Arxiu del divendres, 25/01/2019

La gràcia de les paradoxes temporals

divendres, 25/01/2019

Potser és casualitat o potser és que amb l’allau de sèries que hi ha per tot arreu resulta inevitable que alguns temes es repeteixin. El cas és que últimament no paro de topar amb pel·lícules i sèries on apareixen viatges en el temps.  N’hi ha de tota mena, però l’interessant és veure com s’ho fan per evitar les paradoxes i els problemes físics lligats a aquesta mena de viatges.

Jo ja fa temps que vaig deixar de creure que mai serà possible viatjar en el temps tal com passa a les pel·lícules. Sempre que apareix una màquina del temps em pregunto com s’ho fa per trobar el lloc de destí ja que fa, posem per cas, mig any, la Terra estava a l’altre banda del Sol, de manera que si fem un salt sis mesos enrere, o també ens transportem a l’altre costat del sistema solar o  apareixerem flotant enmig de l’espai. I encara pitjor ja que el Sol també s’ha desplaçat per la galàxia, que també s’ha mogut de lloc.  Massa variables que no veig com resoldre.

Però suposem que això no és problema. Seguim tenint el problema de les paradoxes. El clàssic d’anar al passat i matar l’avi. Si ho fem, no naixem mai i per tant no podem viatjar al passat a  matar-lo, de manera que no morirà, sí que naixerem i sí que podem fer el viatge, cosa que permet matar-lo i de nou fa impossible que fem el viatge…

La solució habitual es tirar d’universos paral·lels i línies temporals alternatives. Una excusa barata ja que això dels universos alternatius té tot l’aspecte de ser una mena de comodí dels físics per explicar tot el que no saben com explicar. Com que tampoc hi ha manera de demostrar-los experimentalment, doncs sempre queda bé.

Però en una sèrie esbojarrada vaig topar amb una escena que feia riure molt i que revela com de complicat pot ser pensar seriosament en els problemes de jugar amb el temps sense les trampes dels universos paral·lels. En la ficció, els protagonistes han d’arribar a una sala situada dins d’un edifici. Per desgràcia, el camí és ple de trampes, paranys i tota mena de perills mortals de manera que no hi ha manera d’arribar. Uns amics poden desactivar les trampes però nomes durant dotze segons. Massa poc temps. Per sort tenen una pràctica màquina del temps de la mida d’un ordinador portàtil, de manera que troben una manera enginyosa d’arribar. Quan es desactiven les trampes es posen a córrer durant deu segons. Aleshores s’aturen i viatgen deu segons al passat, de manera que tornen a estar a l’instant on s’acaben de desactivar les trampes i disposen de dotze segons més per córrer. Repetint el procés tants cops com calgui poden anar fent fins arribar al seu destí.

Brillant! Però apareix un efecte secundari curiós. Quan fan el primer salt cap al passat, tornen a estar en el moment en que s’han desconnectat les alarmes i això vol dir que ells mateixos (els del passat) estan uns metres enrere a punt de començar la primera cursa. De manera que quan es posin a córrer hi haurà dos equips fent-ho.  L’inicial i el que ja ha fet un salt temporal.

Un moment! Que és que deu segons després n’hi haurà tres. De fet, cada vegada que saltin al passat hi haurà un equip nou. A la sèrie això genera situacions francament divertides, però a mi em planteja un problema. El primer equip, just quan es disposa a córrer… no hauria de veure com en aquell moment apareix el segon equip una mica mes endavant? És a dir, ells mateixos just després de fer el salt al passat? En realitat també hauria de veure el tercer encara més endavant i el quart i tots. No? I si els veuen aparèixer… quin sentit té posar-se a córrer si ja hi ha un tu alternatiu que està arribant? Ep! Però si no corren, no arribarà cap equip.

Si algú té clar que veuria o deixaria de veure un viatger del temps fent servir aquesta estratègia, li ho agrairé molt que m’ho expliqui, perquè jo estic fet un bon embolic.

Encara pitjor. Si no et mous i viatges deu segons al passat, apareixes solapant-te amb tu mateix?  Ai! I si només em moc un pam? Els dos jo ocuparem parcialment el mateix espai? Àtoms intercalant-se amb els mateixos àtoms del passat? Quin mal rotllo digne d’una pel·lícula de ciència-ficció-terror-sanguinari…

Els viatges en el temps segurament són impossibles, però al menys són una manera ben entretinguda de trencar-te el cap amb les paradoxes que comporten.