Arxiu del dimarts , 29/01/2019

Vestigis de la tercera parpella

dimarts , 29/01/2019

Al llarg de l’evolució totes les espècies han anat acumulant canvis que són els que finalment han configurat l’estructura anatòmica de l’organisme. Si ens posem primmirats, també han modelat l’estructura molecular, però això ja és un altre nivell de complexitat. Una idea molt estesa és que en la perfecció dels organismes podem admirar la feina de l’evolució. Potser, però en realitat es veu millor en els nyaps i en les restes vestigials deixades pel procés evolutiu.

En el cos humà hi ha uns quants exemples clàssics d’estructures que al llarg de l’evolució han perdut la seva funció però que no emprenyen prou com per acabar de ser eliminades. El queixal del seny i, potser, l’apèndix en son els més coneguts. Però a l’ull en tenim una de ben curiosa. Encara que no ens hi acostumem a fixar, els humans tenim les restes d‘una tercera parpella.

Aquesta estructura la tenen molts animals i serveix per protegir l’ull sense necessitat de tancar-lo del tot. Estrictament s’anomena “membrana nictitant” i és molt característica dels ocells i els rèptils, però també hi ha molts mamífers que la tenen. És una membrana que cobreix l’ull movent-se de costat i que és relativament transparent. Així, un falcó pot anar volant a més de cent quilòmetres per hora sense necessitat de tancar els ulls ja que amb cobrir-los amb aquesta membrana en te prou. Els camells sembla la fan servir per protegir-los de la sorra i altres animals com els gats també la tenen. En rèptils i amfibis és on potser és més espectacular i els dóna un aspecte ben inquietant.

Els avantatges d’una membrana que cobreix l’ull sense impedir del tot la visió són fàcils de veure. A part de la protecció física, permet mantenir la humitat i ajuda a escampar les llàgrimes per tota la superfície sense necessitat de parpellejar ni de tancar els ulls.

El cas és que en gairebé tots els primats ja s’ha perdut. Només n’hi ha un, el  Poto de Calabar (Arctocebus calabarensis) que disposa d’una membrana nictitant complerta i funcional. La resta de primats només en tenim un record. Però un record que encara podem veure si ens hi fixem. Al costat de l’ull, a la zona del llagrimall, podem notar l’existència d’un petit plegament membranós, anomenat “plec semilunar” que és precisament les restes, ja sense funció, de la membrana nictitant. Encara manté alguns dels músculs que en els animals on és funcional controlen el moviment, però en els humans aquests músculs ja només són vestigials, de manera que no la podem moure.

Una llàstima, perquè a mi, que em ploren els ulls de seguida que fa una mica de vent o que els entra una mica de pols, m’aniria molt bé disposar d’una membrana nictitant plenament funcional. I segur que a l’hora de lligar, els intercanvis de mirades als bars donarien molt més joc amb una membrana semitransparent que poguéssim moure de costat.