Arxiu del dilluns, 28/01/2019

Lindbergh i la cirurgia cardiovascular

dilluns, 28/01/2019

Charles Lindbergh. El primer home que, l’any 1927, va aconseguir creuar l’Oceà Atlàntic des de Nova York fins París, en solitari i en un vol sense escales. Aquesta gesta el va fer famós i tant ell com el seu avió, lSpirit of Saint Louis, van esdevenir icones de l’aviació. Naturalment es va convertir en un heroi americà.

Però Lindbergh és d’aquells personatges amb moltes facetes. Com ha passat en altres personatges, la seva gesta transatlàntica va emmascarar la resta de fets notables ens els que va participar. I el cas de Lindbergh és ben curiós perquè forma part de la història de la cirurgia cardiovascular i la tecnologia del cultiu d’òrgans al laboratori.

El motiu va ser una malaltia que va afectar la germana de la seva dona. Els metges van dir que no hi havia tractament ja que requeria una intervenció quirúrgica al cor, però, naturalment, el cos no podia estar sense el cor el temps requerit per la intervenció, de manera que no hi havia res a fer. Això va fer que Lindbergh es preguntés per quin motiu no es podia fabricar un sistema mecànic que seguís bombejant la sang mentre el cor era retirat i intervingut.

Ho va comentar amb alguns metges, que no li van fer massa cas, fins que va coincidir amb Alexis Carrel, un cirurgià francès que estava interessat en el tema. No era un qualsevol ja que l’any 1912 havia guanyat el Premi Nobel de medicina per les seves millores en els sistemes de sutura, de manera que coneixia molt bé els problemes que implicava el que volia fer en Lindbergh i li va treure del cap. A part de la bomba hi havia moltes més coses que encara no estaven tècnicament a punt. Des dels detalls de les sutures fins les connexions amb els pulmons.

En canvi, el que volia fer podria servir per mantenir òrgans en cultiu al laboratori de tal manera que els científics els poguessin estudiar. Quan un òrgan es retirava del cos, ràpidament es degradava i moria. En Carrel treballava, amb èxit discret, en líquids que permetessin mantenir-los funcionant, però pensava que si poguessin connectar-los a un sistema que anés bombejant el líquid de manera que simulés el batec del cor, potser els òrgans en cultiu serien molt més viables.

Els dos homes van estar un temps treballant en diferents models. Un dels requeriments era que fos fàcil d’esterilitzar i poc després en Lindbergh va aparèixer amb un model fet de vidre que, tot i que no era prou bo, va ser el prototip dels models que vindrien després. Fins i tot van publicar un article, extremadament breu a Science proposant un altre model. Un article sense signar ja que la fama de Lindbergh complicava qualsevol cosa que fes, de manera que els estudis al laboratori es feien amb tanta discreció com podien.

I finalment ho van aconseguir. L’any 1935 van presentar la bomba de perfusió Lindbergh-Carrel. Un sistema tot de vidre, amb unes vàlvules que permetien mantenir òrgans amb un flux controlable i pulsàtil i, sobretot, en condicions d’esterilitat. Els que van fabricar es van fer servir en centenars d’experiments durant uns quants anys. Fins que van anar apareixent altres sistemes millors.

Curiosament, unes quantes dècades després, quan la tècnica ja havia millorat, es va reprendre la idea original de Lindbergh, de construir una bomba que substituís el cor durant les intervencions. És el que ara coneixem com “Sistema de by-pass cardiopulmonar”.