limitarem a intentar anar aconseguint moments amb una bona alliberació d’aquestes quatre hormones. Ep! I sense oblidar que la resta de sentiments, amb les seves corresponents hormones i neurotransmissors, també resulten necessaris!

“Super-hero landing”. La manera més espectacular, i absurda, d’aterrar

dimecres, 23/01/2019

Una de les icones de les pel·lícules de súper-herois és la manera d’aterrar quan cauen a terra. L’impacte del cos es fa sobre tres punts: un genoll, una mà i un peu. Es coneix com aterratge del superheroi, aterratge sobre tres punts o, en anglès que és com es troba més sovint… “super-hero landing”.

S’ha de reconèixer que la posició és visualment espectacular. Deu ser per això que ho fan tots i no és estrany que es faci servir per portades, pòsters o altres tipus de promoció. Ara bé… és una manera pràctica d’aterrar?

Dons en realitat és una de les pitjors maneres de fer-ho. De fet, el mateix Deadpool ja ho comenta en una de les pel·lícules.

Qui s’emporta la pitjor part és el genoll. No cal saber massa fisiologia per tenir clar que un impacte directe del genoll contra el terra mai no és aconsellable. Sobretot perquè impedeix del tot cap sistema per alentir l’impacte. Quan caus dempeus val la pena flexionar els genolls per fer que l’aturada sigui progressiva. Això permet que la flexió del cos vagi absorbint la quantitat de moviment que portem, de manera que la força exercida sobre el cos, i especialment sobre els ossos, és menor. Caure amb els peus ben rígids tampoc és una bona idea pel mateix motiu.

Si una persona normal cau des d’una altura mínimament important i vol fer-ho amb el súper-hero landing, el més probable és que es trenqui el genoll o el fèmur (o les dues coses). Ho tenen millor la cama i el braç ja que al moment de l’impacte poden flexionar-se una mica. No es trencaran però tampoc col·laboraran gaire en la força de frenada del cos, de manera que, de nou, tot l’impacte va a petar al genoll.

A les pel·lícules l’aterratge acostuma a anar acompanyat del trencament del ciment on aterra. Normal, ja que no hi ha hagut gens d’amortiment i tota l’energia del cos en moviment s’ha absorbit de cop. D’altra banda, la força es reparteix per igual en les dues bandes, de manera que si es trenca el terra, el fèmur tampoc te gaires possibilitats de sortir indemne.

És clar que són súper-herois, amb súper-poders i súper-armadures. És la única manera de resistir l’impacte.

De vegades es diu que permet quedar en una posició que facilita sortir disparat per seguir lluitant, corrent o el que calgui. Tampoc sembla gaire realista aquest argument. Estar recolzat en un genoll i amb l’altra cama estirada no és una posició que permeti agafar gaire impuls.

Però, d’altra banda, un súper-heroi sempre ha de fer una entrada espectacular, oi? La super-hero landing és una manera absurda, incòmoda i extremadament poc eficient d’aterrar, però és innegable que visualment queda espectacular, súper-espectacular.

Inflamació i edat, “inflammaging”

dimarts , 22/01/2019

Ja se sap que com més grans ens fem més coses li passen al cos. Quan no fa mal una cosa fa mal una altra i, al final, fan mal totes alhora. Al principi és un efecte subtil al que no li donem importància. Cada vegada costa més recuperar-se d’una nit de festa, l’alcohol costa més de metabolitzar, els àpats es van tornant més i més indigestos i al final són les articulacions les que comencen a donar senyals d’alarma. Gestos que abans feies sense ni pensar comencen a resultar complicats de fer.

El cas és que, a més de l’efecte de l’envelliment, de la pèrdua de flexibilitat dels teixits, de l’acumulació de danys cel·lulars, productes tòxics i mutacions més o menys rellevants, també es va generant un estat generalitzat d’inflamació. Els anglesos l’han batejat com “inflammaging” però no tinc clar com es podria traduir amb gràcia (inflamedat?). Tècnicament es “inflamació associada a l’edat”.

Que al cos es poden donar estats inflamatoris generalitzats no és cap novetat. Hi ha malalties, algunes de molt greus, que es caracteritzen precisament per això. Altres com la obesitat ara sabem que també generen un estat general d’inflamació. És una inflamació de baix nivell, però general i mantinguda i això, a la llarga, porta molts problemes.

Al final, la inflamació no deixa de ser la resposta de l’organisme a una agressió, normalment una presència de microbis, però també pot ser un dany als teixits. Quan això passa, hi ha cèl·lules que comencen a enviar senyals d’alarma que serveixen per posar en marxa als leucòcits, unes de les cèl·lules que generalitzem anomenant-les “les defenses”.

