L’actriu i els salts de freqüència

L’any 1942 l’oficina de patents dels Estats Units va concedir la sol·licitud 2.292.387 anomenada “Sistema secret de comunicacions” i que havien presentat uns mesos abans Hedy Keisler Markey i George Antheil. En essència era un sistema que permetia controlar per radiofreqüència els torpedes sense que l’enemic el pogués detectar. En aquells moments, en plena segona guerra mundial, era massa arriscat intentar mantenir comunicació amb els torpedes que enviaves ja que l’enemic podia detectar el senyal i identificar el punt d’origen.

La solució proposada pels inventors era que el senyal de radio no fes servir una freqüència concreta sinó que anés saltant de freqüència en freqüència cada pocs moments. Així, encara que l’enemic detectés el senyal, el perdria poc després quan canviés la freqüència. Només l’emissor i el receptor, que coneixien l’ordre en que anirien canviant les freqüències, podrien entendre el missatge.

Òbviament les aplicacions d’això anaven molt més enllà de dirigir torpedes. Els sistemes de comunicació per radio podien esdevenir molt més difícils d’interceptar amb aquest mecanisme, més específicament anomenat “’espectre eixamplat per salt de freqüència”.

Avui en dia, quan fem servir els telèfons mòbils, el wifi o el BlueTooth estem fent servir essencialment aquest sistema. Tot i així,els inventors originals mai no en van veure ni un duro per la seva idea. En aquell moment era massa avançada i no es va tenir en compte. Va caldre esperar més de vint anys per poder veure algunes aplicacions d’aquell invent.

EL noms dels inventors no ens diran gran cosa, però la primera, la Hedy Keisler Markey, era l’actriu Hedy Lamarr, una de les estrelles de Hollywood del moment, coneguda per pel·lícules com “Sansón y Dalila“. La patent la va signar amb el cognom del seu espòs. D’un d’ells perquè es va casar fins a sis vegades. I l’altre inventor, en George Antheil, no era cap marit sinó un músic amb el que estava embolicada des de feia uns anys. Ell havia esbrinat com sincronitzar diferents pianoles perquè toquessin una melodia i la Hedy va fer servir aquell mecanismes per posar en pràctica la seva idea.

De totes maneres, si el sistema inventat per la Hedy va trigar anys a ser posat en pràctica, encara va passar més temps fins que no se li va reconèixer el mèrit. Una actriu, espectacularment guapa fent d’inventora? Sobre sistemes de radiofreqüència per ocultar els torpedes? Això no encaixava gens en la mentalitat d’aquell temps. De les actrius només s’esperava que fossin atractives i sofisticades. Eren els temps de la Greta Garbo, Rita Hayworth o Maureen O’hara. Per això ella mateixa va tendir a ocultar la seva faceta com inventora, no fos cas que li compliqués la carrera d’actriu. No va ser fins l’any 1997 que l’Electronic Frontier Foundation li va atorgar un premi en reconeixement pel seu invent.

La història de la Hedy Lamarr té tots els ingredients que es puguin demanar. Una dona atractiva, un vida personal intensa, una ment brillant, històries de guerra, fugida dels nazis, invents no reconeguts… però sobretot perquè era algú que saber combinar a la seva vida les arts i les ciències.

2 comentaris

  • Daniel Closa

    11/02/2019 17:44

    Tot arribarà! :-D

  • Pons

    11/02/2019 17:22

    Vinga Dani, animat! La part de la ciència ja la tens controlada, ara només et falta la part de triomfar a Hollywood ;)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús