Arxiu del dimarts , 22/01/2019

Inflamació i edat, “inflammaging”

dimarts , 22/01/2019

Ja se sap que com més grans ens fem més coses li passen al cos. Quan no fa mal una cosa fa mal una altra i, al final, fan mal totes alhora. Al principi és un efecte subtil al que no li donem importància. Cada vegada costa més recuperar-se d’una nit de festa, l’alcohol costa més de metabolitzar, els àpats es van tornant més i més indigestos i al final són les articulacions les que comencen a donar senyals d’alarma. Gestos que abans feies sense ni pensar comencen a resultar complicats de fer.

El cas és que, a més de l’efecte de l’envelliment, de la pèrdua de flexibilitat dels teixits, de l’acumulació de danys cel·lulars, productes tòxics i mutacions més o menys rellevants, també es va generant un estat generalitzat d’inflamació. Els anglesos l’han batejat com “inflammaging” però no tinc clar com es podria traduir amb gràcia (inflamedat?). Tècnicament es “inflamació associada a l’edat”.

Que al cos es poden donar estats inflamatoris generalitzats no és cap novetat. Hi ha malalties, algunes de molt greus, que es caracteritzen precisament per això. Altres com la obesitat ara sabem que també generen un estat general d’inflamació. És una inflamació de baix nivell, però general i mantinguda i això, a la llarga, porta molts problemes.

Al final, la inflamació no deixa de ser la resposta de l’organisme a una agressió, normalment una presència de microbis, però també pot ser un dany als teixits. Quan això passa, hi ha cèl·lules que comencen a enviar senyals d’alarma que serveixen per posar en marxa als leucòcits, unes de les cèl·lules que generalitzem anomenant-les “les defenses”.

Quan aquestes s’activen, van al lloc de la infecció i es posen a generar substàncies tòxiques per tal de matar als microbis. Això vol dir proteïnes que degraden altres proteïnes, radicals lliures d’oxigen, àcids diversos i tot el que pugui fer mal a un bacteri. També farà mal al teixit de la zona, però ja el refarem després.

És clar, això va molt bé mentre es mantingui sota un control estricte, tant en l’espai com en el temps. Però amb els anys, aquest control sembla que va perdent eficàcia i pel cos es van generant els senyals d’alarma sense que faci massa falta. Aleshores les cèl·lules inflamatòries van alliberant una mica d’oxidants, alguns productes proteolítics, una miqueta d’algun àcid… res massa espectacular, però que a la llarga va danyant els teixits. Un dany que, tot i ser molt discret, promou una mica més d’inflamació. Tot plegat és, inicialment, poca cosa, però fa que entrem en un cercle viciós en el que al final les cèl·lules del cos acaben cada vegada més tocades.

Tot i que el concepte és recent, s’està posant en el punt de i mira de molts estudis. Entendre els mecanismes que fan que amb l’edat el cos estigui cada vegada més susceptible al dany, o que cada vegada tirem més d’ibuprofens per coses que abans ni notàvem, pot estar relacionat amb aquest nivell basal d’inflamació. De jove calen estímuls relativament potents per posar en marxa la inflamació, però amb l’edat ens trobem amb que el procés, que ja va funcionant a baix nivell, s’activa amb molta més facilitat. Per descomptat, entendre-ho i aprendre a controlar-ho milloraria notablement l’estat general del cos quan entrem en edats avançades.