Física dels trencaglaços

Quan arriba l’hivern és el moment de posar en marxa alguns dels vaixells més espectaculars que es poden veure pels mars. El que passa és que cal anar una mica lluny per veure’ls en plena acció. Els podem trobar al Bàltic o a l’Àrtic. Parlo, és clar, dels trencaglaços.

La imatge típica associada a aquests és la d’un mar completament glaçat on un primer trencaglaç va obrint un canal navegable per on el van seguint una filera de vaixells més normals. Van relativament agrupats ja que el gel tornarà a formar-se en poques hores i el camí esdevindrà de nou impracticable.

De petit pensava que els trencaglaços s’obrien pas gràcies a uns motors extremadament potents que li permetien anar esquerdant el gel al seu pas. Una idea errònia ja que cap vaixell pot tallar capes de gel que poden arribar a superar els dos metres de gruix. En realitat el mateix nom ja dona alguna pista. No parlem de vaixells “tallaglaços” sinó “trencaglaços”. I no és perquè sí.

La clau del funcionament d’un trencaglaç està,sobretot, en la particular forma de la proa. Si els mirem de prop, veurem que és just el contrari d’esmolada. Més aviat sembla una cullera. Els trencaglaços són vaixells grassonets i arrodonits. Aquest perfil arrodonit fa que la proa tingui tendència a pujar per sobre del gel, o si ho preferiu, a empènyer el gel cap avall. Quan passa això, el mateix pes del vaixell fa que el gel es trenqui. No es va obrint com una esquerda en direcció cap endavant sinó que es va trencant per fragments, de dalt a baix. Un trencament en la direcció de la part més prima de la capa de gel. Si vols trencar una placa de fusta és molt més pràctic aplicar la força per la part plana que no pas pel costat. Doncs els trencaglaços apliquen el mateix principi.

Per això també cal que el vaixell sigui prou pesant i tingui uns motors molt potents. Per desgràcia, aquesta forma fa que no siguin molt pràctics per navegar en mars normals ja que resulten molt poc hidrodinàmics. Però són vaixells pensats per aplicar força bruta, no pas per fer curses.

De vegades es diu que el que fan els trencaglaços és enfilar-se, literalment, sobre el glaç per poder-lo trencar. Aquest és un sistema anomenat “d’envestida” i el fan servir algunes vegades, quan el gel és molt gruixut, però resulta un sistema poc eficient per anar navegant. El que la nau vol és avançar a ritme constant tanta estona com sigui possible. També poden trencar gel de dimensions extraordinàries (varis metres de gruix) pel mètode de “percussió”, que consisteix en agafar empenta i xocar contra la partit de gel. Com si fos un martell. Això ja només serveix per murs de gel molt concrets i en contades ocasions.

Un altre problema que tenen és que, encara que siguin eficients trencant el gel, aquest no desapareix sinó que es queda just al davant i al costat del buc. La nau pot anar obrint-se pas entre els blocs de gel trencats, però el fregament que li causaran dificultaria molt el moviment.  Per facilitar el camí han ideat algunes estratègies enginyoses. Des de la més senzilla, de fer la proa més ampla que la resta de la nau, fins a uns sistemes que generen dolls d’aire pels costats. L’aire crea bombolles que actuen com a càmera de separació entre el gel i el vaixell i redueixen extraordinàriament la fricció.

En principi semblaria senzill. Nomes cal trencar una capa de gel. Però per fer-ho ha calgut aplicar un grapat de principis físics i de millores tecnològiques que fan d’aquests vaixells uns autèntics especialistes en la seva funció.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús