Arxiu del dilluns, 4/02/2019

Dopamina, joc on-line i anuncis de cases d’apostes.

dilluns, 4/02/2019

Cada vegada són més habituals els anuncis de jocs on-line i apostes de tota mena, sovint amb algun personatge mediàtic donant un aire de credibilitat a l’anunci. Altres vegades el mateix anunci fa referencia a joc responsable o paraules tranquil·litzadores semblants, però això no evita que et quedis amb una sensació d’incomoditat, especialment quan els anuncis es fan en determinats horaris. Una sensació semblant a la que experimentes en notar com proliferen les cases d’apostes.

El problema és que tot això és una manera de promoure una activitat que en molts casos acaba en un tipus molt concret d’addicció. Fa uns anys encara es discutia si les persones enganxades al joc i les apostes eren addictes o només tenien un comportament compulsiu, però ara ja sembla clar que parlem d’una addicció equivalent a la que generen determinats compostos.

Això va anar quedant clar quan es va veure que el joc generava al cervell el mateix tipus de canvis que moltes drogues. Especialment un augment dels nivells de dopamina i d’activitat de les vies nervioses relacionades. Es tracta de circuits neuronals associats als sentiments de plaer i de recompensa.

L’interessant és la manera com actua el joc. Inicialment es podria pensar que el desencadenant és la previsió dels guanys, la possibilitat d’obtenir diners. Aquell fantasiejar amb el que faràs si et toca la grossa, el bingo, el pòquer, la quiniela, l’escurabutxaques o el que sigui al que estiguis jugant. Però les coses són més complicades. Aparentment el sentiment que desencadena l’alliberament de neurotransmissors del plaer és més la incertesa que no pas el premi. Molts experiments de comportament, de neuroimatge, d’electrofisiologia neuronal i de tot el que vulgueu indiquen que el que enganxa és la incertesa associada a la impossibilitat de predir el que passarà. Per això mateix, un joc en el que saps amb certesa que guanyaràs deixa de tenir cap atractiu.

És un fet similar al que passa amb esportistes extrems, que aparentment troben plaer en fer el cim més alt, la via d’escalada més difícil, la immersió més profunda o el salt més arriscat. En realitat el plaer està en el sentiment de risc i l’alliberament d’adrenalina que va associat mentre dura l’intent i fins i tot en els preparatius, mentre s’anticipa el que està a punt de passar. De fet, fer el cim pot causar un cert anticlímax ja que implica que el risc s’ha acabat i ja no hi haurà més generació d’adrenalina.

Al final les addiccions tenen un seguit de mecanismes cerebrals comuns encara que els agents desencadenants poden ser molt diferents. Per descomptat que també hi juga la predisposició de cadascú. La genètica tant pot facilitat com dificultar la resposta de recompensa en forma de plaer i els mecanismes de control de que puguem disposar. I també hi ha nivells en els problemes que pot portar una addicció. Totes són dolentes, però les que posen en perill la salut o els calers semblen més greus que una addició a l’esport per exemple.

Amb el joc i les apostes on-line hi ha la possibilitat que, mentre no estigui ben regulat,  s’estigui preparant el terreny per tenir un grapat d’addictes en un futur relativament breu. Les addicions no apareixen sense més sinó que cal un cert temps d’anar experimentant el plaer que genera allò al que ens enganxem. Si és cert que ja es va notant un augment en el nombre de persones que demanen desenganxar-se del joc i especialment entre joves, potser tenim un problema que caldria controlar.

Perquè, de nou, no parlem simplement d’un mal costum sinó d’una addicció. Literal.