Vides que mereixen ser viscudes

Al final he acabat escoltant una entrevista que ahir corria per totes les xarxes. El protagonista era l’Arcadi Espasa i el tema anava sobre un article que havia escrit fa uns anys i on afirmava que “si algú deixa néixer a algú malalt, podent-ho haver evitat, aquest algú s’ha de sotmetre a la possibilitat, no només de que el malalt ho denunciï pel seu crim, sinó que sigui la pròpia societat, que haurà de sufragar el cost dels tractaments, la que ho faci “.

Mentre escoltava com es refermava en el seu punt de vista jo anava pensant que ja havia topat altres vegades amb arguments similars. Un dels més coneguts eren els de la propaganda que es feia a Alemanya als anys 30 que també esgrimia el cost que tenien per la societat les persones amb discapacitats i que feia servir el concepte de “vida no mereixedora de ser viscuda“. Propaganda fosca i deshumanitzada que augurava temps encara més foscos.

Tot plegat són versions més o menys encobertes de les idees iniciades per Francis Galton sobre la eugenèsia. Ras i curt es tractava d’aplicar una selecció artificial per afavorir la reproducció dels individus considerats aptes i obstaculitzar la dels no aptes, considerats una càrrega (econòmica, genètica,…) per la societat. Per descomptat, els conceptes de “apte” i “no apte” (o “mereixedor de viure i rebre, si cal, atenció mèdica”) es decideixen subjectivament i mai no coincideixen amb les característiques dels qui recolzen aquesta ideologia.

Els mètodes per aconseguir aquesta selecció han anat variant amb el temps i les societats. Execucions pures i dures, esterilitzacions selectives, empresonaments i aïllaments i tota la varietat de recursos que els humans poden desplegar quan volen fer desaparèixer determinat grup ètnic, social, religiós, ideològic o, senzillament, fisiològic. No cal ser un geni per entendre que aquesta manera de pensar ha portat a algunes de les aberracions més grans que els humans han comés (i mira que el llistó està alt).

Confesso que em fa feliç pensar diferent d’aquesta mena de persones. Potser és perquè he tingut la sort de conèixer gent que enlloc d’eliminar-los treballa per trobar solucions a aquests problemes. Hi ha qui busca la manera de revertir o de minimitzar els efectes de la síndrome de Down sobre les xarxes neuronals, altres que intenten inserir gens funcionals dins les cèl·lules per corregir alteracions genètiques, alguns que busquen com reemplaçar selectivament cèl·lules danyades per altres de funcionals,…

En certa manera es podria dir que aquest plantejament també és una certa forma d’eugenèsia, entesa com una manera de millorar físicament als humans i considerant que estar sa és millor que estar malalt. El detall important és que això es pot fer aplicant els avenços científics i mèdics i no limitant-se a eliminar els qui algú ha decidit que no tenen un nivell prou acceptable de “normalitat”.

Puc trobar irritant un cert bonisme extrem que passa la responsabilitat de tot, absolutament tot, a la societat, però quan es detecta una malaltia greu a una criatura el que hem de fer és posar els mitjans per curar-la fins on sigui possible. Que tot això té un cost per la societat? Doncs efectivament. Però qualsevol societat que no estigui disposada a destinar recursos a aquests temes és una societat malalta.

1 comentari

  • Alnair

    19/02/2019 13:28

    Tractar problemes morals en profunditat en un programa de TV on acostuma a primà l’espectacle, acostuma a ser una recepte pel desastre.

    Recomano llegir el diàleg entre Arcadi Espada i Antonio Centeno (que defensa posicions oposades) sobre aquell article durant el 2013.

    Però, alerta! Es massa raonable i ben argumentat per aixecar passions televisives.

    http://antoniocenteno.blogspot.com/2013/05/arcadi-espada-el-aborto-y-la-eugenesia.html