Quan aquestes s’activen, van al lloc de la infecció i es posen a generar substàncies tòxiques per tal de matar als microbis. Això vol dir proteïnes que degraden altres proteïnes, radicals lliures d’oxigen, àcids diversos i tot el que pugui fer mal a un bacteri. També farà mal al teixit de la zona, però ja el refarem després.

És clar, això va molt bé mentre es mantingui sota un control estricte, tant en l’espai com en el temps. Però amb els anys, aquest control sembla que va perdent eficàcia i pel cos es van generant els senyals d’alarma sense que faci massa falta. Aleshores les cèl·lules inflamatòries van alliberant una mica d’oxidants, alguns productes proteolítics, una miqueta d’algun àcid… res massa espectacular, però que a la llarga va danyant els teixits. Un dany que, tot i ser molt discret, promou una mica més d’inflamació. Tot plegat és, inicialment, poca cosa, però fa que entrem en un cercle viciós en el que al final les cèl·lules del cos acaben cada vegada més tocades.

Tot i que el concepte és recent, s’està posant en el punt de i mira de molts estudis. Entendre els mecanismes que fan que amb l’edat el cos estigui cada vegada més susceptible al dany, o que cada vegada tirem més d’ibuprofens per coses que abans ni notàvem, pot estar relacionat amb aquest nivell basal d’inflamació. De jove calen estímuls relativament potents per posar en marxa la inflamació, però amb l’edat ens trobem amb que el procés, que ja va funcionant a baix nivell, s’activa amb molta més facilitat. Per descomptat, entendre-ho i aprendre a controlar-ho milloraria notablement l’estat general del cos quan entrem en edats avançades.

Els anells de Saturn. Un espectacle efímer

dilluns, 21/01/2019

Quan els astrònoms van començar a disposar de telescopis cada vegada millors i més potents es va fer evident la immensa variabilitat del nostre sistema solar. La Terra estava envoltada de planetes de moltes mides, colors, composicions i característiques físiques, però n’hi havia un que destacava entre tots. Per molta voluntat que hi posis, cap planeta pot competir amb el màgic espectacle de Saturn i els seus anells. Ho mires i penses que no és normal, que una cosa com aquella no pot existir. I malgrat tot, allà el tenim. La joia de la corona del Sistema Solar.

Però ara hem sabut que els humans som molt afortunats de poder-lo admirar. Sembla que la major part del temps Saturn va ser un planeta com qualsevol altre i que els anells van aparèixer fa “nomes” uns cent milions d’anys. Això és extremadament recent per un planeta que té quatre mil milions d’anys d’història. Però és que encara hi ha més. Els anells s’estan esvaint i desapareixeran en uns tres-cent milions d’anys.

Al llarg de la història del sistema solar hauran brillat només durant un moment i nosaltres hem tingut la sort de ser-hi i de disposar de la tecnologia necessària per admirar-los.

Tot això ja se sospitava feia un cert temps, però no es va disposar de dades prou bones per confirmar-ho fins que la sonda Cassini, al final de la seva missió, va fer una última recollida de dades mentre travessava el sistema d’anells a mida que anava caient cap al planeta. No va ser una caiguda directa sinó que va donar unes quantes òrbites i va poder mesurar millor que mai la massa dels satèl·lits, la seva composició i els camps magnètics que hi havia per allà.

Sabíem que els fragments que formen el sistema d’anells estan fets sobretot de gel amb un petit percentatge (només un 1%) d’altres materials que es van dipositant sobre el gel provinents de restes de material interplanetari. Pols que hi ha pel sistema solar, vaja! Com que es pot saber el ritme al que la pols es va dipositant només calia saber-ne la quantitat total per deduir el temps que els anells portaven allà. I el pas de la Cassini a través dels anells va permetre mesurar la força gravitatòria que exerceixen i per tant, calcular-ne la massa. Amb això es va poder veure que eren de formació recent. Si els dinosaures haguessin tingut telescopis, no haurien vist res d’especial en Saturn o potser haurien tingut el privilegi de veure’n el naixement dels anells.

I l’altre cosa que li passa és que els fragments de gel van rebent l’impacte de la radiació còsmica i això fa que vagin carregant-se elèctricament. Quan això passa, l’enorme camp magnètic de Saturn comença a apartar-les de la seva orbita fins que queden irremeiablement atrapades per la gravetat i acaben caient sobre el planeta. Per això ara sabem que al ritme que ho fan, acabaran per desaparèixer en tres-cents milions d’anys.

És clar, això també fa pensar en com es van formar i en si el fenomen es pot repetir. Júpiter té anells molt febles, però potser fa uns quants milions d’anys eren igual d’espectaculars que els de Saturn. Neptú també en té, encara menys marcats. Tan poc que alguns ja són més un arc que no pas un anell complert.

Ara com ara no hi ha dubte de quin planeta és el Senyor dels Anells del sistema solar, però potser aquest títol va canviant amb el pas dels eons. En tot cas, no ens queixarem pel magnífic espectacle que hem tingut la sort de gaudir amb Saturn.

Ja tenim aquí la grip

divendres, 18/01/2019

Acabem de superar els 110 casos de grip per 100.000 habitants de manera que oficialment ja estem en la situació d’epidèmia. Ha trigat una mica més de l’habitual a arribar, però tret d’això no hi ha gaire d’especial aquest any.

Quan l’epidèmia arriba val la pena repassar algunes de les característiques de la grip. La primera és que no hi ha tants casos com diem ja que moltes suposades grips son altres coses. Per exemple, malgrat el nom, estrictament no existeix la grip intestinal. El virus de la grip afecta les vies respiratòries. Hi ha altres malalties que afecten als budells a les que els hi diem grip, però són gastroenteritis causades per altres microbis. Els refredats també els confonem amb la grip, però són malalties del tot diferents. Algú va dir en broma que per saber si tens grip t’has de preguntar si et sents com si t’hagués atropellat un camió. Si la resposta és que no, aleshores no és grip. Si és que sí, i no t’ha atropellat cap camió, potser sí que aleshores serà grip. Vaja, que el que teniu gairebé sempre són refredats!

Però és curiós que un virus que afecta gola i pulmons ens deixi tant baldats i en epidèmies particulars resulti fins i tot tant letal. Però és que el virus desencadena una mena de reacció en cadena que és el que al final ens fa mal.

Per començar tot dependrà de quina cèl·lules infecti. Les de la gola, les dels bronquis o les dels alvèols pulmonars. Com més profundament entri dins els pulmons, més greu serà. Si les cèl·lules del nas estan malament farem mocs i tossirem però si les que funcionen malament són les de l’interior del pulmó, deixarem de transportar oxigen a la sang i el pulmó es pot omplir de líquid. Molt més mal rotllo!

La clau de quina cèl·lula serà l’afectada està en la hemaglutinina del virus. Això és una proteïna que hi ha a la superfície i que representem amb la lletra H. Quan parlem de la soca H1N1 fem referència a la família d’hemaglutinines que conté la soca. La N és per una altra proteïna, la neuraminidasa. En tot cas, hi ha hemaglutinines que s’enganxen a les cèl·lules del nas, de la gola o del fons del pulmó. Aquest és un dels factors que fan que la grip sigui més o menys greu.

El fet de tossir i fer mocs és fàcil d’entendre. Son els mecanismes que té el cos per atrapar i fer fora les partícules que hi ha per el sistema respiratori. La idea és que els virus quedin enganxats als mocs i amb la tos surtin fora o, al menys fins la gola, on cauran cap a l’esòfag, i a l’estomac seran digerits sense problemes.

La febre també és un mecanisme de defensa, empipador però útil. Sembla que els microbis funcionen pitjor si la temperatura corporal és elevada.

Però una de les coses més característiques és el dolor muscular. Amb la grip estàs cruixit, baldat, la musculatura fa mal a cada moviment. La causa sembla ser la resposta de l’organisme per lluitar contra la infecció. Un procés inflamatori massa exagerat que genera moltes molècules que permeten atacar el virus però que també danyen cèl·lules de la resta del cos. Aquestes restes de cèl·lules es detecten com senyals que posen en marxa un dels mecanismes  d’alerta del cos, el dolor. A més, algunes de les proteïnes relacionades amb la inflamació (com ara una anomenada interleucina 6) tenen un efecte empipador, fan que els receptors de dolor siguin més sensibles. Per això coses que normalment no notem, passen a ser doloroses. Ens fa mal fins la roba en contacte amb la pell. Els analgèsics habituals, com el paracetamol o l’aspirina, tenen un cert efecte, però tampoc massa ja que el dolor s’indueix per diferents mecanismes i ells només en bloquegen algun.

A la pràctica els tractaments per passar la grip són els coneguts: beure aigua per mantenir-se hidratat, descansar i poca cosa més. No curen però alleugereixen els símptomes. Gairebé tots els remeis que s’ofereixen (sopes, sucs,…) funcionen gràcies a la hidratació. I paciència. Si no t’has vacunat el sistema immunitari triga una setmaneta a funcionar a ple rendiment, de manera que en pocs dies estarem com nous.