Arxiu del mes: febrer 2019

El que cal per fer un home

dijous, 28/02/2019

Que cal per fer un home? Segur que moltes coses, però una de les primeres és la testosterona. A mida que l’embrió es va desenvolupant, hi ha cèl·lules que van fent testosterona i ella és la que va conduint la formació de l’organisme cap a la senda masculina. En realitat, la feina del cromosoma Y és, essencialment, fer que un grup de cèl·lules es transformi en testicles i aquests fabriquin la testosterona que farà tota la resta.

Però, com sempre, les coses són un xic més complicades. Per començar, la testosterona es pot transformar en una altra hormona amb molta més potència a l’hora de masculinitzar l’organisme. La dihidrotestosterona o DHT,  a la que també hi ha qui li diu “supertestosterona”. En un home, només el 5 % de la testosterona es transforma en DHT, però aquesta mica és molt important. Hi ha situacions en que el pas de testosterona a DHT no funciona i els nens neixen amb aparença de nenes.

I, a sobre, ara han vist que encara poden haver-hi més subtileses. Resulta que també es podien donar casos de nens amb cromosoma Y que es desenvolupaven amb aparença de nenes però que sí que podien fer el pas de testosterona a DHT. En aquest cas ha resultat que el problema estava a la placenta i en la fabricació d’una segona hormona, anomenada androsterona, que també resulta necessària per causar la masculinització. En realitat l’androsterona per sí sola fa més aviat poca cosa, però a partir d’ella també es pot fabricar DHT i aquesta és la clau de tot.

És curiós ja que com que sempre ens agrada simplificar, tenim tendència a pensar que els homes tenen hormones masculines i les dones hormones femenines. La realitat, però, és que els dos sexes fabriquen els dos tipus d’hormones i el que canvia són les quantitats totals generades en cada cas. Per això la placenta pot contribuir a generar l’androsterona que les cèl·lules de l’embrió masculí transformaran en DHT i contribuiran a completar la formació del cos masculí. Encara que sigui un bebè en formació ja hi ha estructures que depenen d’aquesta supertestosterona provinent d’una hormona feta per la placenta.

Anys després vindrà la pubertat i tindrem un altre daltabaix hormonal que acabarà de donar l’empenta cap a la formació definitiva de tots els caràcters sexuals secundaris associats al sexe masculí, però la testosterona haurà de començar a compartir els mèrits amb altres hormones. No gaires (ja se sap que els mascles són més simples) però per descomptat no té el monopoli de la masculinització.

Hòstia! Que això de renegar amaga més del que sembla!

dimecres, 27/02/2019

Renegar, dir paraulotes, blasfemar, fer servir aquelles paraules que no s’han de fer servir en públic, són coses que cal evitar. Les normes socials tenen la seva utilitat i estableixen en quins moments pots emprar determinat nivell de grolleria i en quins moments t’has de guardar aquestes expressions per tu mateix. En principi sembla que tot plegat no te massa secret, però resulta que sí que poden aprendre coses a partir de com el cervell processa les paraulotes.

I és que el cervell sembla tenir un sistema específic per processar les paraulotes. Això es va deduir a partir de l’existència de patologies, com la síndrome de Tourette, que es caracteritzen, entre altres coses, pel fet de deixar anar moltes paraulotes. Una alteració que genera un tipus de llenguatge tan específic suggereix que aquest tipus de llenguatge es processa d’una manera particular i que la patologia ha alterat específicament aquesta particularitat.

Però és que, a més, dir paraulotes pot resultar beneficiós en determinades ocasions. Una mena de reflex que tenim quan ens fem mal, quan ens donem un cop, és deixar anar un renec. Això podria ser una casualitat, un fet cultural o alguna cosa més. Uns investigadors van estudiar com modificava la percepció del dolor el fet d’anar renegant. Un grup de voluntaris havien de mantenir les mans dins d’un recipient ple d’aigua gelada i aguantar fins que el dolor fos insuportable. Mentre ho feien, la meitat dels voluntaris anaven dient una paraula neutra i l’altra meitat anaven dient paraulotes. I el que van trobar és que els que renegaven aguantaven molta més estona, de manera que les paraulotes actuen com un analgèsic, o potser com un hipoalgèsic, disminuint la sensació de dolor.

Aquesta particularitat va resultar que no era cultural ja que posteriorment van obtenir el mateix resultat quan van repetir l’estudi comparant britànics i japonesos. D’altra banda, en les persones que normalment ja diuen moltes paraulotes aquest efecte analgèsic és menys marcat. Sembla que hi ha un fenomen d’habituació als renecs.

Renegar també estimula el rendiment en els esportistes. Si has de donar un cop, fer un salt o llençar alguna cosa ben lluny, ho faràs millor si deixes anar un renec. Les paraulotes estimulen el sistema nerviós simpàtic, de manera que es genera una mena d’estrès que augmenta el rendiment físic. Segurament sigui això mateix el que disminueix la sensibilitat al dolor.

Per cert, també s’ha trobat que les persones que deixen anar més paraulotes acostumen a ser més honestes. Ves per on hi ha força camp per estudiar la manera com el cervell processa les paraulotes.

I per quin motiu “s’acosta l’hivern”?

dimarts , 26/02/2019

En poques setmanes començarà la darrera temporada de “Joc de trons”, la sèrie més seguida en els darrers anys. En breu tornarem a seguir les lluites de poder entre Lannisters, Starks, Targaryens i la resta de cases. També veurem que passa amb els caminants blancs ara que ja arriba l’hivern. “S’acosta l’hivern” ha esdevingut una de les frases de ficció més conegudes i  no és perquè si ja que els llargs, llarguíssims hiverns són una de les característiques del món imaginari on passa l’acció. Fins i tot quan és estiu, segueix sent hivern més enllà del mur, al nord de Hivernàlia.

Però quina mena de condicions hauria de tenir un planeta per generar aquesta mena de clima? Aquesta pregunta se la va fer un climatòleg de la Universitat de Bristol, que va decidir jugar una mica amb els models disponibles per veure quines condicions generaven un clima similar al del món de Joc de Trons. Coses del sentit del humor dels científics…

D’entrada és evident que un planeta com la Terra no es possible tot el que es descriu a la novel·la i la sèrie. Les estacions estan generades pel grau d’inclinació de l’eix de la Terra, que fa que durant una part de l’any un dels hemisferis està encarat cap al Sol mentre que l’altre meitat de l’any el que està encarat és l’altre. Cada any tindrà el seu estiu i el seu hivern.

Per acostar-nos a les condicions de Joc de Trons, el que cal és que l’eix de la Terra no es mantingui estable sinó que també vagi girant. Això farà que un hemisferi sempre estigui encarat cap al Sol i l’altre sempre hi estigui oposat. Aquest serà el que mantindrà les condicions d’hivern perpetu que es descriuen més al nord del mur.

El problema era que si agafem un planeta com la Terra i simplement fem oscil·lar l’eix de rotació, aconseguim un hemisferi amb hivern etern i un altre amb estiu etern, però aquesta eternitat dura molt poc ja que en pocs anys mig planeta està totalment congelat i l’altre està espantosament fregit. El gradient de temperatura entre una banda i l’altre va augmentant massa ràpidament i no arriba a estabilitzar-se en cap condició compatible amb la vida.

De manera que cal amortir els canvis, i això pot passar si l’angle d’inclinació es fa menor que el que tenim actualment. L’eix de rotació de la Terra és de 23,3° però si el reduïm a 10° obtenim uns estius i uns hiverns menys marcats, i si fem que l’eix giri per fixar una estació a cada hemisferi sí que podem aconseguir un hivern etern al nord.

Bé, encara cal corregir uns petits detalls. Com ara petites fluctuacions en l’eix de gir per generar les anades i vingudes de l’hivern, que correspondrien amb desplaçaments cap amunt i cap avall de la zona equivalent al que seria el cercle polar.

Tot plegat només és un divertimento, és clar,  però no deia de recordar-nos que petits canvis en algunes condicions poden resultar en grans alteracions del clima.

Del Matagalls a Mart

dilluns, 25/02/2019

Desembre de l’any passat l’Agència Espacial Europea va presentar una de les imatges més espectaculars de Mart obtingudes per la sonda “Mars Express”. Es tracta del cràter anomenat Korolev que mostra al seu interior una espectacular acumulació de gel. Pensem que el cràter mesura més de vuitanta quilometres de diàmetre i que la capa coberta per gel arriba als seixanta quilòmetres de diàmetre i 1,8 quilòmetres de gruix. Molta quantitat de gel!

El Korolev (batejat així en honor a Sergei Korolev, pare del programa espacial soviètic) és un cràter d’impacte situat prop del pol nord marcià però que ja no forma part del gel del casquet polar.

Una característica curiosa és la manera com és manté el gel al seu interior sense fondre’s o sublimar. El motiu és que el cràter actua com una trampa de fred. L’aire en contacte amb el gel es refreda molt, de manera que no te cap tendència a elevar-se. Això junt amb les parets del cràter que impedeixen que capes d’aire més temperat empenyin la capa freda d’aire de l’interior fa que el gel es pugui mantenir molt temps sense problemes.

I el cas és que, mentre me’l mirava i pensava en el mecanisme que el manté fred, em venia al cap la imatge d’una estructura similar, encara que infinitament més petita, que també servia per mantenir gel al seu interior.

Si alguna vegada heu pujat al Matagalls des de Coll Formic haureu vist una estructura semblant a un petit cràter al costat del camí. És una poua de neu que, en temps passats, servia per acumular i guardar durant un temps la neu que queia a l’hivern. No era ni de lluny tan eficient com els pous de glaç, molt més profunds, tapats i treballats, però feia la seva funció.

I de manera similar al cràter Korolev marcià, la poua de neu del Matagalls mantenia una temperatura de l’aire en contacte amb la neu inferior a la que hi havia fora de la poua. Aquí el sistema és molt menys eficient ja que amb les parets molt més petites i una atmosfera més densa les ventades tindrien molta menys dificultat per desplaçar la capa d’aire fred. En tot cas, sempre era més eficient per conservar la neu que qualsevol altre sistema sense parets.

Suposo que a partir d’ara, sempre que torni a passar per la poua, camí del cim del Matagalls, pensaré en els cràters de Mart i els mecanismes físics que comparteixen les dues estructures.

Fondue de formatge, acompanyada de… vi o aigua?

divendres, 22/02/2019

El cap de setmana passat vaig tenir la sort de compartir amb uns companys de feina una deliciosa fondue de formatge. La fondue és d’aquells àpats que des del punt de vista nutricional és un disbarat (molt greix, molta sal, moltíssimes calories….), però que en bona companyia i al lloc escaient resulten memorables. Mentre la degustàvem va sortir un tema habitual; cal acompanyar-la amb vi blanc però mai amb aigua ja que… Bé, no està clar el motiu, però la tradició insisteix molt en que cal evitar com sigui l’aigua si prens una fondue de formatge.

De fet, hi ha varies versions sobre els problemes que portaria l’aigua combinada amb la fondue. Que si fa que el formatge solidifiqui a l’estomac i per tant dificulta molt la digestió, que si al refredar-lo es fan boletes de formatge dins l’estómac i de nou digestió pesadíssima, que si dilueix els suc gàstric i per tant es dificulta la digestió…

Si reflexionem un moment ens adonem que cap d’aquests arguments pot ser vàlid. Si l’aigua refreda el formatge, el vi blanc, que és pren fresquet, també el refredarà. I de fet, a la temperatura del cos el formatge deixa d’estar fos, de manera que en aquest aspecte és irrellevant amb que el prenguis. El tema de la dilució dels sucs gàstrics tampoc aguanta ja que es diluiran igual en aigua que en alcohol.

En tot cas, tot plegat sona a explicacions de la iaia basades en suposicions del que passa dins el cos. Però, xafarder com soc, m’he preguntat si algú ho havia estudiat de manera una mica més seriosa.

I resulta que sí!

Primer he dubtat ja que l’estudi es va publicar al número de Nadal de la revista British Medical Journal. I aquest és un número que inclou articles en clau d’humor. Això no vol dir que no s’hagin fet realment, però tampoc ho pots excloure. Per sort, els autors van incloure el número del estudi clínic associat a l’article, de manera que assumeixo que el treball és autèntic.

El que van fer va ser agafar vint voluntaris i fer-los menjar una fondue de formatge a tots, però la meitat van beure té verd i l’altre meitat ho va fer amb vi blanc. Un cop acabada van tornar a dividir els grups. La meitat van prendre aigua i l’altre meitat un alcohol fort. Un schnapps.

El detall important és que a la fondue hi havien afegit una petita quantitat d’octanoat sòdic marcat amb carboni 13. Malgrat el nom, això és simplement un greix més que conté àtoms de carboni 13 enlloc del normal carboni 12. És un isòtop pesat del carboni i que no és radioactiu com passa amb el carboni 14.

La gràcia és que quan es digereix el menjar, acabem eliminant part del carboni en forma de CO2. Ja sabeu, al respirar agafem oxigen i traiem CO2. Doncs el carboni del CO2 prové del menjar que hem ingerit. I resulta que amb una tècnica anomenada espectrometria de masses podem  determinar el tipus de carboni que hi ha en el CO2 que eliminem en l’alè. Així, mesurant cada deu minuts la quantitat de carboni 13 present al CO2 que exhalaven els voluntaris podien saber a quin ritme s’anava digerint la fondue.

I el resultat és que l’alcohol, del tipus que sigui, alenteix la digestió! De fet, una fondue acompanyada d’aigua es digereix en unes sis hores, mentre que si la prens amb alcohol et calen més de nou hores per pair-la.

Per tant… per tant res! La fondue no és un plat que el prenguis pel seu valor nutricional ni pel seu equilibri en nutrients. Ho fas per plaer, per gaudir de la gastronomia, dels amics i de la vida en general. Acompanyeu-la (amb moderació) amb vi, te, aigua o el que us vingui de gust. Essencialment amb el que us faci més feliços. I no us dèieu entabanar per mites infundats.

El judici del mico

dijous, 21/02/2019

Imagineu un judici en el que el jutge és clarament parcial, en el que no s’accepten la majoria de les proves i testimonis aportats per la defensa, en el que al voltant de la sala hi ha un munt de gent increpant a l’acusat i als seus companys i en el que en realitat s’està jutjant una cosa diferent del que en teoria és el motiu del judici… Aquestes coses passen i un dels més coneguts va tenir lloc l’any 1925 al poble de Dayton, a l’estat de Tennessee.

L’acusat era John Scopes, un professor que durant unes setmanes havia substituït al professor de biologia i que va cometre el delicte d’ensenyar la teoria de l’evolució als seus alumnes fent servir un llibre inspirat en l’Origen de les Espècies de Charles Darwin. Resulta que a Tennessee hi havia una llei (la Butler Act ) que considerava un delicte “l’ensenyament de qualsevol teoria que negui la història de la Divina Creació de l’home tal com es troba explicada en la Bíblia, i reemplaçar-la per l’ensenyament que l’home descendeix d’un ordre d’animals inferiors”.  Era una llei que a la pràctica no s’aplicava i que no es pensaven que s’arribés a aplicar mai, però mira…

En realitat el judici l’havien iniciat empresaris de la zona en una maniobra per posar Dayton al mapa obtenint publicitat d’una manera imaginativa. I certament va anar com volien ja que el tema va anar guanyant volada i va acabar esdevenint tot un espectacle amplificat per la premsa i del que se’n va arribar a fer obres de teatre i pel·lícules. Era la topada als tribunals entre la ciència i la religió. Una discussió que és una mica absurd dirimir-la als tribunals, però aquestes coses també passen. A més, va ser portat per dos dels advocats més coneguts del moment, William Jennings Bryan com a fiscal i Clarence Darrow es va encarregar de la defensa.

Un dels problemes que es va posar sobre la taula és que si bé la llei de Tennessee considerava delicte ensenyar l’evolució, la normativa estatal obligava als professors a fer servir com a llibre de text un de titulat “Biologia Cívica” que precisament abraçava la teoria de Darwin. Un bon problema pels professors, que si pretenien fer la seva feina havien de saltar-se la llei.

El judici va portar tota mena d’anècdotes. Amenaces a l’acusat de cremar als inferns, persones esgrimint la Bíblia, gent cridant “amén” cada vegada que el fiscal acabava de parlar, discussions sobre si la Bíblia s’ha de considerar un llibre de ciències o de quina manera calia interpretar-la i debats sobre la constitucionalitat de la mateixa llei. Va ser tot un espectacle ja que, en aquella ocasió, tant la defensa com l’acusació eren juristes brillants.

Al final, i com era de preveure, el veredicte va ser de culpabilitat. Segons expliquen, el jutge va donar pressa als membres del jurat i “…pràcticament els va empènyer a declarar culpable a Scopes”. De totes maneres, la condemna es va limitar a 100 dòlars i va quedar lliure. Un triomf justet que el fiscal va assaborir poc temps ja que va morir cinc dies després mentre feia la migdiada. Com era previsible en un procés relacionat amb la teoria de l’evolució, tot plegat es va acabar coneixent com “el judici del mico”.

Homes, dones i els camins de la depressió

dimecres, 20/02/2019

Si tens les idees clares sobre algun tema, costa molt acceptar que potser estàs equivocat i que les coses no són tan evidents com semblava. Això ens passa quan topem amb dades que no encaixen en el marc mental que ens hem construït. Per això ens costa reconèixer que efectivament era penalti, que el polític en que creiem pot ser corrupte o que el mapa no estava equivocat.

I també que els cervells d’homes i dones no son tan iguals com la correcció política ens empeny a defensar.

Això ho han posat de manifest, gairebé sense buscar-ho, uns investigadors que treballaven en l’estudi dels mecanismes implicats en la depressió. Ja fa temps que sabíem que una proteïna, anomenada SIRT-1 hi jugava un paper, però encara no estava clar exactament que feia. Els estudis genètics relacionaven alteracions de SIRT-1 amb la depressió i en ratolins s’havia vist que nivells baixos d’aquesta proteïna estaven relacionats amb models de depressió. De totes maneres, hi havia dades contradictòries (això passa sovint) i en altres estudis trobaven que eren els augments en els nivells de SIRT-1 els que generaven símptomes relacionats amb la depressió.

És clar, pot ser que la depressió comporti augments de SIRT-1 en determinades zones del cervell, i disminucions en altres zones. Que el cervell és una cosa molt complicada!

Ara, el que han fet ha sigut desactivar la producció de SIRT-1 en una zona determinada del cervell de ratolins. Un indret anomenat còrtex prefrontal medial. És una regió implicada en la conducta cognitiva, la personalitat i la presa de decisions. Quan decideixes fer una cosa i vas maquinant com pots aconseguir-ho, és el còrtex prefrontal la zona del cervell més activa. També se sap que moltes malalties mentals estan associades a alteracions d’aquesta zona del cervell.

Els ratolins als que SIRT-1 no els funcionava en aquesta zona van mostrar, efectivament, símptomes de depressió. I quan es va donar un tractament per retornar la producció de la proteïna a nivells normals, els símptomes van desaparèixer. Això no vol dir que la depressió sigui simplement una falta de SIRT-1 al còrtex prefrontal, però indica que aquesta proteïna en les neurones d’aquesta zona hi pinta alguna cosa en la malaltia.

El detall interessant és que tot això va passar només en ratolins mascles. Als ratolins femella, la falta de SIRT-1 no els va causar res similar a una depressió. Per quin motiu? Bona pregunta…

Els investigadors suposen que és perquè la quantitat de neurones activadores que hi ha en aquesta zona és diferent en cervells masculins i femenins. Cervells diferents, mecanismes diferents. Això vol dir que SIRT-1 només està implicat en la depressió dels mascles? Doncs no, perquè els estudis fets en dones sí que indiquen que en casos de depressió hi ha nivells menors de SIRT-1. Potser la disminució té lloc en zones diferents del cervell segons si ets home o dona.

Tot plegat indica el paper de determinada proteïna en un procés extremadament complex com és la depressió. Una peça més del puzle que ja es veurà si al final porta a dissenyar noves teràpies. També ens recorda que cal tenir present el sexe del pacient ja que el mecanisme d’acció i l’eficàcia dels tractaments no són exactament iguals entre homes i dones. I, finalment, ens recorda que els cervells masculins i femenins fan coses diferents o, més probablement, que fan les mateixes coses però de maneres diferents.

Vides que mereixen ser viscudes

dimarts , 19/02/2019

Al final he acabat escoltant una entrevista que ahir corria per totes les xarxes. El protagonista era l’Arcadi Espasa i el tema anava sobre un article que havia escrit fa uns anys i on afirmava que “si algú deixa néixer a algú malalt, podent-ho haver evitat, aquest algú s’ha de sotmetre a la possibilitat, no només de que el malalt ho denunciï pel seu crim, sinó que sigui la pròpia societat, que haurà de sufragar el cost dels tractaments, la que ho faci “.

Mentre escoltava com es refermava en el seu punt de vista jo anava pensant que ja havia topat altres vegades amb arguments similars. Un dels més coneguts eren els de la propaganda que es feia a Alemanya als anys 30 que també esgrimia el cost que tenien per la societat les persones amb discapacitats i que feia servir el concepte de “vida no mereixedora de ser viscuda“. Propaganda fosca i deshumanitzada que augurava temps encara més foscos.

Tot plegat són versions més o menys encobertes de les idees iniciades per Francis Galton sobre la eugenèsia. Ras i curt es tractava d’aplicar una selecció artificial per afavorir la reproducció dels individus considerats aptes i obstaculitzar la dels no aptes, considerats una càrrega (econòmica, genètica,…) per la societat. Per descomptat, els conceptes de “apte” i “no apte” (o “mereixedor de viure i rebre, si cal, atenció mèdica”) es decideixen subjectivament i mai no coincideixen amb les característiques dels qui recolzen aquesta ideologia.

Els mètodes per aconseguir aquesta selecció han anat variant amb el temps i les societats. Execucions pures i dures, esterilitzacions selectives, empresonaments i aïllaments i tota la varietat de recursos que els humans poden desplegar quan volen fer desaparèixer determinat grup ètnic, social, religiós, ideològic o, senzillament, fisiològic. No cal ser un geni per entendre que aquesta manera de pensar ha portat a algunes de les aberracions més grans que els humans han comés (i mira que el llistó està alt).

Confesso que em fa feliç pensar diferent d’aquesta mena de persones. Potser és perquè he tingut la sort de conèixer gent que enlloc d’eliminar-los treballa per trobar solucions a aquests problemes. Hi ha qui busca la manera de revertir o de minimitzar els efectes de la síndrome de Down sobre les xarxes neuronals, altres que intenten inserir gens funcionals dins les cèl·lules per corregir alteracions genètiques, alguns que busquen com reemplaçar selectivament cèl·lules danyades per altres de funcionals,…

En certa manera es podria dir que aquest plantejament també és una certa forma d’eugenèsia, entesa com una manera de millorar físicament als humans i considerant que estar sa és millor que estar malalt. El detall important és que això es pot fer aplicant els avenços científics i mèdics i no limitant-se a eliminar els qui algú ha decidit que no tenen un nivell prou acceptable de “normalitat”.

Puc trobar irritant un cert bonisme extrem que passa la responsabilitat de tot, absolutament tot, a la societat, però quan es detecta una malaltia greu a una criatura el que hem de fer és posar els mitjans per curar-la fins on sigui possible. Que tot això té un cost per la societat? Doncs efectivament. Però qualsevol societat que no estigui disposada a destinar recursos a aquests temes és una societat malalta.

Fulles

dilluns, 18/02/2019

Les fulles són un dels elements més característics de les plantes. En trobem de moltes mides i formes, però sempre que dibuixem una planta, les fulles en són una de les parts principals. Allà és on el vegetal fa la fotosíntesi i intercanvia els gasos amb l’atmosfera, de manera que sembla una d eles parts principals dels vegetals. I tot i així, durant molt temps les plantes van anar fent sense fulles.

Els fòssils de les primeres plantes que tenim localitzats tenen uns 450 milions d’anys. Això fa referència a les plantes terrestres, perquè al mar hi ha algues des de fa més de mil milions d’anys. En tot cas, a partir de determinats grups d’algues, unes quantes valentes van començar a colonitzar terra ferma. Aquelles pioneres tenien un aspecte poc agraciat. Essencialment un tronc en el que es podria fer la fotosíntesi. I dir-li tronc és una manera de parlar ja que tindria més l’aspecte d’una molsa que d’altra cosa. Una tija és el correcte.

Fer la fotosíntesi sobre la mateixa tija és pràctic però poc eficient. Sobretot perquè la superfície que pots dedicar a la feina és relativament escassa. Una superfície plana i ben encarada cap a la llum permet captar molta més energia lumínica i també permet enquibir-hi més estomes, aquelles estructures semblants a porus per on la planta capta CO2 i allibera oxigen i aigua.

Però l’evolució s’ho va prendre amb calma i no tenim constància de plantes amb fulles fins passats més de cinquanta milions d’anys de l’arribada de les plantes terrestres. Un grapat de milions d’anys en els que la botànica hauria sigut una ciència més aviat poc vistosa. En tot cas, cal tenir present que per fer una fulla no n’hi ha prou amb agafar una superfície i estirar-la. Cal tot un sistema de vasos que es vagin ramificant i que estiguin ben integrats amb els vasos principals de la planta. Organitzar tot això va demanar molt temps als vegetals.

Com passa en molts casos, se suposa que les plantes van començar com estructures amb una funció diferent i que posteriorment es van especialitzar en fer fotosíntesi. Probablement van començar sent espines, estructures que sobresortien de la tija i que donaven protecció enfront dels herbívors. I recordem que des que van emergir les plantes fins que ho van fer els animals també va passar un cert temps. L’estímul evolutiu per emprendre el camí cap a les fulles va trigar a arribar.

Però això de les fulles és un sistema massa eficient com per ignorar-lo, per això al final va acabar evolucionant varies vegades i de manera independent en diferents grups de vegetals. Primer eren fulles molt senzilles però poc a poc van anar agafant complexitat, fins arribar a tot el ventall de formes i mides que podem admirar ara. Sempre amb idea de millorar l’eficiència, cosa que obligava a jugar amb dos factors: augmentar la superfície i evitar que això la tornés massa fràgil. Per això van anar apareixent lòbuls, divisions i altres formes que donen molts superfície però també les fan més adaptables a coses com els cops de vent que les podrien malmetre si fossin simples superfície planes.

Amb les fulles l’evolució va trigar a posar-s’hi, però quan finalment ho va fer va exprimir totes les possibilitats que permeten la física, la geometria i la fisiologia. Una sort ja que un món en el que les plantes no tinguessin fulles per donar vida als boscos, per canviar de color amb les estacions i per omplir el terra de material perquè els nens hi juguin seria molt menys interessant.

I les flors encara van trigar més…

Epidèmia d’ebola. Alguna cosa vàrem aprendre.

divendres, 15/02/2019

No se’n parla massa, però al Congo segueix actiu un brot de malaltia del virus ebola que ja ha causat gairebé cinc-cents morts i que encara està lluny de semblar encaminar-se al final. Potser perquè en comparació amb el brot dels anys 2013-2016 de Guinea, que va causar més d’onze mil morts, aquest sembla menor. Però no deixa de ser el més greu que han patit al Congo i ja és el segon més important de tota la història.

Com acostuma a passar amb aquesta mena de virus, la mortalitat és prou elevada. En aquest cas és del 58 %. Poca broma!

Una de les diferències més importants és que durant el brot de Guinea es van aprendre moltes lliçons i es va activar la generació de vacunes i tractaments per aquesta malaltia. A diferència d’aleshores, ara ja es disposa d’una vacuna que s’ha administrat a més de setanta mil persones. Especialment al personal sanitari, que durant l’anterior brot va patir molts casos de la malaltia ja que estan en permanent contacte amb persones i materials infectats.

També tenim nous medicaments antivírics que ja van donant els primers resultats esperançadors. Fa poc es va anunciar el primer cas de tractament amb èxit d’un bebè fill d’una mare portadora del virus i que havia nascut també infectat. Un mes després del tractament el nen ja estava lliure de virus i en bon estat de salut.

De totes maneres, només amb medicaments costarà controlar l’epidèmia. Cal molta feina sobre el terreny de identificació de malalts, control de vies de contagi, aconseguir canvis en l’actitud de les societats afectades i anar aplicant mesures de resposta ràpida per tallar els nous brots que van sorgint aquí i allà. L’experiència de l’anterior brot ha ajudat a aprendre com fer les coses de manera més eficient, però fins i tot així segueix sent una situació endimoniadament difícil de controlar. No hi ajuda gens el fet que l’epidèmia tingui lloc en zones de conflicte, amb poca seguretat i una població molt dispersa. Són factors que dificulten extraordinàriament la feina dels equips mèdics. Són aquelles situacions en les que, a més del virus, cal lluitar contra la manera de ser dels humans.

Caldrà seguir atentament l’evolució de l’epidèmia i esperar que no arribi a la magnitud de la de fa tres anys. També caldrà seguir aprenent dels errors que es vagin cometent. Perquè amb els virus com l’ebola hi ha una cosa segura. Sabem que abans o després tornarà a aparèixer.