Pessigolles

Pessigolles. Una cosa que pot ser molt divertida o molt emprenyadora depenent del moment, de qui les faci o de com les facin. També resulta una sensació curiosa, sense massa sentit aparent i que té la particularitat que no te les pots fer tu mateix. Encara que en això últim caldria posar-hi algun matís.

Segons el diccionari, les pessigolles són “Sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió”. De totes maneres, quan s’ha filat més prim s’ha vist que podem parlar de dos tipus de pessigolles als que, com és previsible, els han posat noms extravagants: Knismesi i gargalesi.

La knismesi és la sensació es genera quan es toca molt suaument determinades zones del cos. Una mena de sensació elèctrica que fa que t’encongeixis una mica però no desencadena el riure. Si un insecte passa per sobre la pell o si t’acaricien amb una ploma, el que notem és knismesi.

La gargalesi és molt més espectacular, es desencadena en resposta a un contacte amb més pressió i més vigorós i és el que fa que surtin les riallades i ens recargolem sense poder evitar-ho.

Com és previsible, les fibres nervioses que s’activen en un i altre cas són diferents. També és diferent la història evolutiva d’aquests dos reflexes ja que la knismesi es pot causar en molts animals. Els que teniu gats o gossos sabeu prou bé com responen a la knismesi però es pot detectar en molts animals. Hi ha estudis fets en rates i fins i tot diuen que als taurons també se’ls hi pot provocar. La veritat és que no he trobat cap referència fiable d’això tret de la que esmenta tothom i que és una frase de la novel·la ”Tauró”, però igual és que ho he buscat poc. En canvi, la gargalesi és molt més rara. Sabem que es dóna en humans, alguns grans simis i para de comptar.

Per això deia que cal matisar allò que no ens podem fer pessigolles a nosaltres mateixos. La knismesi sí que ens la podem provocar. N’hi ha prou de passar el dit pel palmell de la mà o per la planta del peu per verificar-ho. El que no podem fer-nos és la gargalesi. Aquesta incapacitat sembla que està relacionada amb la manera inconscient del cervell de predir el que anem a fer. Això ho sabem ja que en experiments fets amb un robot que et feia les pessigolles a tu mateix però que es movia amb un cert retràs en el temps, sí que te les podies fer. Sembla una curiositat sense més però estirant d’aquest fil es plantegen estudis sobre com ho fem per tenir consciència de nosaltres mateixos.

Finalment, quin sentit pot tenir aquesta sensació de les pessigolles? Doncs tampoc és que estigui massa clar, però aparentment és un bon mecanisme per establir lligams en animals socials com nosaltres i també s’ha dit que participa en crear vincles entre mares i bebès. En tot cas, quan érem petits, fer o que et fessin pessigolles era un dels jocs més divertits. Tot això que guanyem pel fet de ser humans i gaudir de la gargalesi.

Un últim detall és… d’on han sortit aquests noms tan estrambòtics? Knismesi? Gargalesi? Al diccionari no hi són! Doncs els va proposar, a finals del segle XIX, G. Stanley Hall , un psicòleg americà que va fer servir les paraules gregues  ”knismos” (picor) per la primera i ”gargalizein” (pessigolles) per la segona.

Confesso que a mi, això de gargalesi em fa pensar en el Gargamel. Amb ell també vaig riure molt al seu moment.

2 comentaris

  • Pons

    08/02/2019 17:08

    Gargalesi, filla del Gargamel i la Kalesi, mare de dracs i pare perseguidor de barrufets, el que surt ha de fer gràcia per força.

  • Joan Codina

    08/02/2019 9:25

    Una filla d’en Gargamel i d’una capitosta d’uun clan nòmada del continent d’Essos… El nom tindtria encara més sentit.

    Dels exemples més clars que hi ha de no poder-se enganyar a un mateix el de la gargaleesi.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús