Arxiu del dilluns, 21/01/2019

Els anells de Saturn. Un espectacle efímer

dilluns, 21/01/2019

Quan els astrònoms van començar a disposar de telescopis cada vegada millors i més potents es va fer evident la immensa variabilitat del nostre sistema solar. La Terra estava envoltada de planetes de moltes mides, colors, composicions i característiques físiques, però n’hi havia un que destacava entre tots. Per molta voluntat que hi posis, cap planeta pot competir amb el màgic espectacle de Saturn i els seus anells. Ho mires i penses que no és normal, que una cosa com aquella no pot existir. I malgrat tot, allà el tenim. La joia de la corona del Sistema Solar.

Però ara hem sabut que els humans som molt afortunats de poder-lo admirar. Sembla que la major part del temps Saturn va ser un planeta com qualsevol altre i que els anells van aparèixer fa “nomes” uns cent milions d’anys. Això és extremadament recent per un planeta que té quatre mil milions d’anys d’història. Però és que encara hi ha més. Els anells s’estan esvaint i desapareixeran en uns tres-cent milions d’anys.

Al llarg de la història del sistema solar hauran brillat només durant un moment i nosaltres hem tingut la sort de ser-hi i de disposar de la tecnologia necessària per admirar-los.

Tot això ja se sospitava feia un cert temps, però no es va disposar de dades prou bones per confirmar-ho fins que la sonda Cassini, al final de la seva missió, va fer una última recollida de dades mentre travessava el sistema d’anells a mida que anava caient cap al planeta. No va ser una caiguda directa sinó que va donar unes quantes òrbites i va poder mesurar millor que mai la massa dels satèl·lits, la seva composició i els camps magnètics que hi havia per allà.

Sabíem que els fragments que formen el sistema d’anells estan fets sobretot de gel amb un petit percentatge (només un 1%) d’altres materials que es van dipositant sobre el gel provinents de restes de material interplanetari. Pols que hi ha pel sistema solar, vaja! Com que es pot saber el ritme al que la pols es va dipositant només calia saber-ne la quantitat total per deduir el temps que els anells portaven allà. I el pas de la Cassini a través dels anells va permetre mesurar la força gravitatòria que exerceixen i per tant, calcular-ne la massa. Amb això es va poder veure que eren de formació recent. Si els dinosaures haguessin tingut telescopis, no haurien vist res d’especial en Saturn o potser haurien tingut el privilegi de veure’n el naixement dels anells.

I l’altre cosa que li passa és que els fragments de gel van rebent l’impacte de la radiació còsmica i això fa que vagin carregant-se elèctricament. Quan això passa, l’enorme camp magnètic de Saturn comença a apartar-les de la seva orbita fins que queden irremeiablement atrapades per la gravetat i acaben caient sobre el planeta. Per això ara sabem que al ritme que ho fan, acabaran per desaparèixer en tres-cents milions d’anys.

És clar, això també fa pensar en com es van formar i en si el fenomen es pot repetir. Júpiter té anells molt febles, però potser fa uns quants milions d’anys eren igual d’espectaculars que els de Saturn. Neptú també en té, encara menys marcats. Tan poc que alguns ja són més un arc que no pas un anell complert.

Ara com ara no hi ha dubte de quin planeta és el Senyor dels Anells del sistema solar, però potser aquest títol va canviant amb el pas dels eons. En tot cas, no ens queixarem pel magnífic espectacle que hem tingut la sort de gaudir amb Saturn.