Exactament, on comença l’espai?

“L’espai, l’última frontera…” L’univers de Star Trek ha fet d’aquestes paraules tota una declaració d’intencions i pels amants de la ciència ficció, aquestes paraules representen el punt de partida d’un viatge imaginari per qualsevol indret de la galàxia. Des de les fronteres amb l’espai romulà fins als desconeguts misteris del quadrant delta. Però un detall de la frase presenta un problema amb més implicacions de les que sembla. Quina és la frontera interior de l’espai. O dit d’altra manera, a partir de quina altura podem dir que ja hem sortit a l’espai exterior? On acaba l’atmosfera i comença l’espai?

El tema no és irrellevant ja que cada nació té el seu propi espai aeri, però això ja no aplica a l’espai exterior. Allà no hi ha fronteres, de manera que depenent de l’altura a la que volis pots estar violant l’espai aeri i potser fins i tot cometent un acte hostil per un altre país o simplement vas seguint la teva òrbita. Tot depèn de si et mous per l’espai exterior o per l’interior de l’atmosfera.

També hi ha detalls menors però que de vegades condicionen les decisions. Per exemple, segons on posem el límit un país podrà presumir de tenir més o menys astronautes. Després de tot, només ets astronauta si has sortit a l’espai exterior. Un detall menor? L’orgull nacional ha causat molts maldecaps al llarg de la història.

En tot cas, des del punt de vista científic, podem posar el límit on ens doni la gana ja que no existeix cap límit definit. A mida que ens allunyem de la superfície de la Terra l’atmosfera va esdevenint més i més feble, però enlloc podem marcar una línia i dir “fins aquí”.

De totes maneres, cal establir algun límit ni que sigui per posar-nos d’acord. En realitat s’han proposat grapats de límits basats en diferents característiques. Per exemple, el punt on s’equilibren les gravetats de la Terra i de la Lluna, la magnetopausa on el camp magnètic de la Terra crea una ona de xoc amb el vent solar, la part superior de la mesosfera just per sota de la termosfera, la part inferior de la mesosfera just per sobre de l’estratosfera,…

De possibilitats n’hi ha tantes com vulguem, però a la pràctica la que es fa sevir més sovint és l’anomenada “línia de Kármán”, anomenada així pel matemàtic i físic hongarès  Theodore von Kármán, que és qui la va proposar. La seva proposta es basa en definir el punt en els que els avions ja no poden volar ja que l’atmosfera es torna tan tènue que la sustentació aerodinàmica és impossible. Això no passa en un punt concret, però els càlculs indicaven que passava al voltant dels cent quilòmetres d’altura, de manera que aquesta va ser la xifra triada per definir el límit amb l’espai exterior.

En realitat hi ha hagut avions que han volat per sobre de la línia de Kármán, però ja ho feien de manera similar a un coet i sense control aerodinàmic, de manera que els pilots d’aquests avions ja passarien a ser astronautes. Tot i que tampoc en això hi ha unanimitat. Als Estats Units, els pilots que volen per sobre de les 50 milles (uns 80 quilòmetres) ja es consideren astronautes.

Ara com ara la federació aeronàutica internacional manté el límit dels cent quilòmetres per decidir si una activitat és aeronàutica o astronàutica, però com que el tema encara està en discussió han previst fer una reunió aquest 2019 per veure si cal redefinir el límit de l’espai exterior.

De totes maneres, triïn el que triïn, l’espai continuarà sent… l’última frontera.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    07/02/2019 11:23

    Hauràs d’anar a la reunió de la FAI …

  • Pons

    06/02/2019 16:25

    100 Km es una xifra prou bona, la compro, on s’ha de votar?