Arxiu del mes: març 2019

Avortament en diferit i neandertals

divendres, 29/03/2019

“A Nova York han aprovat una llei que permet avortar després del naixement!” “Els neandertals també ho feien. Esperaven a que neixés i li tallaven el cap”.

Les discussions sobre temes delicats i controvertits com és el cas de l’avortament, poden resultar intenses, però de vegades acaben sent esperpèntiques. És el que he pensat en sentir les declaracions d’un polític parlant sobre l’avortament. Realment el nivell de la classe política és entre penós i ridícul. I és entre aquesta mena de ments brillants que cal triar per dirigir el país? No m’estranya que acabin necessitant inventar-se els títols acadèmics.

La primera fa riure. Avortar després del naixement. Per l’amor de Deu, que algú li doni un diccionari a aquest home i s’asseguri que se’l llegeix. Si més no l’entrada corresponent a avortament i així, potser, s’adonarà que ha deixat anar una ximpleria. De moment s’ha disculpat però només perquè els seus assessors li han confirmat que no hi ha cap llei com aquesta a Nova York. Que sigui etimològicament impossible avortar després del naixement no se si ho ha pescat. Potser és que l’expressió que tenia en ment era…  “avortament en diferit”?

Però la que m’ha cridat l’atenció és l’altre afirmació. Els neandertals també ho feien!

Entendreu que si veig un important grau d’ignorància sobre el significat de la paraula “avortament” i  sobre les lleis que hi ha a Nova York ja no espero gaire nivell en el coneixement dels costums socials dels neandertals, però valia la pena mirar d’esbrinar el que sabem d’aquests cosins nostres.

I el cas és que els paleoantropòlegs no semblen tenir massa clar que els neandertals practiquessin l’infanticidi. Fins on sabem, el seu comportament era similar al dels Homo sapiens, amb cura dels infants dins del grup i alletament prolongat durant més d’un any. Els neandertals formaven grups raonablement estables, mostraven diferents formes d’expressió cultural i artística, cuidaven dels seus i tenien rituals per enterrar els morts. És cert que de vegades practicaven el canibalisme, però també ho fèiem els sàpiens i en els dos cassos acostumava a consistir en cruspir-se als de grups rivals que derrotaven en algun conflicte.

Altres cultures sí que han practicat l’infanticidi. La dels espartans és la més coneguda, i l’infanticidi de les nenes a Xina durant els anys en que només es permetia tenir un fill tampoc ens agafa tan lluny. Però, és clar, la gent que no s’ha pres la molèstia d’aprendre coses sobre els nostres avantpassats considera els neandertals com un exemple de salvatgisme i brutalitat primitiva.

No. Els neandertals no eren particularment bestiotes i, en tot cas, ho eren en el mateix nivell que els sàpiens. Que d’altra banda tampoc es que siguem una espècie massa exemplar. Actualment encara hi ha sàpiens que van en manada i que potser es comporten de manera segurament més salvatge i primitiva que els neandertals. I no, no és per l’aproximadament 3 % de gens neandertals que tots tenim.

Una molsa molt vella

dijous, 28/03/2019

Hi ha paraules que sonen com un insult. Un exemple d’això el tenim en la paraula “criptobiosi”. En realitat és un mecanisme força interesant que fan servir alguns éssers vius per resistir condicions extremes, però és innegable que sona fatal. La criptobosi consisteix en aturar el metabolisme, deshidratar-se i  deixar de consumir oxigen i entrar en un estat de suspensió aparent de la vida mentre esperes que tornin les bones condicions. Els tardígrads són uns campions en això de la criptobiosi, però no són els únics. I alguns organismes poden fer-ho durant períodes insospitadament llargs.

En general es considerava que més enllà de vint o trenta anys ja no es podia recuperar l’activitat metabòlica per molt bona criptobiosi que haguessis fet, però la natura sempre amaga sorpreses i fa uns anys van descobrir un organisme que havia anat una mica més enllà dels vint anys de suspensió vital.

De fet, portava uns mil cinc-cents anys en aturada metabòlica, però quan els investigadors el van posar en condicions més bones va recuperar l’activitat. Tot un rècord!

L’organisme en qüestió era una molsa de les que creien a l’Antàrtida. Concretament una de l’espècie Chorisodontium aciphyllum que creix per la zona de l’estret de Drake i que ja porta bé això de viure on fa un fred que pela. En general es pot trobar formant part del permagel, però  l’any 2014 en van reviure una que, segons la datació per carboni, tenia entre 1533 i 1697 anys d’antiguitat.

No és la planta més antiga que ha reviscut, però els casos de més durada són llavors congelades que tornen a brotar després de fins i tot vint mil anys. La gràcia de la molsa de l’Antàrtida és que no parlem de llavors sinó de la pròpia planta. També hi ha virus i bacteris que han sobreviscut molts milers d’anys, però es tracta d’organismes molt simples en comparació amb els pluricel·lulars.

Les molses antàrtiques ja s’han espavilat prou bé. Fabriquen un anticongelant que evita que l’aigua de les cèl·lules faci cristalls en congelar i d’aquesta manera protegeixen les membranes cel·lulars.  També són plantes riques en antioxidants ja que viuen en un ambient on la radiació solar és molt intensa i cal protegir-se dels radicals lliures generats per l’acció de la radiació UV del Sol.

Aquesta mena de líquens ens permeten estudiar com anaven les coses fa uns quants segles, però serà millor afanyar-nos a treure’n els secrets. Amb l’escalfament global i l’augment de temperatures de l’Antàrtida, les molses van perdent el gel que les protegia i es van assecant i, ara sí, morint definitivament.

Les astronautes i els vestits d’EVA

dimecres, 27/03/2019

Semblava que havia de ser un dia remarcable per la NASA. Van anunciar que aquest divendres per primera vegada serien dues dones les que farien un passeig espacial, el  que tècnicament s’anomena una activitat extravehicular o EVA (per l’anglès ExtraVehicular Activity). Ahir, però es van desdir. No podran ser dues dones. Haurà de ser una dona i un home. El motiu: No tenen vestits espacials per les dues. En tenen alguns de talla L però només un de talla M. Millor dit, només un de funcional. N’hi havia un altre, però el tenien en manteniment.

La talla del vestit és important aquí a la Terra i tots volem que ens quedi impecable, encara que podem fer de més i de menys. Però per sortir a l’espai ja no tens marge d’error. El vestit s’ha d’ajustar a les teves mides ja que d’això depèn l’accés als components, l’aire que tindràs, el control de temperatura…

Podria donar la impressió que això dels vestits és un problema menor. Algú ha dit que si el problema és que no n’hi ha de talla de dona, doncs que en facin més, però és que la cosa és una mica més complicada. Per començar, cada vestit d‘aquests costa un grapat de milions de dòlars. No és un simple vestit gruixut amb una escafandre. Gairebé es una nau espacial individual en forma de persona. I tampoc n’hi ha gaires. He llegit que la NASA va fabricar 18 vestits fa quaranta anys. Avui encara n’hi ha 11 de funcionals dels que només 4 estan a l’estació espacial internacional. No és que els altres estiguin guardats sense més sinó que els vestits van rotant per anar sent sotmesos a tasques de manteniment, reparacions i controls de qualitat.

El cas és que aquests dies tenien diverses EVA previstes i totes dues dones en faran algunes. Divendres passat l’astronauta Anne C. McClain ja va fer una sortida a l’exterior fent servir un vestit de talla L, però va notar que la part superior del vestit no li acabava d’anar bé. Per això es va decidir que li era millor fer servir la talla M. Sembla que això de fer un cas relatiu de les mides del fabricant i haver-lo de provar per saber exactament com et queda també s’aplica als vestits d’astronauta. De fet, especialment en els vestits d’astronauta ja que no és el mateix fer proves a la Terra que a gravetat zero. El cas és que amb aquest canvi es va esguerrar el pla. Ja no podien sortir les dues, una amb un vestit M i l’altre amb el L, de manera que es van reassignar les sortides i, tot i que totes dues faran algunes EVA, no serà simultàniament. En això sembla assenyat que la seguretat passi per davant de la maniobra publicitària.

De fet, la mateixa NASA ha penjat un tweet en el que expliquen que efectivament tenen més d’un tors de talla M a la estació espacial (en tenen 2), però un d’ells està en manteniment de manera que era més segur i ràpid redistribuir les assignacions dels astronautes que reconfigurar els vestits.

Hi ha hagut un cert rebombori en tot això i les acusacions de sexisme han sortit com bolets, ajudades una mica per la manera com s’han fet els titulars. Realment la NASA va trigar molt a incorporar les dones a l’exploració espacial i encara queden molts temes per acabar d’equiparar, però no veig massa clar que aquesta vegada sigui un d’ells.

Les noves neurones i l’Alzheimer

dimarts , 26/03/2019

Des de fa anys hi ha una aferrissada discussió en el camp de les neurociències sobre si al cervell humà es generen noves neurones o no. Habitualment ens deien que no, que mentre creixies, el cervell anava generant noves neurones, però arribava un punt en el que el procés s’aturava i a partir d’aleshores només fèiem que anar perdent-ne.

Això permetia entendre la minva en les capacitats cognitives a mida que ens fem grans. Per molt que jurem que estem com uns xavals, la memòria, la capacitat d’atenció, els reflexes i molts factors relacionats amb les capacitats cognitives van declinant a mida que envellim. Passa a tot el cos i el cervell no ha de ser una excepció. També amb aquest raonament anàvem tenint presents els perills de les lesions al cervell, irreversibles ja que no es generen noves neurones, o de l’alcohol; cada nit de borratxera ens costa uns quants milions de neurones que no es recuperaran.

Això va anar així fins que fa uns anys es va veure que en determinades zones del cervell sí que semblava que se’n generaven de noves. No a tot el cervell i no pas a l’escorça, que és el que sempre ens ve al cap en parlar de cervells. Però regions com l’hipocamp sí que semblava que es podien detectar noves neurones. Com sempre passa, el tema va quedar poc clar ja que hi havia altres estudis que no en trobaven, de manera que era un “semblaria…, però no n’acabem d’estar segurs”.

El tema és molt important ja que defineix si en diferents malalties es podria pensar en tractaments basats en promoure la generació de noves neurones o si això no té sentit ja que no hi ha manera de fer-ne.

I ara acaben de publicar un nou estudi que torna a remoure el tema i que afirma que han detectat noves neurones formant-se al cervell. De nou, només a l’hipocamp. La diferència amb altres vegades és que en aquesta ocasió les mostres es van obtenir molt ràpidament (poques hores després de la mort del pacient) i es van tractar amb extrema delicadesa per mirar d’obtenir bones preparacions pel microscopi. A les pel·lícules, els protagonistes sempre tenen unes mostres perfectes per estudiar, però a la vida real costa molt aconseguir preparacions de teixit òptimes per fer estudis de microscòpia. Normalment, amb que sigui raonablement bones ja n’hi ha prou, però de vegades cal filar molt prim.

El cas és que en aquestes condicions els investigadors han observat dues coses. La primera era que entre el garbuix de neurones normals n’hi havia unes quantes que tenien al seu interior diferents proteïnes relacionades amb la maduració de neurones a partir de les cèl·lules mare. Això suggeria que el procés de transformació en neurones es mantenia actiu a edats avançades. La segona dada important era que aquesta formació de neurones era molt menor en persones que patien Alzheimer. Això suggereix que la malaltia també pot estar relacionada amb una deficient generació de noves neurones. Si això es confirmés s’obririen nous fronts per atacar la malaltia!

Ja veurem en que queda tot plegat. Hi ha investigadors que no ho veuen clar i altres que estan entusiasmats. Estudiar el cervell és comdemnadament complicat i cada avenç costa molt temps i feina. Però alguns avenços resulten particularment importants, de manera que els haurem de seguir atentament.

Model de talla gran… que estan bojos?

dilluns, 25/03/2019

Quan vaig veure la notícia pensava que era una broma. Una de tantes fake news fetes per portals que busquen fer riure. Però sembla que no, que va de veritat. La noia de la foto, la model hongaresa Barvara Palvin ha fitxat per ser model de Victoria’s Secret. El detall desconcertant és que la presenten com… model de talla gran!

I aleshores penses que els que trien això de les modes, les talles, els estereotips de bellesa i els models de que s’han de considerar glamourosos i tot això són rucs amb ganes, a part de no tenir ni la més remota idea de fisiologia humana. El més fantàstic és que fa un parell d’anys hi va haver qui la va criticar per considerar-la “grassa”! Hi havia algú que tenia un problema i no era pas la noia.

Per descomptat no discutiré que la noia és molt maca. Però fa riure que ningú pugui pensar en catalogar-la de talla gran, a no ser que sigui un taller de roba per nadons. De totes maneres, he fet com molts altres i he anat a mirar quin deu ser el seu índex de massa corporal. Per internet hi ha molts llocs on pots fer el càlcul sense problemes.

Bé, sí que hi ha un problema. I es que cal tenir les mides de la persona. I cal que sigui certes. Segons trobo per les webs, aquesta noia mesura 1,75 metres i pesa 55 kg. I mira tu…. no se si m’ho acabo de creure. Però vinga, ho donarem per bo, introduirem les dades a la calculadora i surt que te un índex de massa corporal de 1,79.

Per sota de 1,85 que és el que es considera la normalitat.

És clar. Això de “normalitat” sempre és un concepte delicat i que es presta a ser mal interpretat. Diguem que te un índex de massa corporal que està per sota del que en general es considera saludable per un cos humà. Una dada que essencialment corrobora el que la intuïció ens diu. Segur que, com tothom, aquesta noia té moltes coses que la fan especial, però entre elles no hi és el fet de ser de talla gran.

Ara bé. Tot depèn del grup humà amb que la consideris. De manera que he buscat de quin peu calcen les models que fan servir a Victoria’s Secret (tot per la ciència, per descomptat). En mirar trobo (suposant que sigui cert) que n’hi ha que arriben a fer 1,80 d’altura i 54 kg de pes. Introdueixo les dades i surt un índex de massa corporal de 16,67. Com que això ja està per sota del 1,75 entraríem en la sospita d’anorèxia. Només sospita ja que l’anorèxia és una cosa molt seria i que cal que la diagnostiqui un metge, però una de les dades que es fan servir és tenir aquest tipus d’índex de massa corporal. De fet, en aquest cas ni tan sols seria anorèxia “lleu” sinó que per sota de 1,70 ja entraria en el rang de “moderada”

És clar, en un univers de la moda en el que el consideren normal és l’anorèxia, les noies de mides gairebé normals passen a ser de talla gran. I d’aquesta manera comencem tots a perdre l’oremus, a transmetre missatges absurds a la societat, a promoure un tipus de físic aberrant  i a vendre gratuïtament un grapat de complexos al jovent.

Amics dissenyadors de moda, us heu plantejat la necessitat d’assistir a classes de fisiologia humana amb urgència? Tots us ho agrairíem!

Fàbrica de llàgrimes

divendres, 22/03/2019

Tens un disgust, et fas mal, t’emociones, rius descontroladament,… Tot són situacions que tenen una cosa en comú: pots acabar plorant. Això vol dir que el teu cos augmenta la producció de llàgrimes, però el que no acostumem a tenir tan clar és on passa això. Si ens pregunten on tenim la glàndula lacrimal, la majoria de nosaltres assenyalarà la part de sota de l’ull, just al costat del nas.

I no.

El que tenim allà és el conducte lacrimal per on marxen les llàgrimes de l’ull. Però l’arribada la fan per un altre costat. La glàndula lacrimal està situada sobre l’ull i al costat contrari al del nas. Si us poseu un dit al final de la cella estareu assenyalant la posició de la glàndula lacrimal. Les llàgrimes surten de la glàndula i per diferents petits canalicles acaben fluint a la part superior de l’ull. Des d’allà el moviment de les parpelles les escampa i l’excés de líquid marxa, ara sí, pel conducte lacrimal fins l’interior del nas. Allà s’evapora gràcies a l’aire que passa quan respirem.

Semblaria que les glàndules lacrimals són poca cosa, però com qualsevol estructura també tenen la seva vena i arteria lacrimals per portar sang cap allà. Les cèl·lules encarregades de fabricar les llàgrimes també necessiten nutrients i oxigen.

El que també té, i fa molta feina, és la innervació nerviosa. A la glàndula lacrimal hi arriba un grapat de nervis, entre els que destaquen alguns que pertanyen al sistema nerviós simpàtic i altres que són del sistema nerviós parasimpàtic. Aquests són els que l’estimularan i faran que plorem en resposta a estímuls emocionals, d’estrès, de dolor i tot això. Plorar a llàgrima viva passa quan la producció de llàgrimes supera la capacitat d’eliminació pel conducte lacrimal. Tot el que no pot sortir per la via normal desborda i acaba regalimant per la galta. També se sol superar la capacitat d’evaporació i per això notem llàgrimes salades dins el nas.

A l’extrem contrari tenim situacions patològiques en les que no se segreguen prou llàgrimes. Hi ha medicaments que ho poden causar i amb els anys també va decaient  el llagrimeig, però un dels més coneguts és l’anomenada Síndrome de Sjögren. Una malaltia auto-immune en la que el cos ataca diferents glàndules secretores. Això fa que es perdi la capacitat de fer llàgrimes, de fer saliva, fa que la pell estigui seca, el mateix li passa a la vagina i fins i tot els pulmons tenen problemes ja que tampoc mantenen prou humitat i apareix una tos persistent.

En el cas dels ulls la solució és relativament senzilla ja que avui disposem de llàgrimes artificials que fan prou bé la seva feina i eviten la dessecació dels ulls.

Fer anar el temps enrere o com anunciar les coses sense exagerar

dijous, 21/03/2019

No hi ha res com un titular que cridi l’atenció per despertar l’entusiasme. I aquesta setmana en corria un que cridava molt l’atenció. Uns físics havien fet servir un ordinador quàntic per fer saltar pels aires la segona llei de la termodinàmica i fer que el temps corri enrere durant una fracció de segon. Es·pec·ta·cu·lar!!!!

Espectacular però fals, naturalment.

Com tot el que està relacionat amb la físic quàntica, el tema és enrevessat amb ganes, però per fer-nos una idea n’hi ha prou per començar entenent que el que han fet és una simulació per ordinador. Un algorisme! I mira, tu; una simulació no és una realitat. Si agafo una pel·lícula i la faig córrer al revés estaré simulant que el temps va enrere, però no se’m passaria pel cap afirmar que realment he fet anar el temps enrere.

El que han simulat és la manera de revertir l’estat quàntic d’una partícula a la seva situació inicial. Sembla una cosa senzilla, però en física quàntica ja no ho és en absolut. De fet, segons alguns físics el treball que han presentat resulta interessant però no veuen la necessitat de confondre al personal amb conceptes com “anar enrere en el temps”. Per cert, tampoc acaben de veure la necessitat de fer-ho amb un ordinador quàntic. Un de normal també hauria servit.

Confesso que soc incapaç de valorar aquests detalls (si us hi veieu amb cor, aquí teniu l’article), però el tema de les afirmacions exagerades per guanyar visibilitat sí que el conec. És una mica massa freqüent en temes de ciència. Les noticies acostumen a ser una mica confuses, complexes i poc cridaneres, de manera que n’hi ha que se’ls en va una mica la ma a l’hora d’anunciar-les.

És una llàstima ja que això desmotiva per quan vinguin noves notícies. Si ara algú aconsegueix realment fer que un electró viatgi enrere en el temps (cosa poc probable) li costarà molt més que la gent se’l prengui seriosament. No només haurà de demostrar el que ha fet sinó que haurà de demostrar que no és una fantasmada exclusivament mediàtica.

Aquest és un tema recorrent quan es parla de ciència. Fins a quin punt cal exagerar per aconseguir una mica d’atenció? En un món on tot sembla tendir a la hipèrbole, les noticies normals sempre queden tapades per un munt de soroll i titulars híper-exagerats. Si no li poses una mica de sal, la ciència quedaria (de fet, sol quedar) invisibilitzada. Però si ens passem de voltes, acabem no parlant de ciència sinó de fantasies que tenen molt poc a veure amb una activitat que precisament juga la carta del realisme.

Ja se sap que trobar el punt just en qualsevol tema sempre ha resultat difícil. La ciència no havia de ser una excepció.

Algorismes

dimecres, 20/03/2019

Si ens parlen d’algorismes (o algoritmes), el més probable és que pensem en algun programa informàtic o en el sistema que fa servir facebook o twitter per oferir informació o censurar el que els sembla malament. Però en sentit estricte, d’algorismes en tenim per tot arreu i en fem sevir molts més dels que imaginem. Això és perquè un algorisme només és un procediment estandarditzat en un seguit de passos que permet resoldre (o intentar resoldre) un problema o realitzar una tasca. Fins i tot una recepta de cuina es podria considerar un algorisme!

El nom deriva d’un gran matemàtic persa, Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí, que normalment es coneix com al-Khuwarizmí i que nosaltres pronunciem al-Juarismi. Ell va escriure un tractat sobre regles per resoldre problemes de càlcul i per operar equacions. Si el nom d’algoritme és pel nom de Al-Juarismi, la mateixa paraula “àlgebra” deriva d’una de les operacions (al-ğabr) per resoldre equacions que ell va proposar en aquest llibre.

Però tornem als algorismes. Probablement un dels que coneixem millor i que solem oblidar que només és un algorisme és la multiplicació. En realitat, multiplicar només és sumar moltes vegades. Si aquest “moltes” és un número molt gran pot resultar pesat i per això ens vàrem inventar un procediment per fer multiplicacions. Un algorisme. Per això escrivim els dos números a multiplicar una sobre l’altre i anem aplicant les taules de multiplicar a les diferents xifres i en determinat ordre. Tot seguit sumem de determinada manera els números que han aparegut de manera que finalment obtenim el resultat.

Hi ha qui confon l’algorisme de multiplicar amb el concepte de la multiplicació, però això és un error. Hi ha molts algorismes diferents per aconseguir simplificar aquella suma repetida moltes vegades. Un que apareix sovint per youtube o facebook és l’algorisme japonès, basat en ratlles que es van creuant i després sumar els punts de creuament de determinada manera. Fixem-nos que parlen de “la multiplicació japonesa” quan en realitat seria “l’algorisme japonès per multiplicar”.

Un de menys conegut, però que també té la seva gràcia és l’algorisme hindú. En aquest cas es fa servir una tabla en la que es van posant els resultats de les multiplicacions senzilles dins dels quadrats i es sumen en determinades diagonals. Com tots, d’entrada sembla complicat, però quan li agafes el truc és igual de senzill que la resta.

També feia gràcia l’algorisme que feien servir els romans. Era més complicat perquè calia fer-ho amb números romans i això dificulta molt les coses, però naturalment també se’n sortien.

Actualment l’únic algorisme que fem servir per multiplicar la majoria de les vegades consisteix en agafar la calculadora (o l’aplicació calculadora del mòbil) i prémer les tecles corresponents. En realitat la solució segueix depenent d’un algorisme, però en aquest cas l’executen els microxips i no pas nosaltres.

Cel blau, ulls blaus

dimarts , 19/03/2019

Per quin motiu el cel es blau? Aquesta és una pregunta típica que s’explica per un fenomen anomenat “dispersió de Rayleigh”. Essencialment resulta que la llum, en entrar a l’atmosfera va topant amb les molècules dels gasos que la formen i es va desviant de la seva trajectòria. La gràcia és que no totes les longituds d’ona (no tots els colors) es desvien de la mateixa manera. La llum blava es desvia molt més cada vegada que topa amb un àtom o una molècula. Això fa que els grocs i els vermells vagin relativament rectes, però els blaus es van desviant una vegada i una altra fins que al final acaben venint de totes direccions. Com que per totes bandes ens arriba llum blava, veiem el cel blau.

Un procés curiós que també es dóna en altres casos. I un dels més interessants és… el color dels ulls.

Les persones que tenen ulls marrons és perquè a l’iris, la membrana que hi ha davant del cristal·lí, hi tenen quantitats més o menys importants de melanina. Un pigment marronós. Però en les persones que tenen ulls blaus, el color no es genera per cap pigment. No hi ha una “melanina blava” ni res que s’hi assembli. Si tenen els ulls de color blau és, de nou, per la dispersió de Rayleigh. El mateix fenomen que dona el color blau al cel.

En aquest cas els raigs de llum es dispersen al creuar una de les capes de l’iris que està feta per col·lagen. És una capa transparent, però els raigs de llum també topen amb els àtoms que la formen i, de nou es desvien més o menys depenent de la longitud d’ona. I una vegada més els colors vermells i grocs creuen experimentant una desviació mínima, però els blaus es desvien molt i alguns acaben tornant a sortir per on han entrat. Depenent de la quantitat tindrem un iris de color més o menys blau. No és un fenomen químic sinó purament físic.

O gairebé. En realitat no és que no tinguin absolutament gens de melanina. Habitualment en tenen una miqueta a la part final del iris. Massa poca per emmascarar el color blau però que contribueix a donar el to final al color de l’ull. Els ulls verds també són resultat de barrejar l’efecte de la dispersió amb unes quantitats mes grans de melanina. A més, hi ha diferents mutacions que generen melanines de diferent tonalitats de manera que la gamma de colors potencials és prou alta, però si hi ha massa poca melanina per marcar el to, el que predominarà serà el blau de la dispersió de Rayleigh.

De manera que la propera vegada que veieu algú amb els ulls blaus com el cel… doncs això. El mecanisme que genera el color és el mateix als ulls i al cel. Combinar la biologia i la física ofereix coses ben atractives!

Gateway, la futura estació lunar

dilluns, 18/03/2019

En els temes de l’exploració espacial hi tenen molt pes l’interès científic i les capacitats tecnològiques, però les anades i vingudes en el pressupost de la NASA, les marees polítiques o la competitivitat entre països també marquen de manera molt profunda les prioritats. Això fa que projectes molt interessants s’acabin cancel·lant, que altres de menys esperats treguin el nas a la llista de prioritats i que alguns vagin apareixent i desapareixent depenent de les combinacions de circumstàncies.

Una missió que triomfava fa uns anys però que després va semblar que perdia pistonada i que ara torna amb empenta és la estació lunar Gateway. No sabem com acabarà, però ara com ara sembla ser el proper gran objectiu de la NASA. Consisteix en construir un laboratori espacial, similar a la estació espacial internacional però en petit i que estaria orbitant la Lluna.

Posar-la en òrbita lunar enlloc de fer-ho al voltant de la Terra complica molt les coses. No és el mateix construir, enviar tripulants i subministraments als 400 quilòmetres d’altura que està la ISS que fer-ho a 400.000 quilòmetres que estaria la Gateway. També caldrà acabar de construir el nou i enorme coet SLS, cosa que tampoc és que estigui massa clara, de nou per temes de pressupost. Si no ho fan amb els SLSla construcció i el subministrament hauran de fer-ho amb coets de companyies privades.

També és curiosa la òrbita que farà. D’entrada tots pensem en una nau donant voltes prop de la Lluna, però la realitat és que seguirà una trajectòria molt diferent. Resulta que hi ha diferents maneres d’orbitar la Lluna i la triada per la Gateway és una òrbita  NRHO (Near-Rectilinear Halo Orbit). Aquesta és una òrbita molt curiosa, que passa molt lluny de la Lluna, que és molt allargada i des de la que sempre es pot veure la Terra, de manera que mai es perd el contacte. La gràcia és que en estar allunyada de la Lluna no li afecta tant l’atracció gravitatòria lunar. D’altra banda, amb petites maniobres permet enviar naus cap a l’espai exterior fàcilment.

I aquesta seria una de les gràcies de l’estació Gateway. Una porta de sortida per les missions a Mart i altres indrets més allunyats. Estar allunyat de l’empipadora gravetat terrestre porta molts avantatges. Per descomptat també serviria com entrenament per preparar missions més complexes i per explorar la Lluna amb molta més comoditat.

La Gateway serà petita i només hi cabran quatre astronautes (enlloc de sis com ara a la ISS), però es previsible que passi períodes llargs sense ningú dins. El recanvi constant de naus i tripulacions que hi ha amb l’actual ISS no tindrà lloc en la Gateway ja que anar allà serà molt molt més car i complicat. Però sembla que la NASA hi te ganes. Els canadencs ja han dit que s’hi apunten i també s’espera als europeus i als russos. Els xinesos, d’altra banda, van a la seva com d’habitual.

Tindrem en breu una estació al voltant de la Lluna que ens servirà com a porta de sortida cap altres planetes? Doncs fa de mal dir. Ara mateix sembla que sí, però serà assenyat prendre-s‘ho amb una sana prudència. Cap al 2022 s’hauria de començar a construir. A veure com aniran les coses…